Ara que els
espanyols tenen endegada l’ofensiva per a crear una sensació de pànic entre la
població catalana davant dels riscos d’avançar cap a la independència, proliferen
els predicadors malintencionats que ens adverteixen dels efectes negatius pel
que fa al món de l’empresa. L’argument, simple i diríem que ingenu si no
sabéssim que és de mala fe, es basa en afirmar que l’inversor cerca sempre
estabilitat i que per tant fugiria del trasbals que evidentment suposarà el
procés de secessió. Tan cert com que els inversors també saben distingir entre
les tensions conjunturals i les estructurals, i que els importa ben poc que en
un determinat indret hi hagi una estructura d’Estat o que n’hi hagi una altra.
És lògic,
tractant-se d’estats centralistes, que quan un inversor estranger es proposa
invertir a França o a Espanya, pensi de forma automàtica en la seva capital;
cosa que no succeeix tan clarament en països d’estructura més federal com ara
Alemanya. És lògic, doncs, que París o Madrid acaparin la majoria de les
inversions estrangeres en detriment, i per tant en perjudici, de la resta de
territoris dels respectius Estats. Una visió d’Estat que contemplés més
positivament el conjunt del país, no permetria que totes les inversions anessin
a parar a la seva capital, faria el possible per diversificar-les
geogràficament o com a mínim no ho presentaria mai com un èxit de la capital
enfront de les altres ciutats. En el cas espanyol, Madrid acapara més de la
meitat de tota la inversió estrangera a l’Estat, un 51’9%, mentre que Catalunya
queda en una segona posició amb un 24’4% del total, que és més del que li
correspondria tant per població com per pes econòmic, de manera que la
capacitat sobredimensionada de Madrid per a captar capital estranger és
sobretot en detriment de la majoria de
la resta de comunitats, més que no pas de Catalunya.
Sense negar
que, evidentment, en tot procés de canvi hi poden haver moments d’una certa incertesa
i per tant alguns efectes negatius, el cert és que les previsions de beneficis
els superen en escreix. I en tot cas, fins i tot en l’actual situació
d’incertesa, les dades que proporciona el Ministeri d’Economia són prou
il·lustratives per a desmentir els seus acòlits economistes i predicadors de la
catàstrofe. Perquè, essent cert el pes abassegador de Madrid, en el primer
semestre d’aquest any la inversió estrangera a Catalunya s’ha incrementat en un
42%, mentre que a Madrid ha caigut en un 27’8%. I si això és el que passa en
els moments d’incertesa, amb el procés tot just iniciat, ja podem imaginar el que passaria si Barcelona
esdevingués capital d’un estat català.
