Dies enrere lamentava en aquesta pàgina el silenci informatiu de la majoria dels mitjans de comunicació de casa nostra respecte al conflicte que mantenien els pobles amazònics amb el Govern del Perú. Aquest, contravenint compromisos anteriors i convenis internacionals pretenia consolidar legislativament la seva política de concessió de les terres tradicionals de les comunitats indígenes a empreses internacionals per a explotar-ne els recursos naturals. Uns dies després, amb un retard de més de cinquanta dies, el conflicte va aparèixer als titulars dels nostres mitjans de comunicació, arrel d’una matança d’indígenes a la zona de Bagua. Però, d’ençà de llavors, sense acabar d’explicar ni l’origen ni el desenllaç dels fets, la premsa de casa nostra ha tornat a obviar el tema. La sort dels pobles indígenes no interessa ningú.
La gravetat dels fets, que en altres contextos hauria continuat acaparant l’actualitat informativa, també hauria de qüestionar el reconeixement internacional d’unes autoritats que utilitzen la violència indiscriminada contra determinats sectors del seu país. Però, no. La violència i el terrorisme d’Estat, quan es practica sobre comunitats indígenes i, sobretot, en benefici de grans empreses multinacionals, deixa de ser condemnable; i des d’aquí també es deu pensar que és millor estar bé amb aquest terrorisme oficialitzat, que pot resultar ben rendible. I una condició per a gaudir dels avantatges que atorga el Govern peruà per a l’explotació dels seus recursos naturals a costa del medi natural, del qual formen part les comunitats indígenes, és el silenci informatiu. Altrament, no es podrien guardar les formes ni donar suport als partidaris de la violència. La comunitat internacional ja té establerts els criteris de quins són els règims autoritaris, els de l’eix del mal, els que no respecten els drets humans... només faltaria que una lleugeresa informativa malbaratés els seus esquemes.
Així s’entén el silenci informatiu dels grans mitjans de comunicació occidentals. És cert que després de les matances d’indígenes al Perú, el mateix Govern sense admetre les seves responsabilitats en el conflicte ni emprendre cap mena d’investigació sobre els fets, ha hagut de fer marxa enrere en alguns dels seus plans. Ha estat només una victòria parcial, i encara basada en la promesa de negociar amb els dirigents de les comunitats indígenes de l’Amazònia peruana. Una promesa que, un cop aconseguida la desmobilització popular i sense els mitjans de comunicació internacionals com a testimonis, podrà ser fàcilment oblidada.
La gravetat dels fets, que en altres contextos hauria continuat acaparant l’actualitat informativa, també hauria de qüestionar el reconeixement internacional d’unes autoritats que utilitzen la violència indiscriminada contra determinats sectors del seu país. Però, no. La violència i el terrorisme d’Estat, quan es practica sobre comunitats indígenes i, sobretot, en benefici de grans empreses multinacionals, deixa de ser condemnable; i des d’aquí també es deu pensar que és millor estar bé amb aquest terrorisme oficialitzat, que pot resultar ben rendible. I una condició per a gaudir dels avantatges que atorga el Govern peruà per a l’explotació dels seus recursos naturals a costa del medi natural, del qual formen part les comunitats indígenes, és el silenci informatiu. Altrament, no es podrien guardar les formes ni donar suport als partidaris de la violència. La comunitat internacional ja té establerts els criteris de quins són els règims autoritaris, els de l’eix del mal, els que no respecten els drets humans... només faltaria que una lleugeresa informativa malbaratés els seus esquemes.
Així s’entén el silenci informatiu dels grans mitjans de comunicació occidentals. És cert que després de les matances d’indígenes al Perú, el mateix Govern sense admetre les seves responsabilitats en el conflicte ni emprendre cap mena d’investigació sobre els fets, ha hagut de fer marxa enrere en alguns dels seus plans. Ha estat només una victòria parcial, i encara basada en la promesa de negociar amb els dirigents de les comunitats indígenes de l’Amazònia peruana. Una promesa que, un cop aconseguida la desmobilització popular i sense els mitjans de comunicació internacionals com a testimonis, podrà ser fàcilment oblidada.