El sisme d’Haití ha sacsejat aquell petit i pobre país caribeny, però també ha sacsejat la consciència de la comunitat internacional impressionada per una imatges dantesques, i una realitat difícil de pair. Incomprensiblement, han passat dies abans no es comencés a fer efectiu el repartiment de l’ajut internacional. Però el cert és que d’arreu del món han arribat equips de salvament, material de subsistència, sanitari, aliments, i personal humanitari i militar per a posar un mínim d’ordre a l’inevitable caos després de la catàstrofe. Fins i tot es va haver de tancar l’aeroport, perquè no es donava l’abast a l’inusual trànsit aeri.
Els mitjans de comunicació s’han afanyat a explicar la ràpida i contundent resposta del Govern americà, amb declaracions personals del President Barak Obama, amb la visita llampec de la Secretària d’Estat Hillari Clinton, amb l’enviament de material, la promesa de 100 milions de dòlars i l’arribada d’un important contingent militar per a garantir-hi l’ordre. També el Govern espanyol, com molts altres països europeus, ha fet els seus gestos i les seves promeses, i en tant que titular de la presidència rotatòria de la Unió Europea, la vicepresidenta Fernández de la Vega en persona ha anat a l’illa devastada. Fins i tot la Generalitat ha mobilitzat els seus recursos i ha promés un ajut de 205.000 euros. La versió oficial transmesa a través dels mitjans de comunicació és que aquesta vegada hi ha hagut una resposta ràpida i efectiva davant la magnitud de la tragèdia.
I malgrat tot, és fàcil recórrer a la demagògia barata, als arguments simplistes i a la demonització del capitalisme i de la cultura occidental, sobretot quan es produeixen desastres com el d’Haití. Per exemple, es pot dir que els diners promesos per la primer potència mundial sumats als del FMI no arriben ni de tros als diners que s’han gastat els dos principals equips de futbol de la lliga espanyola per a fitxar la respectiva figura estrella. O que si el Barça i el Madrid, aquest any no haguessin fet cap fitxatge, probablement estarien igualment pugnat pel liderat de la lliga, i el que haurien estalviat seria una xifra que s’acostaria a la promesa per a Haití feta pel conjunt de les principals potències econòmiques mundials. La comparació dels 200 mil euros de la Generalitat seria tan irrisòria que no es pot prendre sinó com una mofa o una broma de mal gust. Es podria dir que els haitians han hagut de dormir al ras moltes nits, observant això sí com les forces benefactores establien els seus campaments perfectament organitzats, de la mateixa manera que s’havia d’aturar l’arribada d’avions amb ajut humanitari per donar pas a l’arribada de dirigents polítics i periodistes que volien ser els primers a fer-s’hi la foto o a treure’n el reportatge de primícia. I la Fernàndez de la Vega, ni per aquest dia, no va poder deixar d’estrenar el seu modelet diari. Quan se’ns volen presentar aquests gestos de la comunitat internacional com un acte de generositat i de solidaritat es podria caure en el parany demagògic de retreure’ns l’abandonament a què s’ha sotmès secularment el tercer món, i en concret Haití: des del passat esclavista, l’exigència francesa a fer-los pagar el seu alliberament, l’espoli dels seus escassos recursos, el suport donat a les dictadures i a la corrupció locals, i probablement a l’abandonament a què es tornarà a veure Haití tan bon punt deixi de ser el focus d’atenció mediàtica.
Tot això sona a demagògia barata, sí. Però, què voleu que us digui; és el que se m’acut com a més proper a la realitat.
Els mitjans de comunicació s’han afanyat a explicar la ràpida i contundent resposta del Govern americà, amb declaracions personals del President Barak Obama, amb la visita llampec de la Secretària d’Estat Hillari Clinton, amb l’enviament de material, la promesa de 100 milions de dòlars i l’arribada d’un important contingent militar per a garantir-hi l’ordre. També el Govern espanyol, com molts altres països europeus, ha fet els seus gestos i les seves promeses, i en tant que titular de la presidència rotatòria de la Unió Europea, la vicepresidenta Fernández de la Vega en persona ha anat a l’illa devastada. Fins i tot la Generalitat ha mobilitzat els seus recursos i ha promés un ajut de 205.000 euros. La versió oficial transmesa a través dels mitjans de comunicació és que aquesta vegada hi ha hagut una resposta ràpida i efectiva davant la magnitud de la tragèdia.
I malgrat tot, és fàcil recórrer a la demagògia barata, als arguments simplistes i a la demonització del capitalisme i de la cultura occidental, sobretot quan es produeixen desastres com el d’Haití. Per exemple, es pot dir que els diners promesos per la primer potència mundial sumats als del FMI no arriben ni de tros als diners que s’han gastat els dos principals equips de futbol de la lliga espanyola per a fitxar la respectiva figura estrella. O que si el Barça i el Madrid, aquest any no haguessin fet cap fitxatge, probablement estarien igualment pugnat pel liderat de la lliga, i el que haurien estalviat seria una xifra que s’acostaria a la promesa per a Haití feta pel conjunt de les principals potències econòmiques mundials. La comparació dels 200 mil euros de la Generalitat seria tan irrisòria que no es pot prendre sinó com una mofa o una broma de mal gust. Es podria dir que els haitians han hagut de dormir al ras moltes nits, observant això sí com les forces benefactores establien els seus campaments perfectament organitzats, de la mateixa manera que s’havia d’aturar l’arribada d’avions amb ajut humanitari per donar pas a l’arribada de dirigents polítics i periodistes que volien ser els primers a fer-s’hi la foto o a treure’n el reportatge de primícia. I la Fernàndez de la Vega, ni per aquest dia, no va poder deixar d’estrenar el seu modelet diari. Quan se’ns volen presentar aquests gestos de la comunitat internacional com un acte de generositat i de solidaritat es podria caure en el parany demagògic de retreure’ns l’abandonament a què s’ha sotmès secularment el tercer món, i en concret Haití: des del passat esclavista, l’exigència francesa a fer-los pagar el seu alliberament, l’espoli dels seus escassos recursos, el suport donat a les dictadures i a la corrupció locals, i probablement a l’abandonament a què es tornarà a veure Haití tan bon punt deixi de ser el focus d’atenció mediàtica.
Tot això sona a demagògia barata, sí. Però, què voleu que us digui; és el que se m’acut com a més proper a la realitat.