El problema, més enllà de la crisi general que obliga tothom a filar més prim en la despesa, és que els diners que genera el país són usurpats impunement per un Estat depredador que ens odia i que només ens vol per a aprofitar-se’n. I no solament això, ja que aquest mateix Estat, un cop consolidat l’espoli, incompleix les seves pròpies lleis com és l’Estatut, i es nega a pagar el que ens correspon de les escorrialles que ens deixa. Tan sols que l’Estat pagués el que deu a Catalunya, en base a les seves lleis que ens espolien, sense comptar encara amb cap increment d’un tracte fiscal just, totes aquestes retallades i restriccions ja no hi serien. El Partit Popular a Catalunya, amb la inefable Alícia Camacho al capdavant, té com a objectiu pressionar els seus companys de Madrid que ofeguin el país tant com els sigui possible. L’actitud de l’Alícia sovint és molt més dura i agressiva que la del mateix Govern espanyol en contra dels interessos dels catalans. També l’aparell dels socialistes catalans, amb els Navarro i els Collboni, col·laboren en convèncer els seus companys de partit perquè es neguin a fer cap concessió a Catalunya.
La situació no és nova, els números canten de forma irrefutable, i el Govern de la Generalitat no es cansa de repetir-ho. Però, a l’hora de la veritat tornem a anar a pidolar a Madrid, per veure si ens poden donar una petita part dels nostres diners que ells ens han usurpat, encara que sigui a interès moderat. És la situació perfecta per als espanyols: una Catalunya escanyada, amb enemics de Catalunya infiltrats al Parlament, és sempre una Catalunya molt més fàcil de sotmetre. I més, si tenim un Govern que no és capaç d’anar una mica més enllà de les paraules i de deixar plantat el Ministre una tarda d’estiu.