s evident que un
procés com el nostre és molt difícil que se sostingui amb un mateix estat
d’ànim i tensió entre la ciutadania durant tant de temps. Els mitjans de
comunicació i els partits polítics més hostils al procés sobiranista sovint es
dediquen a remarcar que, ara mateix, ja no hi ha aquella eufòria dels
primers moments, després de la manifestació de l’11 de setembre de l’any
passat. I és cert. Però això no vol dir que una àmplia majoria de la ciutadania
no continuï creient en la necessitat i en la viabilitat del procés, tal com
indiquen totes les enquestes.
No es pot negar que
hi ha dubtes i vacil·lacions per part d’alguns dirigents, que han passat
d’aquella afirmació rotunda que “la consulta es farà sí o sí” a afirmar que si
no es pot fer amb la legalitat espanyola potser caldrà cercar altres
alternatives. Hi ha el constant i inexplicable fustigament de Duran i Lleida
adreçat molt directament a fer fracassar Artur Mas, i hi ha els desmarcaments
puntuals tant d’ICV com de la CUP
que es veuen en la necessitat d’acontentar el seu electorat, probablement amb
un pànic escènic davant la imatge d’unitat amb CiU.
Però també és cert
que, de moment, es manté inalterable el full de ruta. CiU i el Govern no donen
símptomes de voler fer marxa enrere, malgrat que les enquestes els siguin
adverses; potser perquè ho serien molt més, si ara es desdissin del camí
emprès. La correlació de forces continua essent la mateixa, amb un PSC dividit
entre els federalistes de veritat que optarien per avalar el procés, al marge
del vot final en la consulta, sabent a més que aquesta seria l’única
possibilitat també per al federalisme, i els qui només fan servir el
federalisme com a excusa per a no acceptar el dret a decidir i no trencar la
seva subordinació al socialisme espanyol. I de moment s’estan complint
bàsicament els terminis acordats en el pacte entre CiU i ERC, i una prova n’és
el lliurament aquesta setmana del primer informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional.
El desequilibri, en
un o altre sentit, podria venir de la mobilització popular i dels diferents
actors de l’anomenada societat civil. És cert que seria insostenible una
mobilització permanent que s’allargués en el temps, i per això cal que hi hagi
esdeveniments i fets puntuals com el Concert del Camp Nou o la Via Catalana que
ajudin a mantenir el to de la reivindicació popular. Una reivindicació i una
mobilització que ha de ser una de les garanties per tal que el procés no tingui
marxa enrere, que pressioni permanentment els nostres polítics perquè no
defalleixin. Però que ha d’anar amb compte a no fer fugides endavant,
inassumibles per al gruix del bloc sobiranista al Parlament de Catalunya; el
problema no seria el fet d’optar per una via més pautada i ordenada o per una
via més ràpida i contundent, sinó que aquesta darrera deixés de ser una via
efectiva per manca de suports polítics.
Hem de mantenir la
il·lusió i l’esperança, conscients dels dubtes i dels problemes reals que ens
vénen inevitablement d’Espanya, però també de casa nostra. I entendre que la
clau de l’èxit del procés és la simbiosi entre la mobilització popular i
l’acció política del nostre Parlament. L’èxit de la manifestació de l’11 de
setembre hauria estat un bluf si no hagués aconseguit capgirar l’enfoc de la
política nacional. La política sense el suport i l’empenta del carrer
segurament no arribaria a bon port, però la mobilització sense la política
tampoc ens portaria enlloc.