Amb aquest titular, Joan Puigcercós analitzava el moment efervescent que viu el ERC en uns moments en què el pessimisme, el desànim i la desconfiança envers els polítics ha calat en sectors importants de la societat catalana. Jo no gosaria erigir-me en portantveu o intèrpret de la voluntat de l'electorat, però podria estar d'acord amb ell en què no ens calen fugides endavant, salts al buit, o tornar a un cert essencialisme de dècades passades. El problema és que la seva actitud a la defensiva sembla més orientada a parapetar-se en l'immobilisme, a continuar amb la mateixa praxi política que ens ha portat al desconcert actual, que a trobar la sortida justa.
Sorprèn la incapacitat de bona part dels nostres dirigents a l'hora d'analitzar el perquè del descontentament que es viu en els sectors nacionalistes (dins del partit i fora del partit). Una incapacitat que els porta a analitzar de forma maniquea tota la problemàtica general del país, sense ni una punta d'autocrítica, considerant en termes fonamentalistes que fora de nosaltres no hi ha salvació. És cert que hi ha una temptació creixent d'apostar per fugides endavant, i de fer volar coloms. Però caldria veure quina part de responsabilitat hi té la direcció d'ERC que no ha sabut compaginar, al meu entendre, la responsabilitat de govern amb els compromisos ineludibles que comporta un pacte en el qual no som majoritaris, amb el manteniment d'una línea coherent amb els nostres principis de fermesa en la defensa dels drets nacionals.
Jo no voldria tornar a aquella època en què tot es reduïda a cridar una i mil vegades la paraula independència, però tampoc em resigno a la manca d'ambició nacional que ha evidenciat aquest govern del qual formem part. Una manca d'ambició nacional en la pràctica de govern que després volem compensar carregant contra els altres, traïdors o botiflers, i fent propostes tan il·lusòries i fora de lloc com les d'afirmar que la nostra estratègia passar per esdevenir la força majoritària i alhora posar una data per a un referèndum, sense haver entès que perquè sigui viable cal haver creat una xarxa de complicitats avui inexistent com a mínim entre les forces més obertament sobiranistes.