A Madrid diran el que vulguin, però aquí hem iniciat un procés que hem de creure que ja no té marxa enrere, Ells hi posaran totes les traves que puguin, recorreran a tots els mitjans que tinguin al seu abast per intentar impedir-ho, però si ens mantenim ferms amb l’esperit de la darrera sessió plenària del Parlament, el futur és nostre. Cal que mantinguem, a més, la serenitat i el rigor de què ha fet gala el President, i que li ha estat reconegut també des d’altres formacions polítiques. És el millor antídot davant dels improperis, les amenaces, els xantatges, els exabruptes, les mentides i les difamacions dels sectors espanyolistes més diversos, i que encara posen més en evidència la impossibilitat de romandre en un Estat com aquest.
Tenim ara una primera cita que són les eleccions del 25 de novembre. Tothom té ben clar que es tracta d’unes eleccions plebiscitàries en què els catalans tindran l’opció de votar una de les forces que aspiren a exercir el dret a decidir, o una de les forces que neguen aquest dret als catalans. I en aquesta dicotomia, encara que ja sé que n’hi ha que prefereixen abocar-los directament al bàndol espanyolista, queda l’opció pretesament intermèdia dels suposats ingenus o il·lusos que encara parlen de la fal·làcia federalista, però que és imprescindible per a l’èxit del procés que no hi estiguin del tot en contra. El resultat de la moció que es va aprovar dijous al Parlament és el que podem esperar i desitjar per a la decisió final de separar-nos d’Espanya: una majoria que creiem en la democràcia i volem la llibertat per a Catalunya enfront dels qui neguen una i altra cosa, amb un espai al mig per als qui no optarien per la llibertat de Catalunya, però tampoc volen renegar del tot dels principis democràtics i, per tant, no serien un impediment per a la Independència.
El 25 de novembre, doncs, ens hi juguem molt: la credibilitat de tot el procés endegat. Una majoria de més del 60% de la cambra catalana partidària d’emprendre el camí de l’exercici del dret a decidir seria un bon aval per als passos següents, sobretot si els qui s’hi oposen frontalment no sobrepassen el 25%.
D’aquí a la data de les eleccions, però, es reprèn el debat i la cursa entre totes les formacions polítiques que aspiraran a obtenir els millors resultats. L’essencial serà la suma global de les forces sobiranistes, i cadascuna intentarà fer veure que la seva és la millor opció. També és d’esperar que, repetint la història, apareguin moviments i pressions de tota mena per proposar i impulsar candidatures unitàries. Sincerament, jo no hi perdria gaire temps. És evident que la proposta d’ERC d’una gran coalició que aplegués CiU, ERC, SI... era inviable; i no ho seria una coalició ERC i SI. Però tampoc cal forçar-ho ni crear falses expectatives que acaben perjudicant totes les parts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada