Pàgines

dimecres, 20 d’abril de 2011

El dèficit ecològic és insostenible

Sembla ser que aquesta setmana hem arribat ja a consumir els recursos naturals que el país és capaç de generar en tot un any. És el que s’anomena “dèficit ecològic”. Les nostres societats necessiten molts més recursos dels que el país, per ell mateix, pot arribar a produir, i en canvi genera molts més contaminants dels que pot absorbir. Això ho mesura la New Economics Foundation (NEF), un organisme independent format per experts d’arreu del món que intenta convèncer o conscienciar la població de la necessitat de reduir la sobreexplotació del planeta.


Temps enrere, la sobreexplotació dels països rics es compensava amb l’escassa explotació que en feien els més pobres; però això també s’ha acabat, i ara és el conjunt del planeta el que es troba en dèficit ecològic. Davant d’aquest fet que ens certifiquen els experts podem fer diverses coses: una primera és negar-ho en rodó i argumentar que això són històries com les del canvi climàtic, que no cal fer-ne cabal; una altra possibilitat, molt semblant a l’anterior, és admetre la validesa dels estudis, verbalment i de cara a l’opinió pública, però no fer res per a posar-hi remei; una tercera, que tampoc difereix tant de les anteriors, és fer proclames a favor del consum responsable (ens referim al consum ecològic), elaborar propostes de llarg abast, celebrar grans convencions mundials, etc. per acabar arribant a la conclusió que la majoria de les mesures són inviables perquè ens farien perdre competitivitat; una darrera opció seria, naturalment, creure’ns-ho i actuar en conseqüència. Però això vol dir trencar amb els esquemes i plantejaments actuals, i segurament tocar els interessos dels grans poders econòmics. Ës a dir: res de res.


No hi ha cap govern de cap país que tingui la més mínima intenció d’afrontar el tema. I passa com amb les centrals nuclears: els partidaris de les centrals nuclears honestos haurien de dir als ciutadans que val la pena de córrer el risc, com el del Japó, tenint en compte que probablement a ells no els tocarà mai, a canvi dels enormes beneficis que produeixen a les companyies. I aquí també els Governs honestos haurien de dir-nos que no val la pena de fer-hi res, no fos cas que perdéssim competitivitat i també grans beneficis, total per evitar un desastre ecològic que potser ni tan sols nosaltres no arribarem a veure (almenys els que ja tenim una certa edat). Els problemes dels nostres fills, al capdavall, seran el seu problema.