Repassant l’hemeroteca hom ha d’anar amb compte perquè fàcilment ens podem perdre i confondre un article escrit ahir amb un altre escrit mig any enrere. Les crides a la unitat dels partits polítics catalans, i les acusacions creuades per fer-la impossible, es repeteixen constantment; una frase d’ahir de Joan Ridao reclamant al PSC que es posicioni entre la seva fidelitat envers el PSOE o envers Catalunya és idèntica a una altra que va fer el mes de setembre, o a la que ha fet moltes vegades l’Artur Mas; els terminis i la possibilitat del no acord també han estat reiterats en els mateixes termes des de fa molts mesos. Llegint un article de premsa o unes declaracions sobre finançament, hi ha dues maneres de saber si és un escrit actual o de fa mig any: mirant la data, o mirant les xifres que s’hi remenen.
El mes de setembre, segons fonts periodístiques que llavors ningú va desmentir, el Govern de la Generalitat posava com a llistó la xifra de 3.500 milions, com a resultat d’aplicació de l’Estatut, mentre que el Ministre Solbes n’oferia 1.750 milions. I més tard, els partits catalans s’escandalitzaven perquè el Ministeri posava sobre la taula la ridícula xifra de 12.000 milions per a tot l’Estat, de la qual difícilment en podien sortir els 3.500 que es reclamaven per a Catalunya. Però això era a la tardor passada. I llavors, jo mateix vaig cometre la imprudència d’imaginar que entre les propostes d’uns i altres, al final ens podíem quedar amb una xifra intermèdia, a l’entorn dels 2.500. I més d’un em va fer notar el meu tarannà derrotista, per no creure que la capacitat negociadora del Govern de la Generalitat no pogués assolir una xifra més propera a les aspiracions catalanes.
Ha passat mig any, i la negociació ha anat fent el seu curs. Hi deu haver hagut els seus estira i arronsa; però tot sembla indicar que el concepte d’”estira i arronsa” no s’ha aplicar en el sentit que tan aviat eren uns com els altres els qui estiraven, sinó en el sentit que cada vegada eren uns els qui estiraven i uns altres els qui s’arronsaven. Allò de “a cada bugada es perd un llençol”. Perquè ara resulta que el Ministre Solbes, quan afirma que ja només queden uns serrels per acabar de negociar (el serrell irrellevant deu ser Catalunya), d’aquells 12.000 milions que posava sobre la taula, ja només n’hi posa 9.000, i el Conseller Huguet ahir mateix donava per bona, com a xifra mínima, la dels 12.000 milions. CiU, que alegrement des de l’oposició es podia permetre certes frivolitats, havia arribar a posar el llistó en els 5.400 milions, i en canvi ara ja es conformaria amb els 3.500. Però resulta que aquestes 3.500 que exigeix ara CiU, i que són els que demanava el Govern de la Generalitat el mes de setembre, ara són considerats pel mateix Govern com una xifra irreal i una temeritat irresponsable.
Si s’allarga gaire més temps aquesta negociació, acabarem posant-hi diners de la butxaca.
El mes de setembre, segons fonts periodístiques que llavors ningú va desmentir, el Govern de la Generalitat posava com a llistó la xifra de 3.500 milions, com a resultat d’aplicació de l’Estatut, mentre que el Ministre Solbes n’oferia 1.750 milions. I més tard, els partits catalans s’escandalitzaven perquè el Ministeri posava sobre la taula la ridícula xifra de 12.000 milions per a tot l’Estat, de la qual difícilment en podien sortir els 3.500 que es reclamaven per a Catalunya. Però això era a la tardor passada. I llavors, jo mateix vaig cometre la imprudència d’imaginar que entre les propostes d’uns i altres, al final ens podíem quedar amb una xifra intermèdia, a l’entorn dels 2.500. I més d’un em va fer notar el meu tarannà derrotista, per no creure que la capacitat negociadora del Govern de la Generalitat no pogués assolir una xifra més propera a les aspiracions catalanes.
Ha passat mig any, i la negociació ha anat fent el seu curs. Hi deu haver hagut els seus estira i arronsa; però tot sembla indicar que el concepte d’”estira i arronsa” no s’ha aplicar en el sentit que tan aviat eren uns com els altres els qui estiraven, sinó en el sentit que cada vegada eren uns els qui estiraven i uns altres els qui s’arronsaven. Allò de “a cada bugada es perd un llençol”. Perquè ara resulta que el Ministre Solbes, quan afirma que ja només queden uns serrels per acabar de negociar (el serrell irrellevant deu ser Catalunya), d’aquells 12.000 milions que posava sobre la taula, ja només n’hi posa 9.000, i el Conseller Huguet ahir mateix donava per bona, com a xifra mínima, la dels 12.000 milions. CiU, que alegrement des de l’oposició es podia permetre certes frivolitats, havia arribar a posar el llistó en els 5.400 milions, i en canvi ara ja es conformaria amb els 3.500. Però resulta que aquestes 3.500 que exigeix ara CiU, i que són els que demanava el Govern de la Generalitat el mes de setembre, ara són considerats pel mateix Govern com una xifra irreal i una temeritat irresponsable.
Si s’allarga gaire més temps aquesta negociació, acabarem posant-hi diners de la butxaca.