Amb tota la cautela que fa al cas, donat que haig de donar per bona la informació que apareix a la premsa, em semblen insòlites unes darreres declaracions del Lehendakari Ibarretxe, però que de fet coincideixen amb les d’altres polítics que s’han expressat en termes semblants. Em refereixo a unes declaracions en les quals afirmava que la prohibició de la seva proposta de consulta popular equivalia a dir “que el poble basc no existeix des d'un punt de vista polític”. El que és insòlit no és l’afirmació en sí, sinó el fet que la faci com si considerés un disbarat afirmar “que el poble basc no existeix des del punt de vista polític”.
Des de Madrid, tant per part dels polítics com dels magistrats del Constitucional, la frase és una obvietat de la qual se’n senten molt orgullosos. Des del punt de vista polític espanyol i des del punt de vista legal, el poble basc, a l’igual que el català, no existeix. La Constitució és molt clara en aquest sentit: només existeix un poble espanyol, i només en ell radica la sobirania. I aquest és el quid de la qüestió. A Madrid ho tenen molt clar i ho apliquen al peu de la lletra.
És cert que al País Basc i a Catalunya hi ha gent que admet aquest fet amb tota naturalitat i que, per tant, li sembla d’allò més lògic que qui prengui les decisions importants, encara que només afectin als bascos o als catalans, siguin els espanyols; per això consideren fora de lloc (i una inconstitucionalitat) pretendre fer una consulta només als bascos o només als catalans, com si aquests poguessin decidir sobre el seu futur, com si realment existissin com a tals. Però el més greu és que hi hagi tot un altre sector de població, o de dirigents polítics, que en principi defensaria l’existència d’una personalitat jurídica basca o catalana, és a dir l’existència d’un poble basc o català, però que es relacionen amb Espanya fent veure que aquesta idea pot tenir-hi algun encaix; seria aquesta resposta del Lehendakari, la dels ingenus que parlen de federalisme, la d’aquells altres il·lusos que proposen demanar que ens transfereixin la capacitat de celebrar consultes populars, o la dels tarambanes que amenacen dient que si no ens donen un bon finançament o ens retallen l’Estatut serem capaços de demanar el Concert Econòmic o la competència per a celebrar referèndums.
El poble basc i el poble català no existeixen, i punt. I només existiran jurídicament el dia que tinguin la valentia de dir prou, de no reconèixer uns tribunals, una legislació i uns poders polítics que neguen la seva existència. El dia que facin efectiva aquesta existència. Demanar, reclamar o negociar amb ells és reconèixer la seva versió segons la qual no existim.
Des de Madrid, tant per part dels polítics com dels magistrats del Constitucional, la frase és una obvietat de la qual se’n senten molt orgullosos. Des del punt de vista polític espanyol i des del punt de vista legal, el poble basc, a l’igual que el català, no existeix. La Constitució és molt clara en aquest sentit: només existeix un poble espanyol, i només en ell radica la sobirania. I aquest és el quid de la qüestió. A Madrid ho tenen molt clar i ho apliquen al peu de la lletra.
És cert que al País Basc i a Catalunya hi ha gent que admet aquest fet amb tota naturalitat i que, per tant, li sembla d’allò més lògic que qui prengui les decisions importants, encara que només afectin als bascos o als catalans, siguin els espanyols; per això consideren fora de lloc (i una inconstitucionalitat) pretendre fer una consulta només als bascos o només als catalans, com si aquests poguessin decidir sobre el seu futur, com si realment existissin com a tals. Però el més greu és que hi hagi tot un altre sector de població, o de dirigents polítics, que en principi defensaria l’existència d’una personalitat jurídica basca o catalana, és a dir l’existència d’un poble basc o català, però que es relacionen amb Espanya fent veure que aquesta idea pot tenir-hi algun encaix; seria aquesta resposta del Lehendakari, la dels ingenus que parlen de federalisme, la d’aquells altres il·lusos que proposen demanar que ens transfereixin la capacitat de celebrar consultes populars, o la dels tarambanes que amenacen dient que si no ens donen un bon finançament o ens retallen l’Estatut serem capaços de demanar el Concert Econòmic o la competència per a celebrar referèndums.
El poble basc i el poble català no existeixen, i punt. I només existiran jurídicament el dia que tinguin la valentia de dir prou, de no reconèixer uns tribunals, una legislació i uns poders polítics que neguen la seva existència. El dia que facin efectiva aquesta existència. Demanar, reclamar o negociar amb ells és reconèixer la seva versió segons la qual no existim.