Aquests dies, preparant una presentació del llibre de l’Heribert Barrera “Tenim pressa, molta pressa” me n’he trobat més d’un que m’ha dit amb un to d’advertència: “compte, que l’Heribert també té els seus punts foscos, també ha comès els seus errors”. I qui no? – he respost jo.
I és que els catalans, i especialment aquells que tenim una certa pressa per assolir la independència, és a dir la llibertat d’aquest país, sempre ens queixem que estem mancats de lideratge. Tenim la sensació que amb la creixent consciència nacional i l’increment de la majoria social a favor d’una plena sobirania ens faltarien uns veritables líders per capitanejar el procés. Però, ai las, tan bon punt n’apareix algun, (que n’hem tingut, en tenim i en tindrem) immediatament sembla que ens dividim entre els qui el col•locarien dalt d’un pedestal, i si pot ser dalt d’un altar, sense admetre cap mena de crítica ni de discrepància, i aquells que a la més mínima se li tiren a la jugular i l’abatrien sense contemplacions i el portarien a la foguera.
Som veritables especialistes en enderrocar mites. Mites o líders vivents i mites històrics, com si n’anéssim tan sobrats. Sembla com si cerquéssim el Messies ideal, perfecte, fet a la nostra mida. I ara que s’acosten moments decisius per al futur del país, moments en què caldrà prendre decisions transcendentals, no podem perdre’ns en batalletes partidistes, i caldrà fer costat els líders que tinguin la gosadia de fer un pas endavant, siguin del partit que siguin, i no interferir en el procés d’alliberament per les discrepàncies i diferències que lògicament hi han de ser.
