Pàgines

dilluns, 31 de març de 2008

La guerra de l’aigua, una guerra perduda

A vegades, els posicionaments polítics no depenen tant de les ideologies com del fet d’estar o no al govern, i apurant-ho més, de tenir o no una determinada responsabilitat dins del govern. Perquè tanta raó tenen els qui diuen que no té sentit que aquells que tant s’exclamaven pel transvasament de l’Ebre ara en proposin un altre, encara que sigui més petit i temporal, com que aquells que hi estaven d’acord quan governaven ara en facin escarafalls. I mentre el Conseller d’Agricultura negava inicialment la possibilitat de transvasar aigua del Segre cap a Barcelona, el Conseller ecosocialista, Francesc Baltasar, n’havia de cantar les excel·lències (sostenibles, això sí).

I en mig de la batalla, entre govern i oposició, d’una banda, i al sí del Govern entre un Departament i un altre, apareixen les declaracions de Fernández de la Vega, sembla que en contra del projecte, que van merèixer les declaracions aïrades de Joan Saura, que fins i tot Francesc Baltasar ha hagut de suavitzar. La guerra està servida: És o no és un transvasament? Afectarà o no afectarà les comarques regades pel riu Segre, i al cap d'avall del Baix Ebre? Serà un transvasament puntual, només per a situacions excepcionals, o quedarà com una interconnexió permanent de la xarxa hídrica? Tenim més garanties que en el cas de l’Ebre, que només es transvasarien els excedents d’aigua? La Ministra en parlar de la negativa a nous transvasaments es referia només als de l’Ebre, o incloïa també aquest del Segre?

Però no recordo haver sentit ni llegit, als mitjans de comunicació, la pregunta clau de la qüestió; o millor encara, la resposta clau. Qui ha de decidir què es pot fer amb l’escassa aigua dels rius catalans? El Govern de la Generalitat ha d’esperar l’aprovació de Madrid per posar una canonada? Anirem a pidolar també això, potser a compte del dèficit fiscal o de les inversions pendents? On és la dignitat nacional?

Mentre em feia aquestes preguntes, el Vicepresident del Govern afirmava que “mai s'havien donat tant com ara unes condicions per tal que el discurs sobiranista avanci”, i instava la societat civil catalana a “sortir de la tutela de Madrid per anar directes al món”. No és que no puguem anar directes al món sense passar per Madrid, és que ens hi fan passar fins i tot per anar de l'Alt Urgell al Berguedà. I ningú, ni des del Govern ni des de fora, no hi objecta res ni sembla disposat a sortir de la tutela de Madrid, tot esperant de la seva magnanimitat per a obtenir-ne el permís.

diumenge, 30 de març de 2008

Ara no toca, senyor Carod

Molt em temo que la derrota electoral no haurà servit ni per a aprendre la lliçó. El tema de fons no és ni la política de pactes, ni l’haver posat l’accent en l’esquerranisme (de pa sucat amb oli, per cert) en detriment del nacionalisme, ni el desgast de ser com a soci minoritari en un govern controlat pels socialistes, sinó la credibilitat. I el gest d’ahir, plantejant un full de ruta de cara al 2014 no hi ajuda gens. No cal ser gaire espavilat per entendre que el que ens presentava ahir Carod Rovira no era cap proposta nacional de cara al 2014, sinó una simple maniobra tàctica, casolana, per a reivindicar la seva persona i no quedar absolutament en fora de joc.

Quan a l’estiu passat, els estrategues i pensadors del partit ens presentaven aquell simulacre de Full de ruta que es va debatre després en la Conferència Nacional de la Tardor, Carod Rovira ja es va adonar que allò era un nyap. Plantejar, com es feia en aquell document, i tal com es va aprovar després per una àmplia majoria, que el full de ruta consistia en aconseguir que Esquerra esdevingués la força majoritària, i a partir d’aquesta majoria (i s’insistia que només des d’aquesta majoria) es podria exercir el Dret a decidir, era una pura quimera. Tant era així, que el mateix Carod, improvisadament, es va treure de la màniga la data concreta del 2014 que no estava prevista en el document inicial. I com que ja no els venia d’aquí, suposo que per allò de buscar un consens a corre cuita, ho van incorporar en la proposta final; potser sense adonar-se que des d’ara fins a aquella data només queda un contesa electoral en la qual, segons els pensadors del partit (Ridao, Huguet, Puigcercós, Vendrell... Déu meu, Déu meu!) Esquerra hauria de fer el salt i desbancar els socialistes com a força majoritària.

És cert que el que presentava ahir Josep Lluís Carod Rovira és molt més enraonat que el document aprovat la passada tardor, quan ell mateix es va alinear amb els qui ara són els seus adversaris, i que l’han defenestrat. No tenia ni cap ni peus presentar una proposta d’aquesta suposada ambició nacional per al 2014, amb el simplisme infantil d’imaginar que aleshores ERC seria la força majoritària i podria liderar tot el procés. Sigui el 2014 sigui en una altra data, l’exercici del dret a decidir dependrà de què hi hagi una majoria social al país disposada a fer el pas, i avui per avui aquesta majoria social no està representada per ERC (les gràfiques del suport electoral són la prova del cotó) i per tant serà imprescindible el paper rellevant de CiU (en el document d’ERC ni se’ls mencionava!), i una certa complicitat de les altres forces polítiques. És el que jo deia llavors, tocar de peus a terra i no fer volar coloms.

La proposta, ara, de Carod Rovira pot ser més assenyada i fins i tot, evidentment, més seriosa que la que ell mateix va aprovar uns mesos enrere; però no és creïble en el moment intern que viu Esquerra, perquè si bé és cert que l’Objectiu 2014 precisa, ineludiblement, d’un gran pacte o acord nacional, aquest no es pot formular des d’una de les faccions del partit, en un procés de guerra interna, i menys quan es tracta d’un simple posicionament personal enfront dels seus rivals.

Diguem, sense ànim d’ofendre, que ara sí que hi toca. Però, senyor Carod, ara no toca!.

dissabte, 29 de març de 2008

Renovació o continuïtat

La guerra interna d’ERC, que de debat ara per ara no en té res, es planteja en termes de renovació o continuïtat. El fracàs electoral, no tant motivat per la bipolarització o per la por de l’involucionisme popular com pels propis errors del partit, porten a fer aquest plantejament lògic de renovació. El que resulta sorprenent, però, és que ningú defensi la continuïtat, i tothom es faci l’abanderat d’aquest desig de veure cares noves i sobretot noves estratègies. De fa temps, que Josep Lluís Carod Rovira no pinta gaire res ni a l’hora de dirigir el partit, absolutament en mans de Puigcercós, ni a l’hora de fer les anàlisis polítiques o dirigir les estratègies a seguir, que han estat portades bàsicament pels afins a Puigcercós, Josep Huguet i Joan Ridao entre altres.

Carod ha tirat la tovallola en part perquè sap que té totes les de perdre (i els seus adversaris prefereixen debilitar el partit perdent un actiu tan important com és ell, per acabar de copar totes les cotes de poder), i en part també per la seva part de responsabilitat en la crisi actual. Una responsabilitat que és més per omissió que per acció, perquè els màxims i veritables responsables de l’estratègia dels darrers temps així com de la campanya electoral són els que representen el sector oficialista del partit. I el fet que ara, com deia ahir Joan Ridao, se’n desmarquin dient que Puigcercós representa la renovació (quelcom insòlit que va en la línia del descrèdit que mereixen les seves anàlisis dels darrers temps) vol dir que ells mateixos reneguen de la seva pròpia responsabilitat. O què és el que volen renovar els mateixos que han dirigit fins ara el partit?

Em semblaria lògic que els Puigcercós, Ridao, Huguet i companyia , defensessin les seves posicions, en la línia de les primeres anàlisis que van sortir en la mateixa nit electoral, en què tot s’havia fet correctament i el fracàs només era atribuïble a causes externes. Són ells els responsables de la deriva del partit (n’hi ha que fa temps que ho estem dient), i són ells els qui ens han argumentat sempre que la seva era l’única línia encertada arribant a acusar els crítics de desestabilitzadors del partit. Puc entendre que honestament ells continuïn creient en el que han fet fins ara, que caldria debatre-ho i contrastar-ho amb altres posicionaments interns; però no puc entendre, no em sembla honest, que ara reneguin d’ells mateixos i pretenguin presentar-se com a renovació. Sincerament, no hi veig més renovació que la poltrona del càrrec de President.

divendres, 28 de març de 2008

El creixement, una espiral diabòlica

Dies enrere parlava dels “límits de l’aigua i del creixement”. I un bon amic, com a mínim amic a la xarxa, em feia notar que hi deu haver moltes més raons que les derivades del creixement per explicar els problemes amb la gestió de l’aigua. Naturalment. Però jo voldria insistir en el tema del creixement perquè el trobarem en el rerefons de bona part dels factors de sostenibilitat del país. El Conseller d’Economia, Antoni Castells reconeixia que aquest any 2007 els ingressos de la Generalitat havien caigut un 5’6%, que aviat és dit, per culpa de la crisi immobiliària. És a dir, que si no es manté el ritme de creixement dels darrers anys la Generalitat, a l’igual que els Ajuntaments, poden trobar-se amb seriosos problemes de finançament.

En pocs anys, hem passat de 6 a gaire bé 7 milions i mig d’habitants. Aquest increment de població és l’explicació que es dóna per justificar que s’ha reduït notablement la qualitat assistencial, a nivell sanitari, que no es dóna l’abast per atendre les necessitats educatives del país, ni al conjunt dels serveis d’això que anomenem societat del benestar. Aquest creixement desmesurat se’ns fa insostenible, però alhora, tal com ho tenim muntat, també se’ns fa insostenible el no creixement, en la mesura que tenim basats els ingressos de les nostres administracions en aquest mateix creixement.

Naturalment que davant de cada tema en qüestió, ja siguin els recursos hídrics, la sanitat, l’educació, el medi ambient, etc. cal una bona gestió per a minorar-ne els efectes, però al capdavall, i amb una mica més de perspectiva, ens toparem amb el mateix problema. No tenim un país il·limitat, ni en recursos ni en territori, i els suposats beneficis dels creixement no arriben ni a cobrir les necessitats derivades d’aquest mateix creixement. Ens trobem immersos en una diabòlica espiral que no ens porta enlloc que no sigui l’autodestrucció.

Si hi ha crisi immobiliària amb la conseqüent disminució dels recursos de les nostres administracions i l’increment de l’atur, que es traduirà també en major despesa en serveis públics assistencials, la solució no és forçar un creixement artificial a base de despesa pública, sinó un replantejament de tot el sistema. Potser sí que hi ha una correspondència entre creixement quantitatiu (amb tots els problemes d’ocupació i agressió al territori) i beneficis empresarials en determinats sectors; però no pas entre aquest creixement quantitatiu i el qualitatiu o de benestar de la població.

dijous, 27 de març de 2008

L’exemple de Josep Benet

Davant de la mort de l’historiador i polític Josep Benet, les reaccions i comentaris han estat unànimes. Tothom li reconeix els valors d’un home de profundes conviccions, d’una tenacitat incansables i d’una predisposició plena per a posar-se al servei del país. Ell procedia de la democràcia cristiana i en canvi en els moments clau va poder col·laborar i va ser ben rebut per l’esquerra, i més específicament pels ecosocialistes o ex comunistes. Tothom li reconeix aquest mèrit de la transversalitat, però ara, després de la seva mort.

Curiosament, acostumem a fer molts més homenatges pòstums que no acceptar mestratges en viu. I no és que no hi hagi, ara també, personatges que com Josep Benet tinguin una visió clara sobre el país, que siguin capaços de mirar més enllà de la curtesa de mires dels partits, que probablement connectarien molt millor amb el sentiment de la ciutadania que es troba orfe de lideratges. El que passa és que aquesta gent resulta incòmoda per la mediocritat de la majoria dels professionals de la política, que podrien veure perillar el seu lloc. Per això hom prefereix mantenir-los en l’ostracisme, oblidar-los en vida, i, això sí, retre’ls homenatges pòstums.

I així ens va a tots plegats.

dimecres, 26 de març de 2008

Les raons de Carod

Val a dir, d’entrada, que sempre he considerat Josep Lluís Carod Rovira com un dels dirigents del partit més seriosos i amb més capacitat per a ser al capdavant. Amb tots els errors comesos, que compartits amb l’actual direcció no són pas pocs, avui per avui, és o era la cara presidenciable més creïble que tenim o que teníem. La seva renúncia a la reelecció com a President d’ERC pot tenir, lògicament, diverses lectures. N’apuntaré algunes, no pas contradictòries ni excloents entre sí.

En primer lloc, dir que ens trobem davant d’un altre moviment, personal i precipitat, com el que ell mateix havia criticat dies enrere. Una decisió presa sense el mínim debat intern al si del partit, que a hores d’ara ja deu ser impossible.

Intentant de veure-hi l’aspecte positiu, d’acord amb una certa imatge d’honestedat que se li atribueix, podem pensar que ha fet un gest “generós”, com deia ell, per tal d’afavorir la renovació del partit. De fet, entraria en la lògica d’una assumpció de responsabilitats davant del fracàs electoral, que haurien de ser com a mínim compartides per l’aparell del partit controlat pel seu principal opositor. Per això, també sembla lògica la seva insinuació que, per honestedat, Puigcercós hauria de fer el mateix.

Però no ens enganyem. Ell sap de fa temps (recordeu el Congrés de Manresa?) que el partit se li ha escapat de les mans. I la possible autoritat moral, per la seva vàlua intel·lectual i la imatge de bon orador, pot quedar escombrada quan Puigcercós faci anar la maquinària que durant tot aquest temps s’ha anat treballant a favor seu. Ell renuncia a la reelecció perquè sap que, tant si la militància aposta per la renovació com pel continuisme, ell ho té perdut. Fa temps que al partit les votacions no es fan en funció de les idees sinó de les fidelitats. I això, ell ho ha treballat poc.

Evitant una desfeta personal al Congrés d’ERC del mes de juny, pot aferrar-se al càrrec de Vicepresident del Govern com a mínim fins al final de la legislatura (en cas d’haver estat derrotat per Puigcercós, aquest podia reclamar-li també el lloc al Govern, cosa que no es pot descartar que li reclami igualment). I es dóna un marge de temps per veure cap on encaminar el seu futur personal. Al capdavall ell continua essent, amb diferència, el cap de cartell que més vots ha obtingut per a ERC en els darrers temps.

De la mateixa manera, mantenint-se al marge de la disputa interna que ara quedaria reduïda a tres bandes, ell podria erigir-se com a àrbitre o trobar una sortida honorable amb qualsevol dels resultats possibles, cosa que difícilment hauria tingut en cas d’haver estat derrotat en unes votacions internes del partit. Queda per veure si podrà, tanmateix, mantenir-se’n tant al marge i no acabarà afavorint i per tant lligant la seva sort a una o altra candidatura.

dimarts, 25 de març de 2008

Amb carnet o sense

Acabades les vacances, es perfila ràpidament la imatge del que serà el nou Govern espanyol i l’entorn més proper de Zapatero. Havent guanyat, se suposa que hi haurà moltes cares repetides, ja que tothom pot atribuir-se una part de l’èxit. A part del possible retorn de l’inefable Bono, hom ha remarcat ja que Zapatero s’ha envoltat de personatges que, casualment, no tenen carnet de partit: José Antonio Alonso, Fernández de la Vega, Pedro Solbes... Ja acostuma a passar que els líders polítics busquin persones independents per a ocupar un càrrec institucional determinat, però també sol passar que al cap de ben poc aquests formalitzen la militància al partit que els havia fitxat.

L’estratègia de Zapatero no és banal, ni molt menys fruit de l’atzar. Per això, ja han començat a sortir veus dins del PSOE (procurant que no semblin retret no fos cas que després no es pogués sortir a la foto), remarcant aquest fet i insinuant que fóra bo que finalment els independents s’afiliessin. És a dir que deixin de ser independents. Per al President del Govern espanyol li ha de ser molt més pràctic disposar d’un entorn no vinculat orgànicament amb el partit, i que per tant depèn directament d’ell. No es tracta de què aquests personatges puguin exercir els seus càrrecs amb més independència, que en el cas dels ministres seria més comprensible, sinó de què sigui ell mateix com a President el qui adquireixi més capacitat de decidir, al marge del partit.

I el cas més significatiu deu ser el de l’anterior Ministre de Defensa, ara al capdavant del Grup Parlamentari Socialista. D’alguna manera la seva funció serà la d’invertir els papers que corresponen al càrrec. Se suposa que el grup parlamentari que dóna suport al Govern és l’encarregat de defensar la seva acció enfront dels partits de l’oposició, però també d’aportar al Govern tota la càrrega ideològica i programàtica del partit, i d’alguna manera actuar de contrapès al poder que institucionalment té el cap de l’Execitiu. En aquest cas, José Antonio Alonso, com a home de confiança de Zapatero i sense militància de partit, exercirà més de portantveu del President davant del Grup Parlamentari que no pas a l’inrevés.

Ser o no ser militant no és qüestió de pagar o no pagar una quota, està clar, sinó de saber a qui deus la gràcia de disposar d’un càrrec rellevant.

dilluns, 24 de març de 2008

La crisi vista des de les terres de l’Ebre

He passat uns dies per les terres de l’Ebre, a la Terra Alta, per ser més exactes. Per no trencar amb la meva cita diària al bloc vaig avançar uns quants articles, en un dels quals parlava de la urgent necessitat que els dirigents d’Esquerra posin una mica de seny i acabin amb el tristíssim espectacle en què han convertit el partit. Allà vaig assabentar-me que hi havia hagut una reunió de subalterns de cada una de les faccions per mirar d’establir les regles de joc. Quan vaig sentir els titulars de la notícia, vaig pensar que potser l’article de dissabte “L’espectacle està servit” quedaria una mica fora de lloc; però malauradament crec que no va ser sinó premonitori.

D’entrada, a la reunió no hi havia cap dels aspirants a fer-se amb el control del partit; cadascú va delegar la missió negociadora a un segona fila, no fos cas que es malmetés la imatge dels candidats. Però el més greu del cas és que, en lloc de plantejar-se aturar una guerra fratricida, imposar criteris de racionalitat, renunciar a utilitzar la militància amb interessos sectaris, planificar un sistema de debat intern que tendís a fer confluir les diferents visions i sensibilitats del partit, és a dir fer un exercici de responsabilitat, es van dedicar a intentar marcar les regles de joc per a continuar l’esbatussada.

I, naturalment, no es van pas posar d’acord. Perquè les regles de joc que convenien a un bàndol podien ser precisament les que perjudicaven a un altre. I com que del que es tractava no era veure com salvar el partit (ara mateix els importa un rave), sinó de com salvar-se cadascun d’ells, van limitar-se a pactar les normes i les armes de la guerra interna.

Sovint hem vist actuacions lamentable molt més pensades en clau de partit que de país. Ara hem baixat en esglaó més: el sectarisme ja no ens permet ni pensar en clau de partit, i ens limitem a fer-ho en clau personal. I el país, i la frustració de milers d’independentistes, i el 2014... això ho deixem per més endavant, si Déu vol.

diumenge, 23 de març de 2008

Límits del creixement i de l'aigua

Hom té la sensació que l’actual sequera no és només una circumstància conjuntural, i per tant passatgera. Encara que és de suposar que vindran temporades més plujoses, hi ha la impressió general que episodis com el que estem vivint es repetiran cada vegada amb més freqüència. I, en tot cas, els efectes del canvi climàtic sembla que tot just ara comencen a ensumar-se. Però és que, al marge dels efectes del canvi climàtic, l’aigua com a bé escàs i imprescindible té unes limitacions que fan insostible el ritme de creixement que ens autoimposem.

Qualsevol barceloní que es passegi per les terres de l’Ebre (jo ho he fet aquests dies) pot pensar que baixa un bon cabal per no haver de patir per falta d’aigua. El rebuig frontal contra tot tipus de transvasament d’aigua de l’Ebre (ni cap al sud ni cap al nord), no es basava tant en la inviabilitat d’aprofitar uns recursos hídrics en cas d’haver-hi excedents, sinó en l’absoluta desconfiança dels ciutadans de l’ús que es faria d’aquesta aigua i de les prioritats que se li donaria. Era evident l’ús pervers que li volia donar el PP, terres avall, però tampoc confiaria excessivament en el que li podrien donar els altres partits polítics.

I si no es pot treure l’aigua de l’Ebre, amb l’actual creixement de la població, els polítics de casa nostra bé s’han d’empescar algun altre recurs. Una possibilitat seria un transvasament camuflat (en diuen una “canonada”) d’aigua del Segre, aigua que al capdavall pertany a la mateixa conca de l’Ebre, i una altra és acabar d’esprémer els rius Ter i Llobregat. Les protestes, lògicament, no s’han fet esperar. El que passa és que aquí és molt més difícil que se’n surtin: primera perquè els qui protesten són els pagesos, els primers a veure’s afectats per les restriccions, i un col·lectiu relativament reduït contra el qual tothom s’hi veu amb cor, encara que ells no s’hi estiguin jugant tenir verda la gespa del jardí ni clara l’aigua de la piscina, sinó el pa de cada dia. I segona perquè la seva protesta va dirigida contra un govern teòricament progressista, i concretament contra un Conseller teòricament ecosocialista, i aquestes coses, aquesta gent, no les faria mai.

Podem fer jocs de mans amb els nostres rius, repescar vells aqüífers, fer campanyes de reaprofitament, invents casolans de tota mena, però l’aigua que tenim és limitada, i tot indica que estem arribant al seu límit. No serà que potser hauríem de començar a admetre que el creixement també té un límit, i que el creixement pel creixement no és sinó un suïcidi col·lectiu a la llarga?

dissabte, 22 de març de 2008

L’espectacle està servit

Cada dia al matí, faig una repassada ràpida als mitjans de comunicació digitals, dono un cop d’ull a fòrums i blocs diversos... i, l’espectacle està servit. ERC ha aconseguit el que sempre havia enyorat: ser el centre de l’atenció periodística, que no del debat polític. Perquè són ben poques les anàlisis serioses que hi podem trobar, en el sentit de valorar amb rigor el que ha passat i de buscar-hi alternatives. Els nostres dirigents (nostres?) s’han llançat (o millor seria llençat) a una frenètica cursa pel lideratge, amb declaracions creuades en totes direccions, mirant tothom de desqualificar l’adversari, sense que ningú assumeixi responsabilitats de cap mena, i sobretot sense que ningú posi un mínim de seny.

Una direcció responsable (que no és el cas) establiria un pacte intern per no incrementar el descrèdit que ha assolit el partit, fomentaria el debat serè per recollir les inquietuds de la militància i dels sectors afins, aparcaria les disputes i les ambicions personals, renunciaria a utilitzar els mitjans de comunicació per a fer-se els mutus retrets.... Faria exactament el contrari del que s’està fent. És evident que hi ha hagut errors en la gestió del partit, en la política seguida en els darrers temps, en la campanya electoral,... però ara s’està entrant en una fase de desconcert i de desvarieig total.

Cap mena de debat sobre idees ni model de partit, i només quatre noms, quatre opcions, quatre fraccions, quatre bàndols enfrontats; a la militància només se la utilitza com a massa informe que ha de donar suport a un o altre candidat, disputant-se-la com si fóssim ninots de drap; els mateixos mitjans que van potenciar la bipolarització deixant de banda opcions com la d’ERC, ara tenen material noticiable a dojo que els aporten els mateixos que van gestionar tan maldestrament la campanya electoral;... Dóna la impressió que tothom ha abandonat el vaixell o que ningú el condueix cap en lloc, que no sigui veure quina part de les despulles se n’endurà.

Un espectacle trist, lamentable. És que no hi ha ningú que tingui dos dits de front?

divendres, 21 de març de 2008

No al transvasament

Els socialistes tenen, s’ha de reconèixer, una extraordinària capacitat per a servir-se del llenguatge. A voltes ens encaparrem en unes discussions bizantines que ells acaben resolent en un tres i no res fent un joc de paraules. Enfront de la dreta que especulava amb la façana marítima amb uns agressius blocs de pisos, ells n’han renovat el disseny amb una nova arquitectura vertical; sostenible, això sí. Una cosa és fer un quart cinturó, com proposa la dreta, que trencaria el paisatge del Vallès, i una altra és fer-hi una espaiosa rambla amb doble carril per banda que uneixi (de forma sostenible, està clar) les poblacions del Vallès. I ara hem inventat una nova fórmula per al tema dels transvassaments.

Fins i tot CiU ha reconegut que es va equivocar en el seu posicionament a favor del transvasament de l’Ebre. L’argument que esgrimien (recordo una entrevista amb l’aleshores Conseller de Medi Ambient, Ramon Espadaler) de la conveniència de tenir les xarxes d’aigua interconnectades, com hi tenim les de l’electricitat, per a aprofitar millor els recursos existents, reconduir possibles excedents i atendre les necessitats més peremptòries, era rebatut amb contundència i sense contemplacions pels afectats i, lògicament, pels partits d’esquerres. El transvasament de l’Ebre era un disbarat, en majúscules.

Heus aquí, però, la màgia dels mots posats en boca dels socialistes. No es tracta de fer cap transvasament d’aigua de la conca del Segre a la del Ter o la del Llobregat (Déu nos en guard de semblant disbarat), sinó d’instal·lar una canonada que permetria portar aigua del Segre cap a Barcelona. Aprofitar uns recursos hídrics excedents per a atendre les necessitats del Cap i Casal; però sempre de forma sostenible, faltaria més.

dijous, 20 de març de 2008

Les 4 propostes de Vicent Partal

Aquests dies estan sortint opinions per a tots els gustos, des de l’àmbit sobiranista, per veure com es pot encaixar la patacada soferta aquest 9 de març, i com es pot redreçar el futur. Vicent Partal, una persona de prou solvència professional i política, apuntava quatre punts que crec que una majoria de militants de base dels partits catalanistes subscriurien sense massa reserves. Quatre punts d’una lògica elemental, de sentit comú, però que pel que sembla tindrien només l’oposició frontal de les direccions tant d’ERC com de CiU.

Vicent Partal apunta el següent:
1) Cal abandonar la baralla estèril. Dins els partits, entre els partits i fora dels partits. No porta enlloc. I, si pot ser, cal més unitat.

2) El dret de decidir sense subordinació exterior, ni organitzativa ni política, és el terreny d'encontre dels uns i dels altres.

3) Cal sumar noves cares a les direccions actuals i fer-les créixer com a símbol del canvi. Sense renunciar a ningú, però sense que ningú faça de tap tampoc.

4) Anar al darrere del PSOE competint per ser-ne l'aliat predilecte, és una garantia de fracàs. Que facen allò que vulguen.

Com si l’hagués sentit, un dels principal responsables del desastre electoral d’Esquerra, que no solament no vol fer autocrítica sinó que continua maniobrant matusserament com ho ha fet en els darrers anys només mirant d’arribar al poder al preu que sigui (i pel camí que va, el preu pot ser acabar de carregar-se el partit, si ningú li para els peus), acaba de posar més llenya al foc inventant-se una plataforma de suport personal.

L’única plataforma que subscriuria seria la d’acabar d’una vegada amb la guerra fratricida que mantenen aquests dirigents irresponsables. En lloc de fer primer autocrítica i assumir les responsabilitats que pertoquen a cadascú, i en el millor dels casos presentar propostes de reorientació del partit i del sobiranisme en general, opten per la pitjor de les estratègies (pitjor per al partit i per al sobiranisme, està clar), que és la de buscar suports personals amb l’objectiu de no fer un debat d’idees sinó de crear blocs interns pensant cadascú que acabarà derrotant els blocs adversaris.

dimecres, 19 de març de 2008

Solidaritat amb el Tíbet

La història del Tíbet és la història d’un poble perseguit, però també la història de la vergonya internacional (no pas l’única, ja ho sé). L’actual règim xinès és una dictadura, pura i dura, que recull el pitjor del comunisme no democràtic i el capitalisme més salvatge. I la comunitat internacional, gens interessada en el tema de la democràcia i dels drets humans va donar la benvinguda a l’evolució del règim xinès, perquè els permetia l’entrada de les grans empreses multinacionals, que hi veien un mercat amb enormes possibilitats. I no era un mercat qualsevol, sinó que aquest conservava unes estructures dictatorials que permeten mantenir a ratlla les reivindicacions laborals i socials, i són absolutament permissives en temes com la contaminació atmosfèrica o l’ús indiscriminat dels recursos energètics. Així, és una bicoca fer negocis.

El Comitè Olímpic Internacional ja ha dit que ells se’n renten les mans i que no es fiquen en política. I la comunitat internacional està més que satisfeta amb el manteniment d’un règim que els permet fer negocis altament lucratius. Que es tracta d’un règim dictatorial, que utilitza el terrorisme com a sistema? Això és pecata minuta. Des de quan s’ha condemnat la violència terrorista? (i em refereixo a la que produeix terror i morts a gran escala, no a la de grups desesperats que no veuen altra alternativa per a aconseguir els seus fins, normalment molt més dignes i honorables que els interessos econòmics que s’amaguen al darrere d’aquest terrorisme d’Estat). El Govern xinès pot estar tranquil, que ningú condemnarà els seus crims, que no ho són tant quan produeixen sucosos beneficis.

La meva solidaritat, doncs, per al poble tibetà. Però voldria aprofitar per explicar una anècdota que, malgrat tot, no desmereix ni afecta les meves simpaties cap al poble tibetà. En una ocasió, acompanyat d’un membre de la Plataforma per la llengua, vaig anar a veure el cap de la Casa del Tíbet a Barcelona per demanar-li que en els seus escrits, fulletons de propaganda i cartells utilitzés el català. L’home, amb tota la indumentària budista, però en un correcte castellà, ens va dir que ells feien la propaganda i les publicacions pensant en la població catalana, però també en l’espanyola en general, i que els era més pràctic fer-ho en castellà, que al capdavall entenia tothom. Com qui no vol la cosa li vam respondre que des de Catalunya probablement muntaríem una Casa de Catalunya al Tíbet, i que com que allà tothom entén el xinès, una llengua molt més parlada que el tibetà, utilitzaríem el xinès com a llengua habitual. Fins que no es va adonar que, evidentment, no obriríem cap Casa de Catalunya al Tíbet, l’home va canviar de cara i va intentar donar mil arguments per explicar que el seu cas era diferent, i que no es podia comparar.

Els catalans ja hi estem avesats a les solidaritats unidireccionals.

dimarts, 18 de març de 2008

Valorem els resultats. i VI

Resulta difícil fer una valoració serena i responsable sobre el resultat de les eleccions generals, com deia el President del partit, havent-se obert la caixa dels trons i encetat la corredissa per aferrar-se a la cadira. El lògic seria fer una anàlisi objectiva del que ha passat sense l’apriorisme de voler carregar el mort a ningú, i molt menys amb la mirada posada en l’assalt a la poltrona. He deixat aquí, en els apunts d’aquests dies, diverses reflexions sobre el fracàs electoral d’ERC, conscient que caldria aprofundir-hi molt més perquè el resultat no s’explica per una sola causa sinó que les raons poden ser moltes i ben diverses.

Resumint, jo diria que en el resultat hi han incidit factors aliens, i incontrolables des d’Esquerra, fruit del context general de la política estatal; hi han incidit aspectes concrets de la campanya electoral, que és molt fàcil de criticar a posterior-hi; hi ha incidit el posicionament d’altres forces polítiques (s’ha parlat poc del fet que la victòria socialista s’ha obtingut amb la cara més catalanista d’aquest partit); però per suposat que el factor determinant ha estat la manca de credibilitat de la proposta d’Esquerra.

Una manca de credibilitat que pot ser deguda també a factors diversos: La pugna pel lideratge que fa temps que s’arrossega i que és el que més ha perjudicat la imatge del partit (i no em refereixo als sectors crítics, per suposat); el boicot que des de la direcció s’ha fet a les llistes, impedint la inclusió de persones de vàlua reconeguda (una vegada més s’ha optar pel sectarisme, prioritzant l’interès personal de col·locar persones afins); la participació en un govern on tot el protagonisme se l’han endut els socialistes i on, en el millor dels casos, la gent d’Esquerra ha passat discretament (per no dir mediocrement); la incapacitat per a marcar una línia clara a seguir, donant una sensació de total inseguretat i manca d’idees; anàlisis constants que no s’aguanten per enlloc i que en realitat no són sinó autojustificacions...

I aquí sí que hi hauria d’haver responsabilitats polítiques a depurar, no pas per cap mania persecutòria contra ningú, i molt menys com una forma d’obrir-se camí cap al cim, sinó per evitar caure en els mateixos errors de cara al futur. El problema és que ara, amb la guerra oberta, tot es pot enfocar com una simple lluita pel poder, com si les alternatives, i molt especialment la que ha fet el muntatge escènic més personalista, no siguessin en major o menor mesura responsables d’haver arribat a la situació on som.

dilluns, 17 de març de 2008

Valorem els resultats V

Sovint, en les diferents conteses electorals, veiem que hi ha candidatures que d’entrada ens poden despertar una enorme simpatia pel fet de dir les coses clares (els polítics convencionals acostumen a buscar subterfugis i a emparar-se en un obscur llenguatge políticament correcte), i podem tenir-hi una gran coincidència ideològica. Però, ai las, a l’hora de la veritat la gent els nega el seu vot. És el que deu haver passat amb el Partit Republicà, que molts independentistes exageradament crítics amb ERC el presentaven com a única opció coherent... però que al capdavall tampoc el deuen haver votat. O aquells que pregonaven castigar la classe política en general a través de l’abstenció, quan en tot cas més que abstenir-se el que podien fer, i no han fet, és votar la candidatura dels escons buits o insubmisos, l’única opció que suposava castigar de veritat els partits tradicionals.

I és que, més enllà de les coincidències ideològiques i d’una bona campanya electoral, un factor determinant és la confiança o la credibilitat. Jo puc creure en la Independència, però no per això donaré el meu vot al qui cridi més fort ni repeteixi més vegades la paraula màgica, sinó qui cregui que pot contribuir millor a acostar el país cap a aquest objectiu. I puc entendre que aquesta és una qüestió subjectiva: de la mateixa manera que per mi (malgrat totes les crítiques que hi pugui fer) l’opció que millor pot contribuir ara mateix a acostar-nos cap a la fita de la independència és ERC, entenc que per a d’altres pot ser la CUP o el Partit Republicà, i per a d’altres pot ser CiU o fins i tot IC-V, i si molt m’ho apureu també alguns el PSC. Per uns, pot ser un objectiu a més llarg termini mentre que per a d’altres pot ser d’una peremptorietat excessiva o mal calculada.

La realitat dels resultats electorals demostra que els independentistes no voten a qui creu que és més independentista sinó a qui li mereix més confiança per a treballar en aquesta direcció, fins i tot encara que de moment el grup o candidat en qüestió hi renunciï. I en aquestes eleccions a ERC li ha fallat la credibilitat: molts independentistes s’han mostrat crítics i han optat per abstenir-se, per més que els eslògans d’Esquerra eren inequívocament independentistes; d’altres han considerat que potser era millor votar un partit més moderat però que creien que podia ser més eficaç per a fer respectar Catalunya; i d’altres potser han optat per assegurar que es barrava el pas al PP votant directament els socialistes.
El resultat de cadascú és el de la credibilitat que ha estat capaç de guanyar-se, i els d’Esquerra n’hem anat perdent des de fa uns quants anys.

diumenge, 16 de març de 2008

Valorem els resultats. IV

Sembla clar que els resultats electorals depenen fonamentalment de la sintonia existent entre la proposta del partit (la seva trajectòria, el candidat, el programa...) i l’electorat. Però tampoc s’ha de desestimar la importància de la campanya pròpiament dita. I aquí hi trobaríem aspectes controlables, i per tant amb responsabilitat del partit, i aspectes generals atribuïbles a un entorn o marc més general. Analitzem, doncs, aquestes aspectes de la campanya.

Hi ha un fet obvi que va ser la bipolarització fomentada pels dos grans partits, amb la complicitat expressa dels mitjans de comunicació espanyols que no s’han amagat mai de prendre partit. I, en el marc d’aquesta bipolarització, hi va haver l’efecte de la por a un possible retorn del PP, cosa que hauria motivat un vot útil més per a frenar el nacionalisme espanyol més tronat que per recolzar la posició dels socialistes. Arguments, tots dos, esgrimits per la direcció d’ERC i que serien perfectament comprensibles, si no fos perquè aquests mateixos condicionants els podia tenir també CiU, i en canvi ells s’han mantingut. D’altra banda, el fet que hi hagi hagut un vot de la por a favor dels socialistes per frenar els populars desmentiria rotundament l’argument, que s’ha reiterat des de l’espai independentista, que el PP i el PSOE vénen a ser el mateix. No se n’ha parlat massa, però també pot haver influït l’atemptat d’ETA, no tant per fer capgirar el vot de cap possible votant d’Esquerra com perquè hagi animat possibles votants dels dos partits espanyols a no abstenir-se.

Sorprenentment, després d’una darrera trajectòria del partit en què s’argumentava que calia fugir del simplisme independentista, i que calia dotar el nacionalisme de contingut social, sobretot amb el conegut tema del sobiranisme pràctic, els dissenyadors de la campanya (sabem qui són, i de quin sector són?) van sortir amb una campanya a l’estil de l’època de l’Àngel Colom. De fet, el contingut del famós full de ruta aprovat la passada tardor ja contenia els pitjors tics d’aquella època. Tot es limitava a dir que volíem un país de primera, i que per això reclamàvem la independència per a l'assoliment de la qual cada vegada faltava mig minut menys. La gent, independentista o no, sabia perfectament que en aquestes eleccions no ens hi jugàvem això.

dissabte, 15 de març de 2008

Valorem els resultats. III

Al meu entendre, el possible desplaçament ideològic d’ERC cap a posicions més esquerranoses en detriment de la defensa dels interessos nacionals ha estat més aparent que real. Ha estat més la percepció que n’han tret els ciutadans que no la realitat mateixa d’una pràctica veritablement d’esquerres. L’únic element que marca una clara tendència en aquest sentit és el pacte de govern; i potser cal reconèixer que de la mateixa manera que el tripartit no ha aportat grans coses com a govern d’esquerres, tampoc n’ha aportat en sentit contrari en l’aspecte nacional. Aleshores podem formular-nos una segona pregunta: és la ciutadania la que ha anat evolucionant cap a posicions diferents de les que sostenia Esquerra?.

Darrerament hem viscut un interessant moviment de la societat civil en defensa de la sobirania nacional (Plataforma pel Dret a Decidit, Sobirania i Progrés, Centre d’Estudis Sobiranistes...), i totes les enquestes indiquen que hi ha un percentatge de sentiment independentista, a l’alça, força superior al vot recollit per ERC, i un percentatge encara més elevat de gent que sense declarar-se obertament independentista sí que es mostra insatisfet amb l’actual nivell d’autogovern. Per tant, sembla que hi hauria camp per avançar en suport electoral per un partit independentista com el nostre, sobretot si, segons les anàlisis oficials del partit, ens movem entre la disjuntiva alternativa de votar una pretesa esquerra que maltracta Catalunya, incompleix les seves promeses i que a Madrid es comporta com el PP, o votar una dreta que és la que ens va vendre amb un pacte vergonyant que dinamitava les esperances posades en el nou Estatut. O és que l’aparell del partit, ofuscat en les seves dèries egocentristes, ens havia venut aquesta mena d’anàlisis demagògiques gens ajustades a la realitat?. Perquè precisament aquests, així com l’espanyolisme més tronat, són els qui han pujat electoralment o com a mínim s’han mantingut.

Esquerra Republicana ha passat dels 652.196 vots del 2004 als 296.473 d’enguany. Una davallada que en part es pot explicar per l’excepcionalitat de les anteriors eleccions espanyoles. Però és que en les eleccions al Parlament de Catalunya, el 2006, n’havia tret 416.355, amb un nivell molt més elevat d’abstenció. Això vol dir que molts votants que ens havien fet confiança en anteriors ocasions ara no ho han fet, mentre que sí que han continuat mantenint la confiança, o l’han incrementada, a aquestes altres forces polítiques que segons les nostres anàlisis (brillants, pel que es veu) no defensen els interessos de Catalunya.

O sia que creix el sentiments sobiranista de la població, nosaltres ens presentem com l’única força que defensa aquests ideals sobiranistes, els sectors més radicalment independentistes obtenen resultats irrisoris en vots o en abstencionisme (comparat amb l’abstenció d’altres convocatòries electorals), i en canvi nosaltres ens fotem la gran patacada. Això no quadra: o la realitat va errada o són les nostres llumeneres pensants les qui no encerten a veure i entendre aquesta realitat.

divendres, 14 de març de 2008

Valorem els resultats. II

Continuant amb l’intent de trobar explicacions a la davallada electoral d’ERC, voldria insistir en la primera de les premisses d’un possible desplaçament ideològic del partit cap a posicions més esquerranoses en detriment de l’aspecte nacional. A part que aquest desplaçament, en tot cas, ha estat més teòric que real, perquè les polítiques de la Generalitat han estat bàsicament continuistes en relació als governs pujolistes, les accions empreses més significadament d’esquerres han correspost o bé a Departaments dirigits pels socialistes o per Iniciativa (llei de barris, llei d’habitatge...) o bé a invasió de competències del govern central (llei de dependència).

La presència d’ERC i d’IC-V al Govern de la Generalitat ha aconseguit retardar, però només retardar, propostes que defensen els socialistes conjuntament amb la dreta del país, com ara la MAT, el quart cinturó, la prioritat del TGV sobre rodalies, etc. I com deia ahir, el balanç que poden presentar els diferents Departaments dirigits per gent d’ERC són més aviat pobres (absolutament grisos en algun cas, com el de Puigcercós), i en cap cas marcant un perfil especialment progressista (en el cas de la llei del llibre, per exemple, es coincidia amb el PP en la defensa del lliure preu del mercat).

I a sobre ens vam treure de la màniga la brillant idea del Sobiranisme pràctic. Un concepte que podia tenir sentit com a aprofitament tàctic, puntual, del descontentament per la mala gestió del Govern espanyol en alguns temes, però que és insostenible i fins i tot perillós entès com a element estratègic. Primer perquè es basa en una premissa falsa, que seria la de dir que nosaltres gestionarem millor les infraestructures (o el que sigui) que els altres, els de Madrid; i segon perquè el sobiranisme pràctic acaba essent la negació del sobiranisme, en la mesura que no es tracta de reivindicar uns drets col·lectius com a poble (inclòs el dret a equivocar-nos i a no saber gestionar correctament les nostres infraestructures i els nostres serveis), sinó que es basa en una visió d’eficàcia que pot ser contrarestada fàcilment amb una correcta gestió feta des de Madrid (sigui la posada en funcionament del TGV, la millora de les rodalies, o la mateixa llei de dependència). En definitiva, significa posar preu a la nostra sobirania, la qual deixaria de tenir sentit tan bon punt es satisfessin determinades reivindicacions i (des de Madrid) s’invertís adequadament a Catalunya.

Però fixem-nos que, en contra d’aquesta idea que el partit s’havia escorat excessivament cap al flanc esquerranós en detriment del flanc nacionalista, tenim que precisament ara ERC havia posat data concreta a la celebració d’un referèndum per a exercir el dret a decidir. La proposta més agosarada i seriosa des d’un punt de vista nacional (si tingués alguna punta de credibilitat) que s’hagi fet mai al nostre país. I tota la campanya electoral va girar entorn de l’eix nacional: cada dia faltava mig minut menys per a la independència (que a aquest pas podria trobar-se a anys llum), i tot es resumia en dir que volíem un país de primera. I d’altra banda, les opcions més radicalment nacionalistes, inclosos els qui preconitzaven l’abstenció, han tret resultats inapreciables.

En definitiva, és possible que ens hagi afectat electoralment la percepció que alguns tenen que ens hem tirat excessivament cap a l’esquerra, deixant de banda les reivindicacions nacionals. Però en tot cas seria una percepció molt poc ajustada a la realitat.

Haurem de veure si és que en lloc de ser el partit el qui s’ha apartat del seu ideari, han estat els ciutadans en general els qui han evolucionat cap a altres posicionaments. Però això ho deixem per demà.

dijous, 13 de març de 2008

Valorem els resultats. I

Deia ahir que, a grans trets, quan en unes eleccions un grup polític deixa de rebre suport electoral pot ser perquè el partit s’hagi apartat de la línia que abans mereixia la confiança dels ciutadans, que siguin els ciutadans els qui hagin evolucionat cap a altres posicions, o simplement que el partit hagi perdut credibilitat. Analitzem el primer supòsit: ERC s’ha apartat de la línia ideològica que havia merescut el suport de més de sis-cents mil catalans?

D’entrada, jo diria que no. Almenys no pas tant com perquè més de la meitat dels qui ens havien votat el 2004 ara ho hagin deixat de fer. Esquerra sempre s’ha definit com un partit d’esquerres i nacionalista, i no ha variat substancialment la seva posició, excepte en alguns gestos, a vegades més simbòlics que d’altra mena.

I un dels gestos més significatius pot ser el de les relacions amb CiU. Essent un partit nacionalista i d’esquerres ERC tenia l’opció de decantar-se cap a CiU o de decantar-se cap als socialistes. En qualsevol dels dos casos implicava fer al paper de partit minoritari, amb el desgast que això comporta sempre. Una aliança amb els convergents hauria fet impossible l’aprovació, ja a Catalunya, de cap projecte de reforma de l’Estatut (l’oposició del PSC hauria estat frontal); i ara no hi hauria hagut la por a un retorn del PP, perquè populars i socialistes haurien fet un front comú contra el catalanisme. Tot i que personalment al principi era més partidari d’haver fet un acord de govern amb CiU, reconec que no era desencertada la via escollida. Un front nacionalista tindria sentit, i tindrà sentit, el dia que uns i altres ens veiem amb cor i estiguem disposats a fer el salt definitiu cap a l’exercici del dret a decidir. Però no era el cas, ara, ni per part de CiU ni per part d’ERC.

Una altra cosa és que la miopia d’algun dels nostres estrategs pretengués fer-nos creure (i pitjor encara, que s’arribés a creure) que el Pacte del Tinell encetava una nova era per a Catalunya, amb polítiques veritablement d’esquerres, i que des del tripartit prendríem espai electoral als socialistes. Les polítiques que s’han fet des de la Generalitat no són tan diferents de les que feien els convergents (ha estat un dels temes constants en aquest bloc), l’únic Conseller que ha marcat perfil dins del Govern ha estat Josep Lluís Carod Rovira (el paper de Puigcercós ha estat més que gris, sense portar a terme cap dels grans reptes que tenia al davant), i en tot cas s’ha donat tot el protagonisme al PSC.

I en canvi, hi ha hagut la imperícia de voler-nos presentar sempre com a adversaris frontals dels convergents, amb els quals inevitablement algun dia o altre haurem d’entendre’ns si de veritat creiem que és possible fer un referèndum per a exercir el dret a decidir. Nosaltres mateixos ens hem amagat darrere la protecció dels socialistes per atacar sense miraments CiU, enlloc de fer de pont i establir-hi unes relacions més normals que no es limitessin a les absurdes i infantils fòbies personals d’alguns dels dirigents d’Esquerra. Per tant, jo no censuro tant el fet de fer un pacte amb els socialistes (segurament que fent un pacte amb els convergents hauríem sofert un desgast semblant) com la manera de fer-ho.

Una altra cosa és l’argument del “Sobiranisme pràctic” del qual en parlaré demà.

dimecres, 12 de març de 2008

Tres preguntes postelectorals

Hores d’ara, oberta la guerra interna pel poder (prescindint de l’interès del partit i per suposat que del país) és difícil que a Esquerra ningú es dediqui a fer valoracions rigoroses per a analitzar els resultats de diumenge. I el problema no és que de cara a la galeria hom es limiti a repetir quatre tòpics per sortir del pas i que no es creu ningú, sinó que aquests tòpics i aquestes mentides s’acabin creient només de portes endins.

Quan en unes eleccions un grup polític deixa de rebre suport electoral pot ser perquè el partit s’hagi apartat de la línia que abans mereixia la confiança dels ciutadans, que siguin els ciutadans els qui hagin evolucionat cap a altres posicions, o simplement que el partit hagi perdut credibilitat. I en un confrontació electoral a l'hora de valorar el paper d'una força política s’ha de tenir en compte la globalitat de les forces que hio concorren, incloses les extraparlamentàries.

En el nostre cas, podem parlar de la bipolarització de la campanya, tanmateix habitual en totes les eleccions espanyoles, o del vot de la por en el sentit que calia frenar un possible retorn del PP (no es deia des de l’independentisme que tan negatius eren per a Catalunya els populars com els socialistes?). Suposo que aquestes raons, gaire bé les úniques esgrimides pels dirigents d’ERC, hi han tingut molt a veure en la derrota de diumenge. Però alguna cosa més hi deu haver perquè aquestes raons també hi eren per a CiU, i ells han aguantat el xàfec.

No em serveixen, doncs, aquestes excuses per explicar el mal resultat electoral. Prefereixo formular-me tres preguntes per a indagar sobre les tres possibles opcions que citava abans, i que potser explicarien la pèrdua de suport de la ciutadania:
Hi ha hagut un desplaçament ideològic del partit cap a una o altra banda, apartant-se del que realment creia l’electorat que ens havia donat suport?
És la societat catalana la que ha evolucionat cap a unes posicions que ja no es corresponen tant amb les d’Esquerra?
O és que, havent-hi sintonia ideològica entre el partit i aquest sector de la població, senzillament la gent no ha vist prou creïble la proposta del partit?

Intentarem buscar-hi alguna resposta.

dimarts, 11 de març de 2008

Pànic i desconcert a ERC

Ahir, en una primera impressió em limitava a posar en dubte la capacitat de certs dirigents d’ERC per fer anàlisis rigoroses sobre els resultats electorals i sobre la realitat que ens hi ha abocat. No qüestionava, encara, l’actual direcció responsabilitzant-la del fracàs electoral, perquè és evident que les causes poden ser moltes i les responsabilitats, diverses. Coincidint amb Carod Rovira, deia que no era partidari de reaccions a cop calent, sabent de la curtesa de mires d’alguns dirigents obsessionats per la seva particular cursa cap al poder. La primera resposta ja la tenim sobre la taula: una maniobra precipitada que té tots els aires de no ser res més que una punyalada per l’esquena de qui, essent-ne un dels principals responsables, voldrà carregar el mort sobre els altres erigint-se en salvador de la pàtria (la petita pàtria del partit).

Deia que no em preocupava tant el resultat electoral en sí com la ineptitud d’alguns per a valorar correctament la situació. Només fa sis mesos que el partit aprovava un simulacre de full de ruta en què s’hi deien coses tan estrambòtiques i estrafolàries com que el dret a decidir només es podia exercir des de l’esquerra, que dins de l’esquerra catalana ERC n’havia de ser la força hegemònica, i que ens fixàvem la data del 2014 per a celebrar el Referèndum... I ho aprovava una majoria dels militants assistents, sense que se’ls escapés el riure (o sense plorar de pena), obeint unes consignes amb l’objectiu de barrar el pas als sectors crítics. La reiterada miopia analítica dels dirigents havia anastesiat la massa militant. I ara farem un congrés precipitat en què l’únic que posarem en joc serà la cadira del President del partit, en què podem caure fàcilment en radicalismes estèrils, i en què els canvis de rumb es plantejaran més com a arguments per a l’assalt al poder que com a reflexions serioses de com orientar el partit perquè sigui realment útil per a fer avançar el país cap a la seva independència.

Oberta la porta del congrés del partit, fàcilment podem deixar enrere l’anàlisi dels resultats, del paper d’Esquerra en la societat catalana i en el context de la resta de forces polítiques, i de la situació global del país. Personalment, demà mateix continuaré (o intentaré iniciar) l’anàlisi dels resultats electorals d’aquest diumenge.

dilluns, 10 de març de 2008

Sabrem analitzar els resultats?

A la vista dels resultats electorals, hom podria fer-hi (i caldrà fer-ho) múltiples anàlisis des de perspectives ben diverses. Encara que ara sembli una qüestió menor, com si ja l’haguéssim donat per descomptada, la no victòria del Partit Popular és una primera nota positiva d’aquestes eleccions. Jo deia que en aquestes eleccions hi teníem poc a guanyar i força a perdre: de moment no hi hem perdut gran cosa, en la mesura que tot continua més o menys igual. Només que a Catalunya, on CiU ha mantingut els resultats, hi ha hagut un transvasament de vot d’ERC als Socialistes.

Com a militant i votant d’ERC, no em preocupa tant la davallada en si, d’altra banda previsible, com la incapacitat d’alguns dels nostres dirigents per a analitzar adequadament la situació.

L’electorat és, en línies generals, prou intel·ligent com per a saber captar en cada moment el que creu més útil per al conjunt de la societat, i per tant la credibilitat que li mereixen les diferents propostes que se li presenten. És cert que hi ha un gruix important de la població que està descontenta amb l’actual situació, que voldria donar un pas més en l’autogovern de Catalunya, que considera que no hem estat ben tractats per Madrid... Però la resposta de l’electorat ha estat reforçar el PSC, mantenir la confiança al catalanisme de CiU, i en canvi retirar part del seu suport al partit que presumia defensar millor que ningú les seves aspiracions.

Entenc que, en el cas de IU, Llamazares hagi anunciat en calent la seva dimissió, en la mesura que se sent responsable d’haver portat aquesta formació política al desastre. Però jo no sóc pas partidari de reaccions precipitades, ni de buscar bocs expiatoris a qui carregar tota la responsabilitat. Fa temps que vinc dient que a la direcció d’Esquerra hi ha una manifesta incapacitat per a analitzar correctament la realitat, i ahir mateix ja sentíem bajanades insostenibles per a justificar l’injustificable. Això és el que em fa por d’ERC.

Algú deia des de la tribuna d’Esquerra que una part del fracàs electoral provenia de la manca d’il·lusió del nacionalisme català en no tenir un horitzó clar com a país. El que no deia és que aquesta manca d’il·lusió ha estat generada per la deriva en què ells mateixos han anat conduint el partit.

diumenge, 9 de març de 2008

Avui toca votar

Durant la campanya electoral, cadascú des de la seva posició, es tendeix a magnificar les conseqüències d’un o altre resultat, com si poguéssim passar (com diu l’anunci) del cim de la glòria al més dur dels inferns. La realitat és molt més dura: també com diu un altre anunci, tot està prou lligat com perquè passi el que passi no passi gaire res. Primera perquè els catalans no hi tenim massa res a guanyar, i potser sí a perdre, en aquestes eleccions; i, segona, perquè els dirigents polítics hores d’ara ja deuen estar preparant els discursos de justificació dels seus resultats, per tal que quedi clar que si n’han sortit victoriosos ha estat per l’encert de la seva proposta, i, si el resultat ha estat advers, és per causes alienes a la seva responsabilitat.

Deu ser un dels vicis capitals dels professionals de la política. Fer les anàlisis no pas per valorar si s’està anant en la bona direcció, sinó per a justificar la direcció presa. Hores d’ara, s’hauria de poder tenir a punt una doble argumentació, de manera que tot el mèrit que hom pugui atribuir-se en cas de victòria sigui desmèrit en cas de derrota. I si algú pretén disculpar-se amb causes alienes a la seva gestió que atribueixi igualment els seus èxits a aquestes causes.

I això ho dic també per l’espai nacionalista, per suposat. Hi ha un sector de l’independentisme català que està descontent amb ERC i ha fet altres opcions, com l’abstenció, el vot en blanc o el Partit Republicà Català. La ciutadania pot donar un toc d’atenció a uns o altres, com el pot donar també a CiU, i els dirigent haurien d’actuar en conseqüència.

Però molt em temo que, fins i tot en això, poca cosa canviarà a partir d’aquest vespre. Tothom s’amanirà els resultats per a poder demostrar que la seva era l’única opció correcta “tal com” o “malgrat el que” diuen els resultats.

dissabte, 8 de març de 2008

Prohibit demanar el dret a demanar

Tal com estava previst, la Junta electoral provincial de Barcelona ha esperat fins al darrer moment per a prohibir la recollida de signatures que pretenien fer aquest diumenge la Plataforma pel Dret a Decidir i Sobirania i Progrés. Ho podien haver anunciat abans, perquè la decisió ja era cantada, però això hauria motivat reaccions diverses en la societat catalana, i van calcular que els era més efectiu des de la seva ideologia política amb una prohibició a darrera hora. L’objectiu de la prohibició no és tant que l’acció es faci o no (de fet, segur que prefereixen que es faci igualment), com provocar un desconcert, mostrar la radicalitat d’aquestes plataformes i aconseguir que els resultats siguin molt més marginals del que haurien pogut ser.

Personalment ja vaig expressar els meus dubtes sobre aquesta acció (*). Ara, la història es presenta encara més rocambolesca: ens prohibeixen demanar a la ciutadania si és partidària de demanar al Parlament de Catalunya que voti una moció per si consideren oportú sol·licitar a Madrid que ens traspassin la competència per a poder celebrar Referèndums, cosa que ens permetria fer una consulta a la ciutadania sobre què creu que és millor per a Catalunya.
Ells han tirat pel dret: prohibit demanar el dret a demanar el dret a decidir.
Heus aquí el comunicat de la Plataforma pel Dret a Decidir i Sobirania i Progrés:
Primer de tot, la PDD i SiP, lamentem la mort de l´ex-regidor socialista a Arrasate, així com qualsevol tipus d´acció violenta.I en el marc del treball de les dues Plataformes, en relació a la Pau i al reconeixement dels Drets Humans, considerem que qualsevol conflicte polític s´ha de resoldre mitjançant el diàleg.
La PDD i SiP han volgut treure al carrer aquest 9 de març el dret de decidir, el dret que la Generalitat tingui la competència plena en la convocatòria de referèndums, sigui per decidir quines infrastructures volem (Aeroport, Rodalies, Abocadors, MAT, AVE?), quin tipus de serveis socials volem (educació, sanitat, immigració?). En definitiva quin tipus de país i de societat volem.
Hem proposat a la ciutadania la recollida de signatures per donar suport a aquesta iniciativa des de la més escrupolosa legalitat, i en especial en matèria electoral, indicant que en cap cas es volia fer campanya electoral. Les dues Plataformes hem recomanat que les taules no es posin ni a les proximitats ni als voltants dels Col·legis Electorals, respectant d´aquesta manera el que disposa la Llei Orgànica Reguladora de les Eleccions Generals.
Malgrat això, un cop més, la Junta Electoral, a través de la Provincial de Barcelona, interpreta subjectivament les nostres intencions amb aquesta proposta de recollida de signatures pel dret de decidir. Aquesta interpretació va en contra dels drets democràtics de la ciutadania.
Una vegada més la justícia espanyola va en contra dels drets dels catalans i catalanes. La seva interpretació parcial i partidista ens nega el dret fonamental d´expressió.
La PDD i SiP no estan proposant cometre cap delicte electoral, simplement estan proposant fer sortir al carrer el dret de decidir com en tantes d´altres ocasions han fet.
A hores d´ara hi ha confirmades unes 400 taules i més de 3.000 voluntaris, repartits en 142 municipis d´arreu del territori, que sortiran al carrer el 9 de març. La PDD i SiP, a un dia vista, no estem en disposició de poder aturar aquesta acció que interpretem dins de la legalitat vigent, tot i la interpretació forçada de la Junta Electoral Provincial de Barcelona.
No compartim la visió de la Junta Electoral Provincial de Barcelona, i condemnem que aquest organisme, des de l´arribada de la democràcia hagi pretès aturar les iniciatives ciutadanes (abolició deute extern, aturem la guerra....) que no tenien res a veure amb campanyes electoral i l´exercici del vot.
Per tant, demanem el suport de tota la ciutadania perquè aquest 9 de març, i en les properes dates surti al carrer pel dret de decidir.
A més, denunciem les contradiccions entre les diferents interpretacions que fan les diferents Juntes Electorals Provincials de Girona i Barcelona, així com les de Zona. La qual cosa ens demostra que no és una acció contrària a la legalitat vigent sinó una interpretació partidista en contra dels drets dels catalans/es.
A més, volem fer constar el nostre rebuig davant del fet que la resolució de la Junta Electoral Provincial de Barcelona està redactada exclusivament en espanyol, arribant a l´extrem de traduir el nom propi de les Plataformes convocant, i menystenint la llengua pròpia del país.
Plataformes Pel Dret de Decidir i Sobirania i Progrés

divendres, 7 de març de 2008

El Senat, inexistent

Arribem al final de la campanya amb l’habitual empatx de propaganda electoral. Don Mariano i Don José Luís (el Josep Lluís ha estat més discret) se’ns han ficat fins a la sopa. N’hem sentit de tots colors i per a tots els gustos, des de mentides com una catedral fins a promeses impossibles, passant per tota mena de grolleries i acudits més o menys suats. Però del que no hem sentit a parlar és del Senat. Teòricament, diumenge hi ha eleccions a les dues cambres; però a la vista del tractament que hi han donat en campanya, el ciutadà té la impressió que només hi ha una cambra de primera, i l’altra deu ser de segona regional. I això de “regional” tant podria servir per la pretensió que el Senat sigui una cambra de representació territorial (cosa que no creu ningú), com el nivell a què l’han relegat entre tots plegats.

Dubto que, hores d’ara, hi hagi gaire ciutadans que sàpiguen quins són els candidats a senadors, ni tan sols entre militants o electors que tenen una opció política perfectament definida. Amb alguna excepció, els candidats són sovint persones desconegudes per al gran públic; ara ja ni tan sols ho aprofiten els partits per a recol·locar-hi polítics en fase de jubilació. No els hem vist en la campanya electoral, perquè ningú els ha donat cap protagonisme rellevant, però també perquè els mitjans de comunicació n’han passat olímpicament. Els periodistes de les cadenes públiques catalanes ens han reiterat mil vegades que no signen les seves cròniques en protesta pels còmputs de temps que els obliguen a dedicar a cada formació política; però ningú els obligava a fer un seguiment de la campanya en funció dels interessos dels partits més que en funció d’oferir una informació completa, que inclogués també les eleccions al Senat.

Hores d’ara (no hi he tingut mai cap dubte) tinc molt clar qui votaré al Congrés, però al Senat probablement doni un vot testimonial al Partit Republicà i potser un altre d’igualment testimonial als Verds. De fet, les del Senat no deixen de ser unes eleccions “extraparlamentàries”.

dijous, 6 de març de 2008

Vot nacionalista, tot val

Sembla que les enquestes (de moment només les enquestes) donen el PSOE com a guanyador clar en aquestes eleccions. De manera que l’interès, almenys a Catalunya, està en veure quin paper hi tindrà el nacionalisme en totes les seves opcions. Si hi hagués una majoria absoluta, o li faltessin molt pocs vots, s’hauria complert el somni de l’Artur Mas de fer que governi automàticament la llista més votada sense necessitat d’estar pendent de possibles coalicions o pactes post electorals, i per tant el pes dels partits catalans a Madrid (CiU inclòs) seria pràcticament nul. I si no és així, s’entrarà en una fase de negociacions on més d’un s’haurà d’empassar algun gripau, i les grandiloqüents frases de campanya quedaran en l’oblit.

Els qui prediquen l’abstenció podran presumir de formar part del col·lectiu més nombrós; compartit això sí amb els desencisats maragallistes, amb la gent de la CUP i independentistes radicals, amb anarcos anti sistema,... sense oblidar els qui passen de tot i els fatxes més impresentables. Els qui opten pel vot en blanc o pel vot nul, que també n’hi ha, segurament tindran un resultat irrellevant, que igualment es podran atribuir altres grups i col·lectius que no tenen res a veure amb el nacionalisme català. En qualsevol cas, més enllà del simulacre de lamentació que s’acostuma a fer just en saber-se els resultats, el que comptarà serà només el vot real emès per a una o altra candidatura.

L’incentiu per anar a votar CiU, ERC o IC-V és pensar que aquestes formacions poden condicionar el nou govern socialista (sempre que no hi hagi sorpresa pepera de darrera hora, perquè aleshores només els convergents hi tindrien alguna cosa a dir). Cadascú valorarà, arribat el moment, quin serà el preu del seu vot i sobretot com vendrà de cara al seu electorat l’esforç de responsabilitat (un adjectiu que en campanya solen tenir guardat al calaix). En qualsevol cas, a nivell intern, encara que no siguin necessaris per a formar la nova majoria parlamentària tothom sap que, com en totes les eleccions, s’hi juguen la seva credibilitat, i alguns la seva carrera política.

Per la seva banda, la presència del Partit Republicà Català, com a darrer recurs per als nacionalistes emprenyats que no volen deixar d’anar a votar, pot ser un petit revulsiu. No pas pel nombre de vots absoluts que puguin treure, que segur que seran limitats, sinó perquè en absència de la CUP poden presentar-se com un crit d’alerta per al nacionalisme convencional.

dimecres, 5 de març de 2008

Absolts del delicte de parlar català

Un noi de les Ferreries, a Menorca, i la seva mare han estat absolts en un judici de faltes en el qual se’ls imputava el delicte de parlar català. La situació d’aquests menorquins no és una anècdota puntual ni un cas aïllat, ja que tant a les Illes com al País Valencià són freqüents les agressions i les intimidacions de la policia espanyola envers les persones que tenen la gosadia de parlar-los en la llengua pròpia del país. Algú podria pensar que el jutge, en aquest cas, ha donat la raó als ciutadans menorquins en contra de les pretensions de la policia de carregar-los un delicte de desobediència pel fet d’haver emprat una de les llengües oficials que ells no reconeixen. En realitat, però, tant la policia com el jutge el que han pretès (i aconseguit) és encobrir un delicte i una vulneració dels drets d’aquests ciutadans.

Tothom sabia d’entrada que no podia prosperar una acusació contra una gent que utilitzava una de les llengües oficials de les Illes Balears. Si la denúncia la presentés algú per haver emprat l’altra llengua oficial, no solament no seria admesa a tràmit sinó que la fiscalia giraria l'acusació contra el denunciant. En el cas de Menorca s’havia produït una vulneració de la llei, una agressió verbal i una intimidació per part d’uns individus que menyspreen la legislació vigent i que actuaven només en funció de la seva ideologia política, fet tanmateix habitual en aquesta mena de gentussa. El que no és tan habitual és que algú tingui la pretensió de fer valdre els seus drets i emparar-se amb la llei. Aleshores, el recurs dels agressors era el de denunciar les víctimes sabent que tindrien la complicitat de la justícia.

I així ha estat. Simulant que es desestimava l’acusació que pesava sobre els ciutadans menorquins, s’encobria el delicte dels policies agressors i d’alguna manera es donava per bona la seva actuació intimidadora contrària a la legislació. Amb la llei a la mà, una administració de justícia honesta i respectuosa amb la legislació (que no és el cas) hauria imputat els policies agressors per abús d’autoritat i per haver conculcat els drets dels ciutadans. Però ni la justícia ni els cossos i forces de seguretat de l’Estat no tenen la funció de vetllar pels drets dels ciutadans sinó per una determinada concepció d’Espanya, diguin el que diguin les lleis.

dimarts, 4 de març de 2008

Vibracions electorals

Confesso que no sóc amant d’acudir a mítings, i menys electorals. Tinc la sensació que, més que anar-hi a escoltar res de nou (ja sabem què ens diran i ja estem més o menys convençuts), anem a omplir un escenari per tal de donar una bona impressió de cara enfora. Als primers anys de la democràcia era relativament normal acudir a mítings dels diferents partits, cosa que permetia establir comparacions i contrastar idees. Ara, cadascú va als seus. I en tot cas, el que es pot polsar és l’estat d’ànim general del propi partit. Això és el que vaig fer ahir al míting d’ERC celebrat a Vic.

Res a veure amb el que va protagonitzat Carod Rovira ara fa quatre anys. I no ho dic pel discurs en sí de l’un i de l’altre, pel que fa al contingut o a l’amenitat de l’arenga. Ridao és un candidat seriós i no li podem demanar que imiti la ironia de Carod, i la candidata osonenca ja va fer prou deixant anar una lletania ben apresa de les accions fetes a Madrid pel grup d’ERC. O dic per l’ambient que s’hi respirava.

Ja sé que les circumstàncies eren diferents, però ara fa quatre anys, a part d’omplir a vessar un escenari amb quatre vegades més de capacitat, s’hi notaven unes vibracions d’eufòria i d’entusiasme col·lectives. Diguem que ahir es va complir amb el ritual de campanya, però res més. Cal esperar que la gent fidel a unes idees vagi a votar igualment, amb més o menys entusiasme, si més no com a mal menor. Perquè si el resultat estigués directament relacionat amb l’eufòria i les vibracions ambientals, tindríem un mal presagi per al proper dia 9. Espero que no.

dilluns, 3 de març de 2008

La deriva de les FARC

En un macabre i impúdic exhibicionisme l’exèrcit colombià se’ns mostrava el cos de Raúl Reyes, un dels líders de les FARC abatut en una operació militar. No entraré en el fons del conflicte que no conec suficientment, però sí en les formes, en l’oportunitat i en l’objectiu del Govern de Colòmbia. Tot sembla indicar que l’objectiu d’aquesta incursió militar, fins i tot il·legalment en terres equatorianes, no era altre que evitar que les FARC continuessin amb la seva política d’alliberament de segrestats, cosa que podia donar una imatge més humana i conciliadora al grup guerriller.

Salvant totes les diferències que vulgueu, el paral·lelisme amb altres moviments armats més propers és inevitable.

Les FARC (Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia – Ejército del Pueblo) són un grup guerriller creat el 1964 que s’autoproclama marxista-leninista. Tenen ja al darrera un llarguíssim historial que combina la lluita ideològica, justificada en un país on la desigualtat i la injustícia social estan perfectament institucionalitzats, amb el narcotràfic, els segrestos i les extorsions. Sovint, les accions encaminades, almenys originàriament, al finançament del grup revolucionari esdevenen la finalitat darrera del grup.

El cert és, però, que es tracta d’un grup amb un contingent d’homes prou elevat, es parla de 15.000, extès per bona part del territori sobretot al sud i a la zona oriental, a la frontera entre Colòmbia, Perú i Equador. Disposa de campaments estables ben equipats, amb material militar lleuger i no tan lleuger, així com avionetes amb els seus camps d’aterratge, en zones relativament inaccessibles de la selva (avui d’inaccessible ja no hi ha res). Com en els acudits sobre milions de xinesos amagats dalt d'un arbre, no hi ha possibilitat de mantenir amagada una organització d'aquestes característiques.

Hi ha hagut intents de negociació per a posar fi al conflicte, però és evident que no ha interessat arribar fins al final de cap procés de pau, perquè això implicaria reconèixer que el conflicte, per més que després hagi anat a la deriva, té els seus orígens en problemes que continuen vigents en la societat colombiana. En aquests moments, s’havia encetat un procés d’un cert acostament amb alliberaments d’hostatges unilaterals per part de la guerrilla, i tot sembla indicar que Raúl Reyes era l’home clau en aquesta nova etapa de les FARC. Les negociacions per a l’alliberament d’Ingrid Betancourt podien posar en perill la imatge del Govern colombià que es trobaria descol·locat enfront d’un moviment guerriller que hauria trobat certes complicitats, o com a mínim comprensió, a nivell internacional.

Igual com aquí ara es detenen molts més etarres i l’aparell judicial es posa en funcionament contra l’entorn abertzale, com a element d’estricta campanya electoral, també a Colòmbia s’emprèn una operació que es podia haver emprès molt abans, amb uns objectius que no tenen res a veure amb la lluita contra el moviment armat. Es tracta de mantenir estabilitzat el conflicte, sense deixar que prengui un protagonisme excessiu però també sense permetre que s’obri cap porta cap a la resolució pacífica o negociada.

diumenge, 2 de març de 2008

El paperot d’IC-V a Barcelona

ERC havia presentat a l’Ajuntament de Barcelona una moció en la qual es limitava a donar la benvinguda al nou estat de Kosovo i proposava iniciar-hi contactes per a establir-hi algun tipus de col·laboració, si més no de capital a capital. Una proposta que lògicament havia de tenir l’oposició dels partits nacionalistes espanyols, però que posava en un compromís el soci petit de l’equip de govern, IC-V. No tractant-se d’un tema estrictament municipal no hauria estat cap problema fer perdre la votació als socialistes, però probablement també s’hauria entès que IC-V hagués optat per no donar suport a la moció republicana adduint raons d’estar en campanya electoral, o presentant esmenes consensuades amb els socialistes. Però l’opció escollida, el Sí però No, em sembla absurda, deshonesta i denigrant per a la credibilitat dels polítics.
Iniciativa va optar per votar-hi afirmativament però forçant la sortida de la sala d’un dels seus regidors per tal que la moció no fos aprovada. És a dir que volia sortir a la foto dels qui estaven a favor del principi democràtic de respectar la voluntat popular, però sense que aquest principi prosperés per tal de no quedar malament amb els seus socis que hi estan en contra. Ja els anava bé la moció des d’un posicionament més radicalment democràtic, fàcil de fer des de l’oposició, sempre que aquest posicionament no comprometés el privilegi de ser partícip del poder.

Em va recordar l’actitud de molta gent independentista que en la votació de l’Estatut ja els anava bé mantenir una actitud radical, amb un vot negatiu en el Referèndum, sempre que al final sortís aprovat l’Estatut. Per això molts militants i votants d’ERC van acabar votant d’amagat afirmativament la reforma de l’Estatut, com a mal menor. Quan s’és a l’oposició, i sobretot des de posicions minoritàries, costa molt poc fer propostes d’una certa radicalitat precisament perquè se sap que no s’arribaran a aprovar. Però la credibilitat d’aquests grups es guanya mantenint les mateixes posicions quan s’és al govern que quan s’és a l’oposició. I, en aquest cas, IC-V amb la seva barroeria ha fet un pas enrere com a opció creïble. I no pas per estar a favor o en contra d’una determinada moció, sinó pel joc brut de voler-la votar a favor alhora que es maniobrava perquè fos rebutjada.

dissabte, 1 de març de 2008

Créixer o decréixer, aquesta és la qüestió

Recordo de fa molt de temps, tot i que em sembla que el truc encara funciona, que sovint apareixien propostes piramidals amb les quals hom podia fer un fortuna enviant simplement una dotzena de cartes i pagant una mòdica quantitat. El plantejament, a nivell teòric, semblava que havia de funcionar sempre que tothom fos capaç de trobar una dotzena d’incauts més per anar engruixudint la cadena. Era una qüestió de credibilitat, però també de límit d’aquest creixement. La comparació pot semblar exagerada, però em sembla que té prou similituds amb la idea del creixement continu que se'ns planteja des del món empresarial i des de les administracions (aquí, pel que es veu, no hi ha dreta ni esquerra que valgui).

En un món de lliure mercat hom podria pensar que el creixement dependrà bàsicament de la oferta i la demanda. Però això no és així. Des de l’administració, tant la de la Generalitat com la municipal, es planifica i es promou el creixement com un valor per ell mateix. No es tracta de planificar l’existència de suficient habitatge i llocs de treball per a la gent d’un lloc determinat, sinó que s’estableix una mena de competició per veure qui pot atraure més indústries, més equipaments turístics, i per tant més habitatges.

Se’ns vol vendre la idea que el creixement equival a la creació de riquesa; i amb els grans números a la mà deu ser així. Però una cosa són les macroxifres i l’altra el benestar de la gent, la preservació del territori, la cohesió social... Algú s’ha escandalitzat pel monstruós projecte lúdic que es vol fer en terres aragoneses, una mena de Las Vegas, creant de cop una ciutat de lleure de prop de 100.000 habitants. Però a casa nostra està passant quelcom de similar, encara que no tan desmesuradament, de la mà de la Generalitat. Es planifica forçadament el creixement de les ciutats com si fos una fita a assolir. S’estan aprovant projectes d’urbanització que no tenen res a veure amb les necessitats del territori ni de la seva gent, i només amb interessos empresarials, ja que seran aquests els únics beneficiaris del creixement. Al municipi d’Alcarràs, per exemple, s’hi ha projectat i aprovat un projecte per a la construcció de 12.700 vivendes quan el poble no en té més de 5.000. I amb proporcions semblants la Generalitat dóna el vist-i-plau, quan no promociona, urbanitzacions desmesurades a altres municipis, com és el cas de Torresserona, que no arriba als 300 habitants, i en canvi s’hi projecten uns 700 nous habitatges. Fins i tot a Vic hi va haver un estira i arronsa entre la Conselleria de Joaquim Nadal i l’Ajuntament per la pretensió de la Generalitat de construir 1.300 vivendes al barri de la Guixa; i paradoxalment l’alcalde d’Unió Democràtica semblava estar en posicions més de defensa del territori (i per tant de la seva gent) que els socialistes, que al final s’han sortit amb la seva.

L’única diferència entre els models especulatius que propugna el Partit Popular (vegis el cas del País Valencià i de les Illes) amb el model socialista, és que aquests darrers farceixen els projectes (només el projecte i la lletra impresa) de termes com sostenibilitat o respecte mediambiental. Perquè el que no és sostenible ni respectuós amb el medi ambient (i per tant amb la seva gent) és el creixement que propugnen. El creixement pel creixement és una trampa piramidal que no ens porta sinó a la destrucció del territori i al deteriorament de la qualitat de vida.