Reconec que escriure a diari un articlet com aquest, amb no massa més informació que la que pot tenir qualsevol que es repassi la premsa, té els seus riscos. I tot sembla indicar que estaria a punt de perdre una aposta que vaig fer exactament el 21 de setembre del 2008. De cara al nou finançament, els partits catalans coincidien llavors que la quantitat que n’hauria de sortir de l’aplicació de l’Estatut seria una xifra addicional de 3.500 a 4.500 milions d’euros. Una xifra que era molt lluny dels 1.700 milions que semblava que oferia el Govern espanyol. I, jo, ingenu de mi, imaginava que en el mercadeig els partits catalans serien capaços d’acceptar una xifra intermèdia que no pogués ser interpretada ni com una victòria de Zapatero ni com una victòria dels partidaris d’aplicar l’Estatut català.
Ja se sap que quan es produeix un regateig, si les dues parts tenen voluntat d’arribar a un acord i disposen d’una força similar, el més probable és que arribin a aquesta solució intermèdia, que jo aleshores vaig situar en la xifra de 2.500 milions. En el supòsit que la negociació no es faci en un pla d’igualtat i que una de les parts tingui molta més força que l’altra, la xifra resultant s’acostaria més a la proposada pel qui té la paella pel mànec. I si el qui té la paella pel mànec és del morro fort i ni tan sols li cal guardar les formes simulant una negociació, pot mantenir-se impertèrrit en la seva posició inicial, fins que la part contrària es vegi obligada a claudicar. Però encara ens queda el darrer supòsit, que pot semblar una mica exagerat, i és que la part més forta de la negociació no solament no vulgui cedir ni un pam de la seva posició inicial, sinó que tingui l’objectiu d’humiliar la part contrària, proposant una negociació a la baixa, és a dir posant sobre la taula una xifra cada vegada inferior. Si no acceptes això, ni això tindràs.
Ara sembla que la xifra amb què es mou el Govern espanyol per al nou finançament de Catalunya ja no serien aquells 1.700 inicials, sinó 1.400 milions. Com que tenim poca memòria, els socialistes catalans encara ens els presentaran com una xifra raonable que els permet continuar avalant el Govern Zapatero, i el PP la titllarà d’excessiva i insolidària. És el que té negociar sense força, sense una alternativa clara i contundent.
Ja se sap que quan es produeix un regateig, si les dues parts tenen voluntat d’arribar a un acord i disposen d’una força similar, el més probable és que arribin a aquesta solució intermèdia, que jo aleshores vaig situar en la xifra de 2.500 milions. En el supòsit que la negociació no es faci en un pla d’igualtat i que una de les parts tingui molta més força que l’altra, la xifra resultant s’acostaria més a la proposada pel qui té la paella pel mànec. I si el qui té la paella pel mànec és del morro fort i ni tan sols li cal guardar les formes simulant una negociació, pot mantenir-se impertèrrit en la seva posició inicial, fins que la part contrària es vegi obligada a claudicar. Però encara ens queda el darrer supòsit, que pot semblar una mica exagerat, i és que la part més forta de la negociació no solament no vulgui cedir ni un pam de la seva posició inicial, sinó que tingui l’objectiu d’humiliar la part contrària, proposant una negociació a la baixa, és a dir posant sobre la taula una xifra cada vegada inferior. Si no acceptes això, ni això tindràs.
Ara sembla que la xifra amb què es mou el Govern espanyol per al nou finançament de Catalunya ja no serien aquells 1.700 inicials, sinó 1.400 milions. Com que tenim poca memòria, els socialistes catalans encara ens els presentaran com una xifra raonable que els permet continuar avalant el Govern Zapatero, i el PP la titllarà d’excessiva i insolidària. És el que té negociar sense força, sense una alternativa clara i contundent.