Com era de preveure, el Govern espanyol continua negant-se a parlar del traspàs dels aeroports; i no ja de l’aeroport del Prat, sinó dels aeroports secundaris de Girona i Reus. El fet que l’Estatut estableixi que aquests han de ser traspassats a la Generalitat no és cap obstacle perquè el Govern espanyol s’hi oposi de totes totes. Com sempre, la visió del nacionalisme espanyol és que tot ha d’estar centralitzat, que no es pot trencar la unitat d’acció de les diferents institucions, organismes i serveis de l’Estat. I aquí hi acostumen a tenir també la complicitat dels sindicats espanyols.
Amb tot, la solidesa argumental dels nacionalistes espanyols és més que dubtosa. El mateix argument que els servia fins ara per a negar el traspàs de l’aeroport del Prat a la Generalitat, desapareix de cop i volta quan es tracta de privatitzar-lo. Curiós aquest concepte dels anomenats socialistes que quan els convé fan veure que s’escandalitzen per la privatització o concertació d’algun servei, i en canvi no tenen cap mena de dubte a l’hora de privatitzar la gestió del Prat abans que traspassar-la a la Generalitat. ¿Us imagineu que haurien dit els socialistes catalans si Madrid hagués traspassat la gestió del Prat, i la Generalitat hagués optat per privatitzar-la? Però, no. Els socialistes catalans no diuen res si es tracta de privatitzar-lo abans que traspassar-ho a una altra administració, la catalana, que ells consideren aliena. I tota aquella argumentació de la unitat d’acció, de la imprescindible coordinació al si de l’Estat, deixa de tenir cap mena de valor quan es traspassa a mans privades. Això només és comprensible tenint en compte que ells entenen l’Estat com una eina per a passar els recursos de la ciutadania als poders econòmics reals; amb el traspàs, això no quedava garantit, perquè a la Generalitat també se li podia ocórrer voler afavorir més els poders econòmics locals que els espanyols; però, en canvi, amb la privatització consideren que està garantit del tot.
Aquestes privatitzacions han de generar uns gens menyspreables recursos econòmics per a les arques públiques. I el Govern de la Generalitat, que es mira tot el procés com a simple espectador, ja ha aixecat el dit demanant, si no és demanar massa, que una petita part, com si es tractés d’una comissió, pugui revertir a les arques de la Generalitat. Tot plegat sembla una broma, o més aviat una estafa: el Govern espanyol es vendrà no l’edifici ni les instal·lacions que ha construït amb els nostres diners, sinó la gestió d’una empresa com és l’aeroport que fonamenta la seva viabilitat i el seu negoci en la pròpia ubicació i en les necessitats del país, i ja dóna per suposat que això no té res a veure amb els catalans, o que els catalans no tenim res a veure amb l’Estat. Només per a pagar, és clar.
Amb tot, la solidesa argumental dels nacionalistes espanyols és més que dubtosa. El mateix argument que els servia fins ara per a negar el traspàs de l’aeroport del Prat a la Generalitat, desapareix de cop i volta quan es tracta de privatitzar-lo. Curiós aquest concepte dels anomenats socialistes que quan els convé fan veure que s’escandalitzen per la privatització o concertació d’algun servei, i en canvi no tenen cap mena de dubte a l’hora de privatitzar la gestió del Prat abans que traspassar-la a la Generalitat. ¿Us imagineu que haurien dit els socialistes catalans si Madrid hagués traspassat la gestió del Prat, i la Generalitat hagués optat per privatitzar-la? Però, no. Els socialistes catalans no diuen res si es tracta de privatitzar-lo abans que traspassar-ho a una altra administració, la catalana, que ells consideren aliena. I tota aquella argumentació de la unitat d’acció, de la imprescindible coordinació al si de l’Estat, deixa de tenir cap mena de valor quan es traspassa a mans privades. Això només és comprensible tenint en compte que ells entenen l’Estat com una eina per a passar els recursos de la ciutadania als poders econòmics reals; amb el traspàs, això no quedava garantit, perquè a la Generalitat també se li podia ocórrer voler afavorir més els poders econòmics locals que els espanyols; però, en canvi, amb la privatització consideren que està garantit del tot.
Aquestes privatitzacions han de generar uns gens menyspreables recursos econòmics per a les arques públiques. I el Govern de la Generalitat, que es mira tot el procés com a simple espectador, ja ha aixecat el dit demanant, si no és demanar massa, que una petita part, com si es tractés d’una comissió, pugui revertir a les arques de la Generalitat. Tot plegat sembla una broma, o més aviat una estafa: el Govern espanyol es vendrà no l’edifici ni les instal·lacions que ha construït amb els nostres diners, sinó la gestió d’una empresa com és l’aeroport que fonamenta la seva viabilitat i el seu negoci en la pròpia ubicació i en les necessitats del país, i ja dóna per suposat que això no té res a veure amb els catalans, o que els catalans no tenim res a veure amb l’Estat. Només per a pagar, és clar.