Una de les meves discrepàncies amb l’actual direcció d’Esquerra és la seva manca de rumb o de full de ruta que ens meni cap enlloc. Tant en la Conferència Nacional del 2007 com en el Congrés de l’any passat, les meves crítiques i esmenes anaven encaminades a fer veure l’absurditat de pretendre que el procés cap a la independència passi per un sol partit polític. Les ponències oficials aprovades parlaven de fer d’ERC el partit hegemònic de l’esquerra, i finalment del país, situació de privilegi que ens hauria de permetre fer al pas definitiu cap a l’exercici del dret a decidir. Un full de ruta absurd que es contradiu, a més, amb la pràctica política seguida des d’aleshores i amb la conformitat amb què es contemplen les diferents conteses electorals limitant-nos a anar resistint a la baixa.
Sembla que cada vegada són més les veus que pregonen la necessitat d’un projecte transversal per assolir la independència. No és possible assolir-la si és vista com un projecte exclusivament de dretes o d’esquerres. El que tampoc vol dir que s’hagi d’emprendre prescindint de la dreta i de l’esquerra, sinó tot el contrari, comptant amb la transversalitat del moviment. Un dels perills de Reagrupament seria precisament que pretenguessin erigir-se en aquest moviment transversal. D’alguna manera seria caure en el mateix error d’Esquerra, si el full de ruta que es marqués Reagrupament passés únicament pel creixement de la seva força política fins a esdevenir majoritària, com si la resta de partits nacionalistes ja no comptessin. La transversalitat del moviment independentista no vindrà d’una sola força política, per més que aquesta adopti un caire transversal i vulgui obviar les diferències ideològiques existents, sinó del conjunt de grups polítics que acabin assumint la independència com un dels objectius unitaris a assolir.
És entre tots plegats que hem de crear les condicions necessàries perquè la societat assumeixi el projecte independentista com la millor via per a progressar com a país. I que en conseqüència es pugui produir al Parlament una majoria suficient per a adoptar de forma unilateral la proclamació de la independència. Reagrupament no s’hauria de deixar portar per una eufòria excessiva que li fes perdre el món de vista. El seu paper pot ser molt important com a revulsiu i com a impulsor de la transversalitat necessària, però no creure’s que la transversalitat del país sigui Reagrupament.
Sembla que cada vegada són més les veus que pregonen la necessitat d’un projecte transversal per assolir la independència. No és possible assolir-la si és vista com un projecte exclusivament de dretes o d’esquerres. El que tampoc vol dir que s’hagi d’emprendre prescindint de la dreta i de l’esquerra, sinó tot el contrari, comptant amb la transversalitat del moviment. Un dels perills de Reagrupament seria precisament que pretenguessin erigir-se en aquest moviment transversal. D’alguna manera seria caure en el mateix error d’Esquerra, si el full de ruta que es marqués Reagrupament passés únicament pel creixement de la seva força política fins a esdevenir majoritària, com si la resta de partits nacionalistes ja no comptessin. La transversalitat del moviment independentista no vindrà d’una sola força política, per més que aquesta adopti un caire transversal i vulgui obviar les diferències ideològiques existents, sinó del conjunt de grups polítics que acabin assumint la independència com un dels objectius unitaris a assolir.
És entre tots plegats que hem de crear les condicions necessàries perquè la societat assumeixi el projecte independentista com la millor via per a progressar com a país. I que en conseqüència es pugui produir al Parlament una majoria suficient per a adoptar de forma unilateral la proclamació de la independència. Reagrupament no s’hauria de deixar portar per una eufòria excessiva que li fes perdre el món de vista. El seu paper pot ser molt important com a revulsiu i com a impulsor de la transversalitat necessària, però no creure’s que la transversalitat del país sigui Reagrupament.