Pàgines

diumenge, 30 de setembre del 2012

Tenim un primer plebiscit a la vista

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

A Madrid diran el que vulguin, però aquí hem iniciat un procés que hem de creure que ja no té marxa enrere, Ells hi posaran totes les traves que puguin, recorreran a tots els mitjans que tinguin al seu abast per intentar impedir-ho, però si ens mantenim ferms amb l’esperit de la darrera sessió plenària del Parlament, el futur és nostre. Cal que mantinguem, a més, la serenitat i el rigor de què ha fet gala el President, i que li ha estat reconegut també des d’altres formacions polítiques. És el millor antídot davant dels improperis, les amenaces, els xantatges, els exabruptes, les mentides i les difamacions dels sectors espanyolistes més diversos, i que encara posen més en evidència la impossibilitat de romandre en un Estat com aquest.

Tenim ara una primera cita que són les eleccions del 25 de novembre. Tothom té ben clar que es tracta d’unes eleccions plebiscitàries en què els catalans tindran l’opció de votar una de les forces que aspiren a exercir el dret a decidir, o una de les forces que neguen aquest dret als catalans. I en aquesta dicotomia, encara que ja sé que n’hi ha que prefereixen abocar-los directament al bàndol espanyolista, queda l’opció pretesament intermèdia dels suposats ingenus o il·lusos que encara parlen de la fal·làcia federalista, però que és imprescindible per a l’èxit del procés que no hi estiguin del tot en contra. El resultat de la moció que es va aprovar dijous al Parlament és el que podem esperar i desitjar per a la decisió final de separar-nos d’Espanya: una majoria que creiem en la democràcia i volem la llibertat per a Catalunya enfront dels qui neguen una i altra cosa, amb un espai al mig per als qui no optarien per la llibertat de Catalunya, però tampoc volen renegar del tot dels principis democràtics i, per tant, no serien un impediment per a la Independència.

El 25 de novembre, doncs, ens hi juguem molt: la credibilitat de tot el procés endegat. Una majoria de més del 60% de la cambra catalana partidària d’emprendre el camí de l’exercici del dret a decidir seria un bon aval per als passos següents, sobretot si els qui s’hi oposen frontalment no sobrepassen el 25%.

D’aquí a la data de les eleccions, però, es reprèn el debat i la cursa entre totes les formacions polítiques que aspiraran a obtenir els millors resultats. L’essencial serà la suma global de les forces sobiranistes, i cadascuna intentarà fer veure que la seva és la millor opció. També és d’esperar que, repetint la història, apareguin moviments i pressions de tota mena per proposar i impulsar candidatures unitàries. Sincerament, jo no hi perdria gaire temps. És evident que la proposta d’ERC d’una gran coalició que aplegués CiU, ERC, SI... era inviable; i no ho seria una coalició ERC i SI. Però tampoc cal forçar-ho ni crear falses expectatives que acaben perjudicant totes les parts. 

dissabte, 29 de setembre del 2012

Fracàs de les polítiques d’austeritat

Des de l’esquerra podem protestar per les polítiques d’austeritat que imposen els mercats pel que tenen d’injust, perquè impliquen carregar la crisi als més febles, afavoreixen les desigualtats socials i obeeixen només a interessos molt concrets, justament els interessos dels mateixos que amb la seva cobdícia i afany especulatiu van generar la crisi. S’entén que, per la dreta, les injustícies socials i el patiment de la majoria de la població siguin foteses que creguin que no s’han de tenir en compte; per ells, el benestar de la majoria ha de ser només, si s’escau, l’efecte col·lateral del seu enriquiment.
Fins aquí, res a dir, a part de la ràbia i el rebuig que em mereixen aquestes polítiques orientades al benefici desmesurat d’uns pocs a costa de les penúries i l’empobriment de la majoria. Però, està clar, si després resulta que aquestes polítiques, després de tot el mal que produeixen, ni tan sols aconsegueixen els objectius proposats per ells, aleshores la ràbia i la indignació s’incrementen. Tant el govern espanyol com el català, ens van advertir que tot era culpa del desgavell de l’esquerra (no sé on van veure polítiques d’esquerra en el Govern Zapatero i en el Tripartit), i ens van assegurar que ells eren la garantia per a treure’ns de l’atzucac. Les mesures d’ajust, basades en reduir el poder adquisitiu de la majoria, i per tant reduir el conjunt de l’activitat econòmica, no han resolt absolutament res: no és només que tinguem més atur, menys prestacions socials i menys serveis bàsics, sinó que les administracions continuen agreujant el seu dèficit, perquè aquests ajustos, com a suposat estalvi de la despesa pública, no compensen la pèrdua d’ingressos derivada de la mateixa política.
I, això, no és que ho diguem des de l’esquerra. El Ministre Montoro admetia que s’ha incrementat l’economia submergida, la que no genera ingressos a l’Estat, i el frau fiscal. I només per aquests dos conceptes el Ministre admetia que la caiguda d’ingressos havia estat de 70.000 milions d’euros, quan les noves retallades previstes per a l’any que ve suposaran un estalvi de 40.000. Els beneficis de les empreses van caure un 76,4% del gener al juny, tot un rècord que els empresaris han d’agrair a l’estúpida política econòmica del Govern espanyol. Es pot ser de dretes o d’esquerres, naturalment, però aquí tenim un Govern espanyol que, a més, és incompetent, ineficaç i nociu també per als interessos de la dreta.

divendres, 28 de setembre del 2012

Espanyolisme repugnant

Un dels grans encerts de tot el procés que estem vivim, i esperem que es mantingui, és el to de serenitat amb què s’està portant. En aquest sentit, és indiscutible el mèrit d’Artur Mas no solament de fer un discurs moderat en les formes, sense renunciar a res, sinó sobretot de fer que aquesta moderació formal prevalgui també en la resta de forces polítiques. Aquest fet, precisament, ha estat remarcat per la premsa estrangera i el mateix ambaixador dels Estats Units deia que era un procés modèlic.

Però és que l’encert d’aquesta manera d’enfocar el procés de secessió adquireix més rellevància quan es contraposa amb els exabruptes, la virulència i la manca de decència amb què veiem que s’aborda el tema des de l’òptica espanyola. I això, als espanyols, ja els ve de lluny. Només recordar, per exemple, les declaracions d’aquell “pare de la Constitució” que apel·lava a la necessitat de bombardejar Barcelona de tant en tant, les ximpleries del President actual de la Junta d’Extremadura o les recents del seu antecessor socialista Fernández Vara, que reclamava la repatriació de 150.000 extremenys que, segons ell, havien estat “sostrets” pels catalans. No només un militar retirat, sinó l’ex president del Congrés, el socialista José Bono també deixava anar que preferia morir abans que veure Espanya esquinzada. Albert Rivera considerava que voler donar veu democràtica als ciutadans de Catalunya perquè puguin decidir lliurement el seu futur era una imposició identitària, que ell comparava amb el nazisme. I el seu company Jordi Cañas no tenia cap escrúpol, ni la més mínima decència o dignitat, a l’hora de donar conformitat a unes mentides d’Intereconomia, que per demostrar la perversitat del catalanisme afirmava sense rubor que aquí s’obligava als hotels a posar el pa amb tomàquet en el menú. Totes les sortides de to, les mentides, el llenguatge gaire bé bèl·lic i les apel·lacions al trencament de la cohesió social provenen dels unionistes.

I ja sabem que a l’empara de l’anonimat de la xarxa, o en sectors radicals, hi pot haver excessos tant en un bàndol com en l’altre. Però el dels espanyolistes sobrepassa tots els límits de l’imaginable, fins al punt de fer avergonyir més d’un espanyol decent. Recordem aquelles veus que, en motiu dels incendis de l’Empordà, deixaven anar que els avions en lloc de tirar aigua sobre les flames hi havien de tirar gasolina. I la darrera, més cínica, cruel i mesquina, si cap, les pintades en contra d’un dels fundadors de la Plataforma per la Llengua, Martí Gasull, uns dies després d’haver patit un accident mortal al Nepal. Un espanyolisme senzillament repugnant,    

dijous, 27 de setembre del 2012

Existim els catalans?

Ja s’ha dit moltes vegades: la clau de la discussió està en el reconeixement d’una ciutadania catalana com a subjecte de dret. Un principi que es pot simplificar amb el concepte de nació aplicable a Catalunya. Si som una nació tenim uns drets que no tindríem si fóssim només una regió o una comunitat autònoma d’un Estat. De fet, la Constitució espanyola, potser per la influència de Miquel Roca, que en tant que convergent és expert en ambigüitats, ja distingeix entre regions i nacionalitats, un terme sinònim de nació.

Les institucions espanyoles s’han cuidat prou d’anar definint les bases jurídiques per tal que hom no pugui interpretar els beneficis propis d’una nació al concepte constitucional de nacionalitat. Per això, els socialistes i els populars contraris al principi democràtic del dret a decidir o del dret reconegut internacionalment a l’autodeterminació dels pobles fan servir l’argúcia, la trampa, d’excusar-se en el fet que aquest dret es podria exercir sempre que se segueixi la legalitat vigent, que resulta que el prohibeix. Franco també deia que tothom era lliure de manifestar-se, d’associar-se i d’expressar-se, sempre que es fes seguint la legislació. Aquí, doncs, entra en joc la contraposició de la legitimitat per damunt de la legalitat; en definitiva, cap legislació no pot conculcar els drets legítims dels pobles, ni de ningú. Si per a exercir els drets legítims del poble català l’actual legislació no serveix, senzillament s’ha d’obviar i acollir-se al dret internacional.

Però, el tema de fons, des de la perspectiva del nacionalisme espanyol, és que neguen la nostra existència. Els catalans, segons ells, no existim; i per tant no té sentit reclamar drets de cap mena. No existeix el poble català, sinó espanyols, perquè els espanyols sí que existeixen, que viuen a Catalunya. També per això consideren que no existeix una llengua pròpia, sinó que hi ha, segons ells, espanyols que tenen la llengua pròpia espanyola i alguns, a més, coneixen o usen una altra llengua. Unes eleccions en clau plebiscitària o un referèndum, de fet, són una afirmació o una negació de la nostra existència.  

dimecres, 26 de setembre del 2012

Per terra, mar i aire

Ja ens en podem fer pagues d’això: ens atacaran per terra, mar i aire. Algú (sempre n’hi ha amb deficiències mentals importants) ja ha advertit que abans haurem de passar per damunt del seu cadàver. Però, més enllà d’aquesta mena d’estridències que no mereixerien ni ser comentades, sí que és cert que ens hem de preparar perquè no escatimaran recursos i empraran totes les tècniques imaginables.

El portaveu del Govern de la Generalitat deia ahir que veia propostes i reaccions de part dels polítics espanyols no solament molt dispars, sinó fins i tot contradictòries. I és que és de preveure que ens passi com en els judicis de pel·lícula: primer es mira d’evitar el judici al·legant defectes de forma; tot seguit es nega cap mena de culpabilitat en l’afer; i al mateix temps, per si falla aquest argument el mateix advocat al·lega legítima defensa o presenta tota mena d’atenuants per a alleugerir la pena. I amb una mica de tot ens trobarem, i no forçosament amb cap ordre lògic. Des del primer moment, ja es va utilitzar el recurs d’advertir-nos que la independència seria la nostra ruïna econòmica; algú donava a entendre que ara, precisament ara amb la crisi que patim, no era el moment de fer plantejaments d’aquesta mena, com si per ells hi hagués mai un moment per a fer-ho; no ha faltat qui ha llançat l’amenaça de la violència, un recurs que diuen que està previst en la Constitució; o la violència d’emprar el seu sistema judicial corrupte per anul·lar les decisions democràtiques dels catalans; altres han buscat sortida a base de discutir les fórmules a emprar en tot el procés, qui ha d’autoritzar el referèndum, amb quina pregunta, quins percentatges legitimarien el procés...; no ha faltat tampoc, ni faltarà, l’amenaça econòmica no només institucional, sinó també de la indústria i el comerç català; o la de l’aïllament internacional, donant per descomptat que ells ens vetaren i boicotejaran tot el que puguin; faran sortir el fantasma de la fractura social, donanat per suposat que seran ells qui la promouran; i, avesats a les pel·lícules on hi ha el policia dur i el que fa el paper de bo, també hi haurà qui intentarà fer veure que amb bona voluntat hi ha possibilitats d’entesa, i fins i tot simularan oferir-nos tot allò que fins ara han negat.

Tot plegat forma i formarà part d’una mateixa estratègia. Fins i tot trobaran tota mena d’especialistes i suposats tècnics, jurídics o econòmics, per avalar les seves tesis. Tan bon punt vegin la més mínima feblesa per part nostra, s’hi llançaran com feres afamades, per oblidar-les a partir del mateix moment que creguin desactivat el procés d’independència. Ells ja hi estan avesats a la mentida, a l’incompliment i a passar-se les promeses pel forro. Caldrà mantenir la tensió sobre els nostres dirigents polítics perquè no cedeixin en el camí emprès, però també caldrà un desplegament mediàtic permanent per tal de contrarestar els seus atacs, per terra, mar i aire.

dimarts, 25 de setembre del 2012

Negació, ràbia, negociació i acceptació

Alguns espanyols han fet el paral·lelisme del procés secessionista de Catalunya amb un càncer. Catalunya és un càncer per a Espanya. El primer que se m’acut és la mesura més dràstica i definitiva en aquests casos: l’extirpació. Si, segons ells, no existeix cap espoli fiscal sinó que encara els som una càrrega, si els portem tants maldecaps que ens consideren un càncer, la solució és molt fàcil i senzilla: cadascú a casa seva, que potser viurem millor com a bons veïns que com a mals germans.

Quan a una persona se li diagnostica, repentinament, una greu malaltia acostuma a passar per quatre etapes: la negació, la ràbia, la negociació i, finalment, l’acceptació. En un primer moment, hom prefereix creure que no pot ser cert, que hi deu haver algun error, que potser no és ben bé com li diuen els metges... Quan ja no pot continuar negant la realitat, aleshores esclata la ràbia, com pot ser que li estigui passant a ell, què ha fet ell per a merèixer això... Però la ràbia no condueix enlloc, i per tant s’imposa una negociació: acceptar només parcialment la realitat, per tal de donar peu a una excepcionalitat del seu cas; quedarà impossibilitat per a segons què, però potser tampoc serà tant o potser no serà definitiu... Finalment, no queda altre remei que l’acceptació de la realitat, per crua que sigui, i val més afrontar-la amb serenitat i tocant de peus a terra.

Jo no sé si els espanyols han de passar per aquestes quatre fases, ni si les han de passar pel mateix ordre. Però és evident que durant molt de temps han negat la realitat: han menyspreat i humiliat Catalunya convençuts que no passaria res; fins i tot després de la manifestació de l’onze de setembre alguns pretenien minimitzar-la amb l’estúpid argument que si es manifestaven un milió i mig de persones encara eren majoria els qui no ho feien. Però, potser degut a la ràpida reacció d’Artur Mas, de seguida van passar a la fase següent de la ràbia: una ràbia irracional que els fa dir tonteries, des de les amenaces d’utilitzar la violència a dir que quedaríem anorreats, fora d’Europa, o que seria la nostra ruïna. Com si fos tan fàcil de creure que sense espoli fiscal viuríem pitjor. Alguns ja intenten passar a la fase següent la de la negociació: si, contràriament al que es deia fins ara, s’acceptés un Pacte Fiscal no es faria marxa enrere en el procés secessionista? I els socialistes catalans, ja s’afanyen a reclamar del PSOE allò que mai els ha interessat, com és el federalisme. No sé si cremarem tan ràpidament les etapes, ni si es manifestaran linealment per aquest ordre, però estic convençut que més tard o més d’hora arribarem a la fase definitiva d’acceptació d’una Catalunya independent.

dilluns, 24 de setembre del 2012

Que no saben llegir?

Ho deia Artur Mas en la conferència que va fer a Madrid dos dies després de la gran manifestació de l’Onze de setembre: Catalunya necessita un Estat, necessita estructures d’Estat. La resposta lògica, no sé si la que intentava provocar Artur Mas, hauria estat per part dels espanyols afirmar que Catalunya ja té un Estat, que és l’Estat espanyol, que totes les estructures d’Estat que l’Artur reclamava per a Catalunya ja les té a la seva disposició.

Però, està clar, potser Mas havia llançat calculadament l’expressió de “necessitat d’un Estat”, sense dir mai que volia una Catalunya independent, pensant en la incomoditat que li provoca aquest Estat i en el poc compromès que està aquest Estat amb Catalunya. Però, aquests dubtes que podia tenir Mas, i que segur que tenen per exemple els socialistes catalans, no tenen en absolut els polítics espanyols que descarten de totes totes que l’Estat i les seves estructures hagin de posar-se al servei, també, de Catalunya. Són ells, sobretot,  els qui neguen l’espanyolitat de la llengua catalana o l’interès que pot tenir per a Espanya qualsevol cosa que beneficiï Catalunya; el cas del corredor mediterrani n’és un bon exemple. El lògic hauria estat que el Govern espanyol reivindiqués el paper de les estructures d’Estat a favor de Catalunya. Això els hauria pogut suposar encetar un debat de fins a quin punt la solidaritat catalana és l’adequada o és excessiva, si el tracte que el PP dóna a la llengua catalana és la que correspon constitucionalment per a la seva protecció, si l’Estat respecta suficientment les competències estatutàries, i  en definitiva sobre els desencaixos que hi podria haver. 

Però, no. Per als espanyols és impensable que Catalunya tingui la pretensió d’aprofitar-se d’estructures d’Estat, i davant del repte de Mas de reclamar aquestes estructures d’Estat, ni tan sols se’ls acut de respondre-li que ja les té. En aquest sentit, mentre els espanyols consideren que Catalunya és una regió (nosaltres diem “una nació”) sense Estat, altres pensem que sí que som una nació amb Estat; el que passa és que és un Estat que ens és hostil, que posa totes les seves estructures en contra nostra. I per això en volem fugir el més aviat possible.

diumenge, 23 de setembre del 2012

Qui és més independentista?

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Ho deia l’altre dia. El Govern de la Generalitat ha fet un gir espectacular en el seu posicionament en relació a la sobirania nacional. No ho tenia pas previst, i potser no voldrà reconèixer-ho, però aquest gir ha estat degut a la pressió de la societat catalana posada en escena en la manifestació de l’Onze de setembre. I, ara, ens caldrà estar amatents i mantenir la pressió perquè realment el procés ja no tingui marxa enrere; però, alhora, actuar amb responsabilitat i amb visió global de país. I em sembla que la proposta de Solidaritat Catalana no va precisament en aquesta direcció.
Amb una CiU veritablement sobiranista, avançant decididament cap a un Estat propi, és evident que el paper dels partits independentistes minoritaris, com ERC o SI, pot ser menys lluït. Si algú milita en un d’aquests partits amb l’objectiu personal o de grup d’adquirir notorietat i ser al capdavant de les reivindicacions, pot pensar que aquesta gent de CiU ara li està prenent el lloc. Però per als qui hi militem amb l’únic objectiu de fer que el país avanci cap a la independència, aquest és el nostre gran èxit: haver contribuït a arrossegat una majoria social, i per tant el partit majoritari, cap a les nostres tesis independentistes. Per això, entenc que ara no és moment de fer una cursa per veure qui és més independentista, i molt menys de posar paranys per obligar el Govern a fer marxa enrere, o a semblar que ho fa, o potser a fer passos en fals.
La proposta que presenta Solidaritat, enlloc de ser una proposta positiva per a cohesionar l’objectiu comú del procés cap a la independència, sembla estar redactada expressament perquè sigui rebutjada. La idea no és altra que la de fer veure, després, que ells són els únics o els més independentistes de tots. Ridícul. Em sembla molt assenyada la posició i el full de ruta de l’ANC, que passaria per convocar eleccions anticipades per tal que sigui la següent legislatura la que prengui un caire constituent. Pretendre que CiU enceti el procés de secessió immediatament, quan no ho tenia en el seu programa electoral, és absurd. Més absurd i inviable és la pretensió d’un Govern d’unitat nacional aquest mateix 2012; un Govern d’unitat nacional només tindrà sentit en la fase definitiva de gestionar la secessió. Igualment, l’assumpció de la hisenda pròpia tampoc es pot improvisar ni provocar el tancament de caixa a base de forçar una resolució parlamentària. I tampoc sembla gens prudent introduir una simbòlica assemblea d’electes dels Països Catalans, cosa que barrejada en el mateix procés de secessió afegiria elements de confrontació i de dificultats, per un resultat del tot estèril; una altra cosa és que immediatament després d’assolir la independència caldrà veure com s’articula la coordinació i el suport als nacionalistes valencians i balears, avui en franca minoria als respectius territoris.
Ara fa un any, en aquest mateix debat de política general Solidaritat hi va presentar una bateria de més 100 propostes amb l’oblectiu de desbordar el Parlament. Si podia estar més o menys d’acord, algú podia pensar que era una acció força inútil, altres creure que podia servir per posar de manifest les greus mancances en què viu el país, però en qualsevol cas era una acció que no perjudicava ni anava en contra de res. Ara, hem d’anar més amb compte amb aquesta mena d’accions testimonials.
Naturalment que tothom és lliure de presentar les propostes que estimi convenient, però seria bo que tots plegats féssim un exercici de rigor i de serietat si de veritat volem que la independència arribi a bon port. L’experiència de la manifestació de l’Onze de setembre va ser justament que tots els partits van renunciar a bona part del protagonisme en benefici d’una plataforma unitària com l’Assemblea Nacional Catalana.

dissabte, 22 de setembre del 2012

No en tenen ni la més remota idea

Pràcticament tots els mitjans de comunicació han coincidit en què el resultat de la reunió entre Mas i Rajoy estava cantat. I estava cantat, sobretot, perquè ja se sabia la posició del Govern espanyol, radicalment contrària a negociar la proposta catalana. Segurament, hi havia molts catalans, molts independentistes, que tenien un cert ai al cor (ara em diran els convergents que ells no tenien en absolut aquest dubte, com si no sabéssim d’experiències passades), pensant en la possibilitat que, per gota que Rajoy s’hi hagués posat bé, hagués fet un simple gest de comprensió, hagués insinuat una possibilitat de pacte... Mas, que ja va admetre que cercava una mínima escletxa de pacte, pogués tornar de Madrid amb un sac d’ambigüitats a refredar l’eufòria independentista.

A Madrid, potser precisament perquè es refien de les experiències passades amb CiU, i ells mateixos es creuen les pròpies mentides sobre la irrellevància del sentiment independentista, han mantingut la ja tradicional actitud fatxenda i de superioritat, sabedors de tenir el poder a les mans. Fins aquí, tot entraria en una certa lògica. El que m’ha semblat realment sorprenent és la sensació de contrarietat i d’astorament que han manifestat molts periodistes: ¿com pot ser que Artur Mas, havent tornar de Madrid amb les mans buides, amb la constatació del fracàs de la seva proposta estrella d’aquesta legislatura, sigui rebut a Barcelona amb aires de victòria i com un heroi? Em sorprèn que això sorprengui, realment. Salvador Cardús deia que, en realitat, més que celebrar cap victòria el que la gent valorava i reconeixia al President, a la Plaça de Sant Jaume, era la seva actitud plena de dignitat i de coherència. Altres, com l’ANC, potser sí que celebraven una certa victòria: Mas, com a President de la Generalitat i com a cap de CiU, no es feia marxa enrere com s’havia fet altres vegades i es mantenia ferm en les seves conviccions. I això sí que és motiu de celebració.

Si, com presumeixen molts suposats periodistes i analistes polítics, tot estava tan cantat i el resultat era tan evident, de què s’estranyen per la rebuda que va tenir Mas a Barcelona? El que està cantat és que a Madrid només hi podem anar a perdre; el risc que Rajoy hagués sortit amb vagues promeses que haguessin posat en dubte la fermesa del President era ben real. Mas se’n va sortir amb molta dignitat i fent honor al càrrec de President. I això és motiu de celebració, acostumats com estàvem a actituds claudicants. Aquests periodistes i comentaristes que afirmaven no entendre com Artur Mas podia sortir de la Moncloa amb un fracàs i ser rebut com a victoriós a Barcelona, s’ho haurien de fer mirar: no tenen ni la més remota idea del que està passant en aquest país.

divendres, 21 de setembre del 2012

La Soraya té tota la raó

La Soraya Sáenz Santamaria, vicepresidenta del Govern espanyol, tot tota la raó quan reclama seny i responsabilitat a la política catalana. Té tota la raó quan diu que ara no és hora d’aventures ni d’entretenir-se en qüestions identitàries; que ara el que toca és treballar per sortir de la crisi i ocupar-se dels problemes reals que té la gent, crear llocs de treball recuperar l’economia del país. Té tota la raó quan diu que no ens podem deixar portar per idealismes i que hem de tocar de peus a terra. I sobretot té raó quan diu que seria insensat portar el país a un carreró sense sortida.

I el President Mas sembla que ja ha començat a fer-li cas, a posar una mica de seny i assumir la seva responsabilitat. No podia continuar amb aquesta aventura tan incerta com infructuosa de cercar encaixos en una Espanya que només es mou per qüestions identitàries; una Espanya d’un radicalisme essencialista que li fa oblidar l’existència de diversitat de pobles i de llengües, que és capaç de perjudicar-se ella mateixa, com passa amb el tema del corredor mediterrani, per tal d’evitar que se’n beneficiï Catalunya. Ara toca treballar per sortir de la crisi, i la primera mesura, urgent i imprescindible, és sortir d’aquest Estat que no només està en fallida sinó que ens obliga a enfonsar-nos amb ell; per sortir de la crisi, per crear llocs de treball, per assegurar les pensions, per aturar el desmantellament de l’estat del benestar, necessitem urgentment la independència. I no pot ser que n’hi hagi que s’hi oposin per qüestions estrictament identitàries espanyoles. Ens hem de deixar d’idealismes pensant que és possible que Espanya accepti la pluralitat i la utopia de bufanúvols dels federalistes, i tocar de peus a terra: la supervivència de Catalunya i de la seva llengua passa per disposar d’un Estat propi.

Però, sobretot, hem de creure la Soraya quan diu que no podem portar el país a un carreró sense sortida. És el carreró en el qual estem ficats, que no ens aporta res més que espoli econòmic, menyspreu i agressions constants. La sortida del carreró és justament la independència. A vegades és bo escoltar els consells dels enemics.  

dijous, 20 de setembre del 2012

No hi haurà rescat

Ja fa dies que dura la comèdia: arreu del món tothom dóna per descomptat que Espanya acabarà demanant un rescat, però el Govern ho nega una i altra vegada. De fet, van fer el mateix quan es tractava de demanar un rescat per a la banca. I no en tenen prou amb negar-ho, sinó que insisteixen, amb la fatxenderia que els caracteritza, que en tot cas serà sense cap condició ni imposició forana. Probablement, si poden aguantar-ho, esperaran fins després de les eleccions basques i gallegues, encara que això representi un cost per a les arques públiques.

En aquests moments ja hi ha negociacions obertes per a aquest rescat. Com sol passar en aquests casos, potser no es discuteix tant el contingut de l’acord, perquè les condicions les posarà qui té la paella pel mànec, com la manera de presentar-lo. Ja va passar amb el rescat a la banca que el Rajoy pretenia colar que es tractava només d’una injecció de liquiditat, però en cap cas d’un rescat. També ara intentaran vendre-ho amb un altre nom: en lloc de rescat en podrien dir “ajuda financera” o “facilitar crèdit en millors condicions”, o com a mínim adjectivar la paraula “rescat” que sona excessivament forta: podria ser un “rescat tou” o un “rescat parcial”. Qualsevol cosa per no dir que la incapacitat d’aquest Govern ha fet inevitable que els vinguin a “rescatar”. Igualment, les mesures o contrapartides que imposi el BCE i la CE per al rescat, Rajoy intentarà vendre-les com si no fossin imposicions sinó recomanacions que ell, igualment, ja tenia previst de portar a terme.

Les xifres canten. Anem cada dia de mal en pitjor, i el Govern espanyol es limita a negar l’evidència, a dir que no pot aplicar el seu programa per culpa de la realitat, a maquillar l’esterilitat de les mesures preses, i a anar justificant que tot plegat ha de servir per a posar les bases per a una recuperació que cada vegada s’albira més lluny.

dimecres, 19 de setembre del 2012

Entre la demència i la imbecil•litat dels espanyols

L’actuació del Govern espanyol, a part de ser una política econòmica nefasta per al país, és d’un cinisme patològic. No es tracta només que s’hagi passat vuit mesos prenent mesures improvisades, sovint contradictòries, reformant les pròpies reformes, sense cap criteri objectiu i menys d’interès per a la població, sense tenir cap visió global i definitiva de la situació, sinó que per postres actuen donant per descomptat que els ciutadans de l’Estat es troben entre la demència i la imbecil·litat.

No en tenen prou amb prendre mesures que saben que portaran més empobriment, més misèria i pèrdua de benestar dels ciutadans, tot en benefici dels grans poders econòmics al servei dels quals treballen, sinó que a més tenen el cinisme de dir-nos que ho fan per al bé del país. La vicepresidenta del Govern espanyol deia que procurarien no traslladar al consumidor l’enèsima pujada elèctrica, però tot seguit el mateix Govern crea nous impostos sobre l’energia que sap que carregaran directament sobre els consumidors. Deuen pensar que l’estat d’atordiment dels ciutadans no els farà veure que es basen sempre en l’engany i en la mentida. En aquest cas, però, les noves pujades de l’electricitat es basen en un altre engany, que millor li escauria el nom de frau, perpetrat en l’època d’Aznar. Aleshores es va fer una valoració, falsejada i inflada expressament, del que podia representar el cost de la producció de l’electricitat de manera que el Govern es comprometia a finançar la part que no es repercutia en els consumidors: era l’anomenat dèficit tarifari.

Conscients de la trampa, les companyies ja acceptaven que aquest dèficit es computés com a deute pendent, perquè els beneficis que obtenien ja assolien xifres astronòmiques. Ara, el Govern del Partit Popular, per a satisfer la voracitat dels seus amics i companys de partit que acostumen a ser a les cúpules d’aquestes empreses, van accelerant els increments de la tarifa dels consumidors per tal que l’estafa vagi totalment a compte seu. Deuen preparar el camí, perquè quan pleguin del Govern els donin també a ells una cadira ben remunerada en algun d’aquests Consells d’Administració.

dimarts, 18 de setembre del 2012

Primer el verí, per justificar la medicina

Hi ha gent que ho venim dient des de fa temps: les actuals polítiques d’austeritat portades a terme tant pel Govern espanyol com pel català són nefastes i suïcides. Aquesta austeritat porta més atur, menys poder adquisitiu, més pobresa, i conseqüentment menys recaptació per part de l’Estat i més despesa social, i per tant un agreujament de la crisi que obliga a prendre noves mesures d’austeritat en una espiral diabòlica. Això, que podria semblar excessivament simplista i propi de gent no avesada en economia, ho acaba de confirmar el Nobel d’economia nord-americà Joseph Stiglitz.

I el símil que ha emprat és ben el·loqüent: 'Us donarem una medecina, però abans us haureu de prendre aquest verí, que us matarà”. I això és el que estan fent els Governants sotmesos als dictats dels representants dels grans poders econòmics. Ells, com també explica Stiglitz, no estan per rescatar països, i menys encara ciutadans, en dificultats, sinó per rescatar els bancs i els inversos que podrien veure perillar els seus interessos en aquests països en dificultats.  En el cas espanyol encara és més greu, perquè el Partit Popular que tan diligentment s’ha posat a retallar prestacions socials, drets laborals i serveis bàsics, no ha renunciat a continuar amb la malversació de diners públics i ha continuat amb la política socialista d’infraestructures inútils i amb la política intervencionista per a salvar, amb els diners dels ciutadans, els seus amics de la banca.

I és curiós perquè, sovint, la dreta més conservadora, quan vol carregar contra els anteriors governs socialistes que es van trobar empantanegats amb la crisi, ho fa esgrimint números, estadístiques i dades macroeconòmiques que semblen irrefutables. I ho són. Però, amb el poder a les seves mans aquests números, aquestes estadístiques i aquestes dades macroeconòmiques continuen empitjorant; i de res no els serveix veure i constatar la nefasta experiència grega o portuguesa. La seva obsessió per afavorir uns interessos molt particulars els fa passar per damunt de pobles sencers i els injecten el verí.

dilluns, 17 de setembre del 2012

Compte amb Europa!

Deia l’altre dia Victor Alexandre: “Si Europa ha de triar entre Catalunya i Espanya, sempre triarà Catalunya. Sap que Catalunya és un país solvent i Espanya un país en fallida”. Compte amb aquesta mena d’eufòries i de confiances amb una lògica que pot semblar, des del nostre punt de vista, evident. Durant molt de temps hem parlat d’Europa amb aquella visió poètica d’Espriu, com “aquell nord enllà on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!

L’Europa que tenim avui crec que s’allunya bastant d’aquell tòpic que ens havíem creat per a contraposar-lo a la dictadura franquista. Aquesta no és una Europa de pobles que s’apleguen per a treballar conjuntament per als benestar de la ciutadania: és una unió d’Estats abocats de ple a satisfer els interessos dels poderosos. Aquesta Europa no té cap mena d’interès pels problemes i les preocupacions de la gent; a cap dels seus dirigents se li ha ocorregut mai, per exemple, sortir a rescatar un país que pogués estar en dificultats. Si Grècia o Portugal, degut a la mala gestió dels seus governants, tenien seriosos problemes econòmics que posaven en perill els interessos dels bancs i dels inversors europeus, aleshores han corregut a salvar aquests interessos a base d’enfonsar encara més l’economia dels grecs, o la dels portuguesos. Avui, els problemes de Grècia o de Portugal, i també d’Espanya, tenen el seu origen en aquella mala gestió però han estat agreujats enormement per les polítiques que els han obligat a seguir; i per tant, aniran de mal en pitjor. El poder només s’alia amb el poder, i els carronyers s’aboquen allà on hi ha carronya. Mentre Catalunya no sigui independent el poder és a Madrid, i Europa estarà al seu costat. I no els importa tant si el país està o no en fallida, perquè el seu benefici també està en aprofitar-se d’aquesta situació de fallida.

Només quan el procés es vegi ja com a inevitable, quan sigui evident que Catalunya assumeix el propi poder, només aleshores voldran ser-hi. I no pas per ajudar-nos, com a catalans, sinó per no permetre que cap poder se’ls escapi de les mans. No siguem il·lusos pensant en una Europa culta, noble i no és quantes coses més, que es posarà al costat dels qui volem fer un exercici de llibertat; justament aquesta Europa està imposant condicions als Estats que coarten la llibertat dels ciutadans. Simplement, els catalans volem tenir el poder per poder figurar en el club dels poderosos i treure’n algun benefici que ara ens és negat.

diumenge, 16 de setembre del 2012

És hora de fermesa i responsabilitat

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

A risc de reiterar idees i conceptes que ja han anat fent en aquest Diari altres articulistes, no podia deixar de valorar o donar alguna pinzellada sobre el resultat i les conseqüències d’aquesta darrera Diada Nacional. Jo diria, a grans trets, que hem pogut constatar que el procés cap a la independència és ja iniciat, només cal que el fem irreversible.
Recordem el debat previ: un PSC dividit i desorientat que es negava a assistir-hi per considerar que era una manifestació independentista; una UDC dient que tampoc hi assistiria per considerar un error plantejar ara el tema de la independència i que aquest era contradictori amb la seva estratègia pel Pacte Fiscal (de fet, el mateix Duran estava en contra d’introduir el tema del Pacte Fiscal en el programa electoral); un Govern que deia que ells no podien ser-hi presents i en tot cas només a títol individual i com a partit; una IC-V que remarcaven que ells hi anirien per protestar contra les retallades; i als dos extrems, els nacionalistes espanyols conseqüents amb la seva aversió al país, i els independentistes disposats a manifestar-s’hi com cada any, però aquesta vegada amb l’encert d’acceptar el lideratge unitari de l’ANC.
L’èxit de la manifestació ha agitat tot el panorama. El debat sobre la independència, que tot just ara començava a ser present en la política catalana, ha saltat de cop i volta al panorama internacional, és damunt la taula de les institucions europees i a Madrid ja no els funciona l’estratègia de fer veure que aquí no passa res perquè ells tenen la paella pel mànec. Aquí, el PSC ha posat en evidència les seves dissensions deixant en molt mala posició el sector catalanista que acabava de ser bandejat de la direcció. CiU, i especialment Unió, es va adonar a temps de la magnitud del que es preparava; finalment, fins i tot la vicepresidenta va dir que hi volia anar en tant que vicepresidenta. I a partir de dimarts, el discurs del President ha fet un gir espectacular; espectacularment positiu, val a dir-ho. IC-V ha entès que, sense necessitat de renunciar a les reivindicacions socials, el dret a l’autodeterminació forma part de les aspiracions de la ciutadania.
Ara s’obre una etapa realment interessant, però alhora compromesa. Si s’ha aconseguit aquest gir en la política catalana ha estat gràcies a la pressió de la societat civil, i caldrà que continuï així si volem que es confirmin les bones impressions que ha donat Artur Mas. El President ha de saber que té al seu costat amplis sectors de la societat, i que els grups independentistes també li faran costat si segueix per aquest camí. També hi ha el risc, és clar, que grups minoritaris de caràcter independentista pretenguin capitalitzar pel seu compte aquesta nova situació, al marge o potser en contra de la imprescindible estratègia global i unitària que precisa el país. No es tracta de creuar-se de braços i esperar que CiU ho tiri endavant pel seu compte, perquè ja sabem de les seves febleses, però tampoc d’encetar una cursa amb gestos inútils per demostrar qui és més independentista.

dissabte, 15 de setembre del 2012

Arreu, repudiable; aquí seria letal

Arreu, quan hi ha situacions difícils, apareixen els carronyers de torn que intenten treure’n profit. És el que fa l’extrema dreta xenòfoba que, en no tenir cap mena de proposta per a resoldre la situació de crisi, imita el model nazi dels anys trenta i treu l’espantall de la immigració com la causa de tots els mals. Sociològicament, és la mateixa dreta que en les èpoques de bonança promou l’arribada de mà d’obra forana per tal que, en incrementar-ne l’oferta, li surti més barata.

Afortunadament, a Holanda, almenys en aquestes eleccions, el partit xenòfob de Geert Wilders ha patit un retrocés important, passant de 24 a 15 diputats. Segurament, hi ha raons internes que expliquen prou bé aquesta davallada, però probablement tampoc els ha ajudat les darreres i terrorífiques imatges que tots els europeus vam poder veure sobre l’actuació de l’Alba Daurada grega. I dic terrorífiques per la passivitat, per no dir complicitat, amb què contemplava la policia la violència gratuïta i desfermada d’aquella gentussa contra parades de venedors immigrats. El Govern grec, sense gosar fer-se copartícep d’aquesta violència xenòfoba, se la contempla complagut perquè també li serveix per a distreure l’atenció dels ciutadans davant la seva incapacitat per a fer front a la greu situació econòmica. És una actitud semblant a la que mantenen altres governants majoritàriament, encara que no exclusivament, de dretes; era el paper de Sarkozy a França, o el del PP a Espanya.

La violència xenòfoba és sempre repudiable; de fet, la xenofòbia és ja per sí mateixa una forma de violència. Però als Estats, que disposen del monopoli de la violència, els és tolerada. A qui no es toleraria la més mínima vel·leïtat d’aquest tipus seria a nosaltres els catalans. Afortunadament, avui per avui, la força dels partits xenòfobs és residual i fruit, com deia al principi, de l’actual conjuntura de crisi; a més, cal tenir en compte que el líder de la Plataforma per Catalunya és, a més de ser d’extrema dreta, radicalment espanyol i profundament anticatalà.  Però, cal anar amb compte perquè per al nacionalisme espanyol, i per a Europa, la xenofòbia esdevindria un excusa letal per a les nostres aspiracions.

divendres, 14 de setembre del 2012

I si eliminem el Departament d'Ensenyament?

Una novetat d’aquest nou curs escolar és la jornada intensiva o compactada que farà la majoria dels Instituts de Secundària. Era una vella reivindicació del sector educatiu, que fins ara havia estat rebutjada sistemàticament per l’Administració, tret d’excepcions puntuals. Hi havia raons pedagògiques que sustentaven la petició, bàsicament centrades en la idea que els alumnes tenen molta més capacitat d’atenció al matí que a la tarda, tan discutibles com es vulgui, però que sovint només es contrarestaven amb l’interès dels pares per un horari que els fos més avinent.

Es podia discutir, doncs, la conveniència o no d’establir la jornada compactada. Podíem creure en els beneficis d’acumular la jornada escolar als matins, o pensar que els beneficis tampoc serien tants. Tot era discutible i defensable. Ara bé, les raons per les quals s’ha concedit de forma extensiva, aquest curs, no tenen res a veure ni amb l’interès pedagògics, ni amb l’interès de cap dels sectors de la comunitat educativa. Si les motivacions pedagògiques no acabaven de convèncer el Departament d’Ensenyament, sí que les raons d’estalvi econòmic han convençut al Departament d’Economia. De poca cosa han servit els tècnics del Departament que, amb un o altre criteri, mantenien un posicionament que ara han vist revocat pel simple interès econòmic. El professorat probablement estarà satisfet perquè finalment s’ha accedit a la seva demanda, però no els passarà per alt que el que ha motivat el canvi no és la valoració de la seva tasca pedagògica; i d'aquesta, el Departament queda deslegitimat per a plantejar propostes de caire professional, si al final el que compta és l’estalvi en transport o menjador escolar, més que les metodologies i els continguts pedagògics.

Ben mirat, si aquests són els criteris que han d’imperar en el Govern de la Generalitat, hom podria proposar eliminar el Departament d’Ensenyament, i potser altres Departaments, a base de traspassar les nòmines al Departament d’Economia, i esperar que els professionals per iniciativa pròpia vagin fent el que bonament puguin, amb els escassos recursos de què disposen, i sabent que per a l’administració el criteri que preval és l’estrictament econòmic.

dijous, 13 de setembre del 2012

Cinisme, mentida i perversitat del PP

A Madrid s’han començat a esverar, i això pot ser un bon senyal. Davant d’una manifestació tan massiva i inequívocament independentista, els espanyols, com de costum, poden tenir dues menes de reaccions: d’una banda, la reacció de ràbia en què aflora tot l’odi secular que porten dins contra els catalans, i, de l’altra, la reacció pretesament assenyada d’invocar un suposat seny i necessitat de col·laborar plegats per un també suposat bé comú.

La primera reacció d’odi i de ràbia el PP l’articula a través dels seus mitjans de comunicació i de subalterns de la política, tals com presidents (així, en minúscula) de comunitats autònomes o militars mig retirats. No ens ha d’estranyar, i tampoc podem pretendre que la majoria dels espanyols ens entengui; ja hi hem de comptar amb aquests estirabots. A mi, particularment, em repugna molt més el cinisme, la mentida i la perversitat dels qui, sobretot des del Govern, pretenen fer veure que fan crides al seny i al sentit comú, o, com deia la vicepresidenta del govern espanyol, que diuen prioritzar la sortida de la crisi, com aquell que estiguessin disposats a parlar del dret a l’autodeterminació un cop haguéssim resolt la situació econòmica. Que hem de prioritzar la sortida de la crisi, el tema de l’atur i la salvaguarda del benestar dels ciutadans? Oi tant! Precisament per això, perquè els catalans prioritzem la sortida de la crisi, la creació d’ocupació i la salvaguarda del benestar que tenim la imperiosa necessitat d’assolir la independència. I és de cínics que ho diguin justament els del Partit Popular que, de moment, no han pres ni una sola mesura per a sortir de la crisi i molts menys per a crear llocs de treball. Ben al contrari, el Partit Popular, al servei dels grans interessos econòmics europeus, s’ha dedicar a aprofundir en la crisi, a destruir llocs de treball, a crear misèria i a eliminar l’estat del benestar. Fins i tot des d’un punt de vista espanyol, si prioritzessin la sortida de la crisi i la lluita contra l’atur, el primer que caldria fer és aturar les salvatges i suïcides polítiques econòmiques del PP.

L’altre gran exemple del cinisme, la mentida i la perversitat del PP és aquesta proclama que fan ara dient que tots junts, col·laborant les diferents administracions, serà com podrem sortir-nos-en. Tots junts, col·laborar? Però si aquests són principis que el PP ha rebutjat sempre, i d’una manera radical, quan es tracta de Catalunya. La seva política és sempre d’agressió contínua, de menyspreu permanent a tot el que vingui de Catalunya, de liquidació de la llengua catalana allà on controlen les institucions i de crear discòrdia i falsos conflictes on es troben en minoria. Els catalans tenim dret a la llibertat, faltaria més, al marge dels beneficis o perjudicis econòmics que això ens pogués representar; però és que amb les polítiques del PP, i no gaire diferent amb les del PSOE, la independència és una qüestió vital, de pura supervivència.

dimecres, 12 de setembre del 2012

Ara és l’hora, per tots els fronts

La pregunta que ens devem fer molts és: I ara què? La societat civil ja ha expressat i demostrat quina és la seva voluntat, però ara és l’hora de la política institucional. Perquè la independència no l’assolirem al Passeig de Gràcia, sinó al Parlament. Per tant, ara és el Govern d’Artur Mas el qui té la paraula, el qui pot escoltar el clam de la societat catalana o continuar sotmetent-se als dictats de Madrid, hostils a aquesta societat. I això ho veurem aviat, quan Artur Mas constati per enèsima vegada la voluntat del Govern espanyol.

La independència no l’assolirem al Passeig de Gràcia, però sí que des del carrer podem forçar els nostres polítics perquè facin el pas, com ja vam fer ahir. Sovint, des d’entitats i associacions de tota mena s’emprenen iniciatives que arriben a ser ben just simbòliques i que acaben diluint-se amb el temps, com va passar amb la campanya del CAT a les matrícules. En el context actual, la mateixa campanya tindria tot un altre caire i seria molt més difícil de batre. Si anys enrere, el conflicte estava entre els ajuntament que mantenien hissada la bandera espanyola i els que hi feien onejar només la catalana, avui el dilema està en si s’hi col·loca indefinidament l’estelada. I és que ara potser seria l’hora d’incrementar la pressió per tots els fronts: mantenint les senyeres i estelades als balcons, a les entrades de pobles i ciutats, als Ajuntaments i institucions...; amb mocions a tots els municipis de Catalunya per demanar al Parlament que faci la declaració unilateral d’independència, i amb mocions per declarar el municipi com a territori lliure; però també reprenent campanyes com el CAT, la insubmissió fiscal, etc.

Ara és el moment d’obrir tots els fronts possibles, sempre amb accions pacífiques i de sentit democràtic, anant més per la via dels fets que de la protesta. De manera que el guirigall que deia el Rajoy l’hagin de fer ells en veure que Catalunya se’ls escapa de les mans. Ara és el moment de desbordar-los amb iniciatives que ignorin la legalitat espanyola. Sabrem aprofitar el moment? Tindrem un Govern a l’alçada de les circumstàncies, capaç de posar-se al capdavant del país i de liderar les aspiracions de la majoria? Ara és l’hora de pressionar perquè no es pugui fer marxa enrere.      

dimarts, 11 de setembre del 2012

De qui és la Mani?

No hi ha dubte que l’interès que pot tenir una manifestació com la d’avui és la seva capitalització: qui podrà dir “l’èxit ha estat nostre”. D’entrada caldria recordar que la manifestació de la tarda de l’Onze de setembre està més que consolidada: els diferents grups l’han convocada any rere any, i cadascú hi ha anat amb les seves pancartes, les seves banderes i els seus eslògans. Com les ofrenes del matí, davant del monument a Rafael de Casanova. Una altra cosa és que enguany l’Onze de setembre s’escau en un context determinat, en què la societat catalana ja està cansada de ser l’ase dels cops i de veure molts dels nostres dirigents navegant en les mitges tintes.
En aquest context, la majoria de les forces independentistes van veure amb bons ulls acollir-se a la crida de l’ANC, i això és el que li ha donat el caire diferent i el to netament independentista. Però no perquè en aquesta mateixa manifestació no s’hi puguin expressar igualment els qui volen centrar la seva reivindicació en el pacte fiscal o els qui volen afegir-hi la protesta contra les retallades. Una altra cosa és que la UDC de Duran i Lleida i el PSC van fer una crida a deixar clar que aquesta era una manifestació exclusivament independentista, i que per tant ells no hi assistirien; van ser ells els qui van donar l’exclusivitat independentista a la manifestació. Veient el caire i l’envergadura de la convocatòria, UDC va fer marxa enrere per acabar dient que hi anirà, però per a defensar només el Pacte Fiscal, més o menys el mateix que diuen els membres del Govern de CDC; només que, des de CDC com a partit es deixa més o menys clar que no els molesta gens la proclama independentista. En canvi, el pobre Navarro, que no sap per on navega i fa aigües per tot arreu, d’una banda continua dient que el PSC no hi anirà perquè la manifestació és independentista, però de l’altra per tal d’intentar treure mèrits a l’independentisme diu que no és podrà dir que tots els manifestants d’avui són independentistes.
Però, sense restar cap mèrit a l'ANC, també em sembla un error el plantejament que han fet alguns dels seus dirigents respecte a Duran i Lleida i als qui aniran a la manifestació “només pel Pacte Fiscal”, posant-los en la contradicció de o “no vingueu” o “si veniu, us comptarem com a independentistes”. És la idea posar impediments a la integració al món independentista dels qui potser no ho veuen tan clar, encara dubten, o en principi només voler arribar fins a mig camí; enlloc d’arrastrar-los cap a dins. De fet, és també l’expressió d’alguns membres de SI, titllant al conjunt de CiU i a vegades també a ERC de ser autonomistes, com si els únics i veritables independentistes fossin ells. Afortunadament, avui, l’independentisme és molt més que l’ANC, SI, ERC i CDC. La manifestació d’avui serà un èxit del conjunt del poble de Catalunya, amb l’única excepció dels seus enemics.    

dilluns, 10 de setembre del 2012

Empreses d’èxit o l‘èxit de les empreses

Reconec que jo no tenia pas tan clar, com sembla que ho tenia el meu partit, que ens haguéssim d’oposar frontalment al projecte d’Eurovegas. La veritat és que em feien una mica d’angúnia segons quines argumentacions en el sentit que Eurovegas anava en contra d’un model de turisme català, o que era incompatible amb determinades propostes de desenvolupament del país. Més que res perquè de model turístic no n’hem tingut mai cap, han anat sortint iniciatives de tota mena per aprofitar el màxim els recursos que tenim, i res més; tant si era turisme de borratxera, d’espardenya, de sol i platja o que implicava especulació urbanística i destrucció de paratges naturals.

Menys raons tindria ara per oposar-me al nou projecte Barcelona World presentat pel Govern de la Generalitat. Se m’escapa, tant en un cas com en un altre, la viabilitat econòmica i de futur del projecte, si hi haurà prou inversors interessats, si serà rendible a mitjà termini, o si serà capaç d’atraure tanta gent com diuen. I entenc, encara que no comparteixo, que des de l’oposició costi de reconèixer els èxits, quan hi són, del Govern. Però ja torno a sentir arguments altra vegada ben poc convincents, semblants als d’Eurovegas. En el cas d’Eurovegas, no sé si hi havia prou fonament com per a penjar-li l’etiqueta que era una atracció de màfies, de prostitució, de blanqueig de diner, de joc brut o de mil coses més que es deien; i en el de Barcelona World ja hi ha qui ha començat a buscar-hi nafres per a posar-hi el dit. Resulta que el grup inversor Veremonte, de l'empresari Enrique Bañuelos, que impulsa el projecte, tampoc és aigua clara: va fer fortuna especulant en l’època de la bombolla immobiliària, i va fer fallida quan aquesta va esclatar; amb l’habilitat, això sí, d’haver-ne sortit a temps com per a salvar els mobles. I bé, algú pot preguntar-se si és possible trobar una sola gran empresa que no tingui taques i nafres de tota mena. Perquè els grans negocis, els que protagonitzen empreses i empresaris teòricament exemplars, acostumen a tenir-ne i de tots colors.

Que ho preguntin a les elèctriques que a l’època d’Aznar van simular un estudi del cost de la producció d’energia molt per sobre del real per a poder treure’n, com estan fent ara, sucosos beneficis. I sense anar més lluny, només repassant la premsa de la setmana, Repsol està a punt d’emprendre una explotació de gas al Perú, al Parc Nacional Otishi on hi ha el santuari Megantoni, lloc habitat per pobles indígenas machiguenga, asháninka, kakinte i yine yami, a més d’altres grups que viuen en aïllament voluntari. I ja sabem quin serà el futur d’aquests pobles. O el cas del Paraguai on el magnat espanyol Jacinto Rey González, amb l’empresa Grupo San José, ha estat denunciat per tales il·legals de boscos que eren també l’hàbitat natural de tribus aïllades. O el cas de la mataça de ianomanis a la frontera entre Brasil i Veneçuela, perpetrada impunement per buscadors d’or. A és que la gent es pensa que les grans fortunes es fan treballant?

diumenge, 9 de setembre del 2012

De la mediocritat a l'heroisme

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Ho deia no fa gaire dies l’eurodiputat Ramon Tremosa   “Al president Mas se li perdonaran les retallades, però no que no faci un pas endavant nacional”. Jo no ho diria així, però té la seva part de raó.

Hores d’ara, quan les xifres macroeconòmiques i sobretot les que pateixen els ciutadans dia a dia, s’han disparat negativament en el darrer any, en la direcció literalment contrària a la que havien pronosticat en aplicar les primeres mesures d’ajustament, ja és insostenible continuar dient que tot és culpa de la gestió del Govern anterior. No solament no han aturat el suposat malbaratament de recursos (a l’hora de la veritat s’ha retallat en sanitat i ensenyament, bàsicament), ni han complert cap de les seves promeses i pronòstics (excepte la promesa d’afavorir els més poderosos), sinó que les seves mesures, igual que a l’Estat espanyol, han comportat més empobriment i per tant més dèficit, i per tant més necessitat de noves retallades. Se li podrien perdonar, potser, si hagués tingut un gest d’honestedat admetent que no feia res més que el que li imposaven des de fora; el que passa és que admetre això, implicaria admetre també la imperiosa necessitat d’assolir una major sobirania.

Fins i tot admetent que tenia ben poc marge de maniobra, els sacrificis exigits a la ciutadania es podrien perdonar si servissin per alguna cosa. De moment, seguint l’experiència grega i portuguesa, les polítiques imposades per la Unió europea han ocasionat un agreujament alarmant de l’economia d’aquests països. Apujar l’IVA, per exemple, no els ha representat més ingressos a les arques públiques sinó més empobriment de la població i increment de l’economia submergida. Les mesures d’ajust no han suscitat la confiança dels mercats, sinó el contrari: molt malament deuen estar aquests països que hagin de fer aquests ajusts! Tots aquests sacrificis no han servit per emprendre ni una sola mesura de reactivació de l’economia o de lluita contra l’atur.

Podem fer veure que som desmemoriats; però tots recordem les declaracions del President i dels seus Consellers a l’inici del seu govern dient que prenien unes mesures doloroses, però que eren necessàries per a començar la recuperació a l’any següent, és a dir el 2012. Passaríem, doncs, un mal any però tot seguit les seves mesures farien el seu efecte; el Conseller de Treball encara mantenia que rebaixaria l’atur a la meitat.

Una altra cosa és que si, com a mínim, aquest Govern de la Generalitat fa algun pas endavant des del punt de vista nacional (de moment no n’ha fet ni un, i sí que n’ha fet algun enrere), aleshores potser sí que li perdonaríem la pèssima política econòmica basada en fomentar la recessió. Els milers (direm milions?) de persones que el dia onze ens manifestarem a Barcelona, probablement faríem de bon grat nous sacrificis transitoris (que segurament caldran) per assolir la independència, i fins i tot oblidaríem els que ens han obligat a fer per tal d’acontentar els bancs i les grans corporacions.

En les paraules de Ramon Tremosa hi ha potser la disjuntiva de futur del President Mas: Un President que ha gestionat pèssimament i sense cap criteri propi una crisi que ha estat incapaç de redreçar, o un President que, al marge de tot això, ens ha portat cap a la independència. De la mediocritat del qui gestiona la misèria a l’heroïcitat del qui ens porta a la gran fita final.

dissabte, 8 de setembre del 2012

Un polític no pot ignorar la realitat

Recordo que hi havia un mestre que sempre deia que els alumnes no li deixaven fer bé les classes. Com aquell que tingués sentit fer classes sense tenir en compte els alumnes, com aquell que fer classe no consistís precisament en treballar a partir de la realitat dels alumnes. Quelcom de semblant acaba de dir el President espanyol Mariano Rajoy: ara resulta que justifica l’incompliment del seu programa electoral per culpa de la realitat del país.

Mariano Rajoy deu oblidar que fer política és treballar sobre i a partir de la realitat. Una primera pregunta que se m’acut és: Mariano Rajoy es va presentar a les eleccions, amb un programa electoral, sense conèixer la realitat del país que volia governar? Seria insòlit i propi d’un irresponsable. Ell sabia que prometia coses que no podria complir, o que directament ja no volia complir. Perquè l’objectiu, per a aquesta mena de politicastres, és senzillament el poder; per enriquir-se com deia en un atac de sinceritat el seu amic Eduardo Zaplana. Per enriquir-se i per afavorir els seus, que en cap cas no són la majoria dels ciutadans sinó els qui mouen els fils de les grans empreses i corporacions bancàries. Al capdavall, com tots els seus companys de partit, un cop acabada l’etapa de Govern troben de seguida una lloc de privilegi en aquestes grans empreses que ells han afavorit.

Ni Rajoy ni Artur Mas no es poden escudar en la realitat del país per no fer cap pas endavant en la resolució de la crisi. En els darrers mesos, no solament no han corregit cap dels suposats errors (alguns ben cert, està clar) dels governs anteriors, sinó que ho han empitjorat molt més. No hem vist cap programa global de Govern, sinó una bateria de propostes i decisions una darrera l’altra, contradient-se i corregint-se constantment, sempre ballant al so que els marquen des de fora; el Rajoy al so que li marquen a Europa, i el Mas al so que li marca qui balla al so que li marquen a Europa.

divendres, 7 de setembre del 2012

Preveiem el futur o analitzem el passat?

En política, hi ha qui es dedica a mirar d’interpretar cadascun dels gestos dels protagonistes de la vida pública del país. Unes declaracions, una votació, o l’assistència o no a una manifestació es pot interpretar com una demostració definitiva d’una determinada tesi; normalment una tesi que ja teníem preconcebuda. I és que, a la immensa majoria ens falta, sovint, tenir una visió completa de la realitat, i de forma oscil·lant podem passar d’una eufòria descontrolada al més profund dels pessimismes.

Tan aviat podem creure a ulls clucs que tenim la independència a tocar, i que CiU està gastant els darrers cartutxos en una pretesa negociació estèril sobre el Pacte Fiscal alhora que prepara el camí cap a unes estructures d’estat; com podem pensar que, contràriament al que deia Jordi Pujol, es continua fent la puta i la Ramoneta, i que Artur Mas es rendirà a la primera de canvi, quan el Rajoy li digui que potser, més endavant, un cop s’hagi superat la crisi, qui sap si no hi haurà alguna possibilitat de tornar a parlar si no del Pacte Fiscal, sí d’alguna forma de finançament que no suposarà cap gran cosa, però que per anar tirant ja farà el fet. L’únic que sabem del cert és que res del que diuen té per què ser veritat. Potser, més que pretendre fer projeccions de futur en base a indicis i a intuïcions, sense tenir tots els elements de judici, hauríem de concloure què ens està passant mirant una mica enrere.

Ni Artur Mas ni Rajoy, un en gairebé dos anys de govern i l’altre en nou o deu mesos, no han portat a terme cap de les seves promeses electorals, tret de les d’afavorir els poderosos, ni han fet ni un sol pas per resoldre la crisi, ben al contrari l’han agreujada molt, i l’Artur Mas no ha fet, de moment, ni un sol pas endavant en favor de la sobirania del país. Ara, estem molt pitjor que un any o dos enrere. La societat civil ha avançat molt en la perspectiva d’un procés per la independència, però institucionalment, en la política oficial no s’han fet més que passos enrere. Això sí que és objectiu.

dijous, 6 de setembre del 2012

Tenim tot el dret a sentir fàstic, repugnància i menyspreu

A la dreta li interessa dir que actualment ja no hi ha polítiques de dretes ni polítiques d’esquerres, més que res perquè no se li qüestioni la seva política i poder-la presentar com l’única possible. I és cert que els grans poders econòmics tenen prou mecanismes de coacció i de coerció per evitar que s’apliquin enlloc polítiques d’esquerres. Obligats, doncs, els governants del món occidental a fer polítiques de dretes, resta encara una altra diferència entre ambdues concepcions de la política: la decència.
Podríem admetre (jo m’hi resisteixo) que els nostres governants es vegin obligats a emprendre unes mesures econòmiques que arruïnen el país i la ciutadania, per tal de satisfer la voracitat i la cobdícia sense límits dels grans poders econòmics. Però, encara hauria de quedar la decència. Per tal de salvar la banca i fer que no pagui la crisi els qui la van causar sinó les seves víctimes, és a dir la majoria de la població, se’ns proposen tota mena de retallades, reducció de serveis bàsics i abolició de drets socials. Ells ja saben que, a part d’acontentar els mercats, no serviran per altra cosa que per a crear pobresa, aprofundir la crisi i incrementar el dèficit que només es podrà cobrir amb noves retallades. Fins aquí hem arribat. Però la indecència (la immoralitat, la injustícia, la depravació, la deshonestedat, l’obscenitat, la inhumanitat.. no se m’acaben els adjectius) apareix quan un Govern és capaç de dir que a partir d’ara un determinat sector de la població que viu al país no tindrà accés als serveis sanitaris. Se suposa que els morts i els perjudicis causants d’aquesta infame mesura no apareixeran en les estadístiques. Per aquesta gentussa només comptarà el migrat estalvi econòmic, i sobretot el fet d’atiar la xenofòbia, que diuen que els dóna vots.
I un altre cas d’aquests darrers dies. Un grup d’immigrants es refugien en un illot abandonat prop del Marroc, però de sobirania espanyola. I el Govern ens presenta com un “èxit”, com “una solució satisfactòria”, l’acord arribat a què ha arribat amb el Govern de Marroc per fer fora de l’illot els immigrants. La solució, i ells ho saben, consisteix en abandonar-los en una zona desèrtica a l’interior de la frontera amb Algèria, on les possibilitats de sobreviure són escasses. Confien, això sí, que l’Església els beneeixi i que ningú els porti els cadàvers davant de casa; més que res perquè fan lleig i electoralment no els convé. Penso que tenim tot el dret a sentir fàstic, repugnància i menyspreu per aquesta púrria de governants i de persones.

dimecres, 5 de setembre del 2012

Un PSC sense rumb ni lideratge

És en els moments de crisi, quan es presenten dificultats, que es veuen els veritables lideratges. Altrament, una forma maldestre d’afrontar una crisi és enfangar-s’hi encara més, intentant fer veure que tot és culpa dels altres, però sense prendre cap mesura per afrontar-la de veritat. I això és vàlid a l’hora de parlar de la crisi econòmica, amb les absurdes polítiques de voler acontentar els mercats que han empitjorat i molt la situació, tant a Catalunya com a Espanya; però també pot servir a l’hora de veure com afronten els partits polítics els moments difícils.

El mateix Artur Mas, que amb la situació econòmica ha estat incapaç de prendre cap mesura que no fos la que interessadament li marcaven des de fora, i que per tant ha tingut el catastròfic resultat previst, s’ha de reconèixer que va ser capaç de liderar el partit en la seva travessia a l’oposició. Era en aquell moment, quan alguns fins i tot pronosticaven la seva desaparició, quan calia un lideratge que fos capaç d’aglutinar tots els sectors de la coalició nacionalista, deixar de fer-se retrets i posar-se a treballar seriosament de cara al futur. I se’n va sortir. Ben al contrari del que sembla que està fent el dirigent socialista Pere Navarro. Tothom, i suposo que ell també, és conscient de la seva manca de carisma, l’escassa credibilitat que inspira i el poc entusiasme que desperta. Un bon líder hauria oblidat que hi ha diferents sectors i visions dins del PSC, i hauria liderat un projecte comú per esdevenir una oposició seriosa i creïble. Ha fet exactament al revés: a mesura que ha vist la seva incapacitat de lideratge, agreujada per gestos personals com el d’Ernest Maragall, el que ha fet és enrocar-se encara més, foragitant els qui podrien, per la seva sola presència, posar en dubte la seva autoritat moral dins del partit.

El resultat pot ser catastròfic per al PSC. Justament ara que hi ha un moviment i una consciènca ciutadana de caràcter sobiranista, al Pere Navarro no se li acut res més que intentar emular el PP i Ciutadans. I això en contra de sectors importants del propi partit. Quan els socialistes van veure com marxava Maragall, i després Ferran Mascarell, un líder intel·ligent s’hauria plantejat que alguna cosa estava fallant perquè aquests socialistes s’hi sentissin incòmodes. Ben al contrari: Pere Navarro ha optar per reduir el PSC a un apèndix del PP, acabant de deixar en una situació encara més incòmoda als sectors catalanistes, que hi són i prou nombrosos.

dimarts, 4 de setembre del 2012

La perversió de la Justícia, aquí i arreu

Sovint, en aquest bloc, he posat de relleu les incongruències d’un sistema judicial espanyol que no es limita a aplicar les lleis, sinó que les fa servir de coartada per emetre sentències en funció d’una ideologia o d’uns interessos molt concrets. Això, quan no té el desvergonyiment de dir que caldria canviar les lleis, quan no s’ajusten a la seva ideologia, o que les sentències dels tribunals europeus no són rellevants. Però és cert que la perversió del sistema judicial no és cap exclusiva espanyola.

Tenim, ara mateix, el cas de la justícia sueca que s’ha posat al costat dels interessos de la política nord americana per tal de perseguir un Julian Asange que els ha destapat molts draps bruts. O una Justícia anglesa que segueix el mateix fil, i que no fa pas tant que va alliberar un terrorista confés per tal d’afavorir un sucós contracte de petroli amb l’amic Gadaffi. I ja no diguem de la justícia vaticana que quan un majordom destapa corrupcions de tota mena es limita a encausar-lo a ell per suposada revelació de secrets. La història es faria inacabable, aquí i arreu. Per citar un altre cas, tots vam poder veure les imatges d’uns policies sud-africans disparant a matar contra uns miners en vaga. La història semblava més clara que l’aigua, però el Govern va dir que obriria una investigació, i la fiscalia va formular una acusació contra tots els miners en vaga emparant-se en una llei de l’època de l’apartheid que establia la responsabilitat dels manifestants en qualsevol incidència que es derivés de la seva protesta. Uns dies després, la mateixa fiscalia retirava l’acusació; però ja havia aconseguit el seu objectiu, que no era altra que recordar als miners que si seguien protestant el sistema tenia els recursos necessaris per condemnar-los. I per suposat, es garantirà que els assassins gaudeixin de total impunitat.

Ja sé que no és cap consol. Però la perversió del sistema judicial espanyol no és un cas únic, sinó més aviat és la tònica general. Tractant-se d’un “poder”, els qui detenten el Poder no podrien deixar de controlar-lo. I és que potser perquè la justícia és un tercer poder que els seus representants no es resignen a aquesta tercera plaça i volen emular les pitjors corrupcions dels polítics professionals. Algú podria imaginar-se que els grans poders econòmics permetessin una "Justícia" que s'escapés al seu control?