Ja sé que és molt habitual en la política, però per a ERC ha estat nefasta la idea de la militància com a carrera política; s’entén com a professionalització de la política. Està clar que tothom té tot el dret a aspirar a ocupar llocs de responsabilitat interna, a voler estar ben situat en les llistes electorals o a ocupar càrrecs institucionals. Però aquest no ha de ser el motor de la política. L’apoltronament, tantes vegades criticat per la ciutadania, en la mesura que pressuposa que l’interès personal, el de la carrera política, s’avantposa a l’interès general del país, ha estat una de les causes de la deriva del partit.
Aquesta idea professional de la política ha reclòs els mateixos dirigents en un feu tancat, on els companys de partit, tant si són militants com simpatitzants, són vistos més com a rivals i adversaris que com a integrants d’un mateix projecte. A l’hora de cercar els millors candidats o les persones més idònies per a ocupar càrrecs de responsabilitat, no s’elabora un perfil òptim per a veure qui hi pot encaixar millor i anar-lo a buscar allà on sigui; sinó que es redueix la recerca en el propi entorn, i encara procurant que no pugi ningú que pugui fer ombra al dirigent insegur. I en aquest sentit, el militant grimpaire es mou molt bé en els processos assemblearis on tot s’hi val per a obtenir els suports que calgui. En l’entorn del partit hi ha, i s’hauria de fomentar que hi hagués encara més, tota una massa de professionals que no tenen un interès especial per la política de partit, però que en un moment donat podrien aportar tota la seva experiència tècnica i personal per a tasques específiques. Són gent que no està disposada a presentar batalla interna per a convèncer els militants de la seva vàlua, i menys sabent que al capdavall el que es valorarà no serà altra cosa que la capacitat d’intriga i de buscar fidelitats i suports incondicionals. Hi hauria al nostre entorn molt bons professionals que podrien fer un magnífic servei al país, a través del partit, però que cal anar-los a buscar, com es va intentar amb Ferran Requejo o amb l’Alfred Bosch.
Demanaria a la nova direcció d’ERC que fomenti entre la militància l’esperit de predisposició més que el d’autoproposar-se. Que els militants entenguin que el fet d’aguantar inacabables reunions i assemblees de partit no és cap mèrit especial per a optar després a càrrecs de responsabilitat. Les ambicions personals poden ser legítimes, però és molt més útil i eficaç per al partit i per al país que hi hagi molta gent predisposada a assumir responsabilitats, si cal; però que no se’n facin qüestió ni s’ho proposin com una fita professional. Seria tot un canvi de xip, al qual probablement no s’adaptarien fàcilment els grimpaires i quadres intermedis que s’han anat forjat en els darrers temps i que han suposat un tap per a la renovació i per a l’eixamplament de les bases del partit.
Nota: Sèrie d’articles sobre la necessària i urgent renovació d’ERC
Aquesta idea professional de la política ha reclòs els mateixos dirigents en un feu tancat, on els companys de partit, tant si són militants com simpatitzants, són vistos més com a rivals i adversaris que com a integrants d’un mateix projecte. A l’hora de cercar els millors candidats o les persones més idònies per a ocupar càrrecs de responsabilitat, no s’elabora un perfil òptim per a veure qui hi pot encaixar millor i anar-lo a buscar allà on sigui; sinó que es redueix la recerca en el propi entorn, i encara procurant que no pugi ningú que pugui fer ombra al dirigent insegur. I en aquest sentit, el militant grimpaire es mou molt bé en els processos assemblearis on tot s’hi val per a obtenir els suports que calgui. En l’entorn del partit hi ha, i s’hauria de fomentar que hi hagués encara més, tota una massa de professionals que no tenen un interès especial per la política de partit, però que en un moment donat podrien aportar tota la seva experiència tècnica i personal per a tasques específiques. Són gent que no està disposada a presentar batalla interna per a convèncer els militants de la seva vàlua, i menys sabent que al capdavall el que es valorarà no serà altra cosa que la capacitat d’intriga i de buscar fidelitats i suports incondicionals. Hi hauria al nostre entorn molt bons professionals que podrien fer un magnífic servei al país, a través del partit, però que cal anar-los a buscar, com es va intentar amb Ferran Requejo o amb l’Alfred Bosch.
Demanaria a la nova direcció d’ERC que fomenti entre la militància l’esperit de predisposició més que el d’autoproposar-se. Que els militants entenguin que el fet d’aguantar inacabables reunions i assemblees de partit no és cap mèrit especial per a optar després a càrrecs de responsabilitat. Les ambicions personals poden ser legítimes, però és molt més útil i eficaç per al partit i per al país que hi hagi molta gent predisposada a assumir responsabilitats, si cal; però que no se’n facin qüestió ni s’ho proposin com una fita professional. Seria tot un canvi de xip, al qual probablement no s’adaptarien fàcilment els grimpaires i quadres intermedis que s’han anat forjat en els darrers temps i que han suposat un tap per a la renovació i per a l’eixamplament de les bases del partit.
Nota: Sèrie d’articles sobre la necessària i urgent renovació d’ERC