Recordo que una vegada vaig escriure, i ara mateix no sabria on, que la independència no la tindrem a l’abast de la mà, fins que La Caixa la vegi com una opció ben plausible. I ho deia perquè massa sovint ens deixem portar per l’eufòria, sobretot quan ens trobem un bon grapat d’independentistes en una manifestació com la del 10-J, o quan veiem la reaccions de centenars d’entitats o mocions aprovades pels nostres ajuntaments; ens dóna la sensació que tenim tot el país al darrere, i potser no és del tot cert. O com a mínim potser ens falta tenir-hi al darrere els sectors clau del país.
Ja sabem que hi ha sectors de la població que, potser perquè tenen relativament poc per arriscar, estarien disposats al que fos per assolir l’objectiu nacional; i grups polítics minoritaris que poden fer apostes arriscades perquè saben que no hi tenen res a perdre, ja que tampoc tindran ells la responsabilitat de fer el pas. Però hi ha sectors polítics i econòmics que s’hi juguen el manteniment d’àmplies cotes de poder, que van molt més en compte. És aquella acusació genèrica, i potser massa fàcil, que es feia als convergents de mostrar la bandera tot guardant la cartera. Però sobretot és la cautela amb què es mostren els sectors empresarials i financers catalans a l’hora d’entrar en el tema; quantes vegades no ens ha decebut veure empresaris catalans, als quals podíem tenir en bon concepte, anant a fer la gara-gara al poder polític i econòmic espanyol! Una prudència que per alguns pot ser comprensible, i per altres, exasperant.
Ja sabem que hi ha sectors de la població que, potser perquè tenen relativament poc per arriscar, estarien disposats al que fos per assolir l’objectiu nacional; i grups polítics minoritaris que poden fer apostes arriscades perquè saben que no hi tenen res a perdre, ja que tampoc tindran ells la responsabilitat de fer el pas. Però hi ha sectors polítics i econòmics que s’hi juguen el manteniment d’àmplies cotes de poder, que van molt més en compte. És aquella acusació genèrica, i potser massa fàcil, que es feia als convergents de mostrar la bandera tot guardant la cartera. Però sobretot és la cautela amb què es mostren els sectors empresarials i financers catalans a l’hora d’entrar en el tema; quantes vegades no ens ha decebut veure empresaris catalans, als quals podíem tenir en bon concepte, anant a fer la gara-gara al poder polític i econòmic espanyol! Una prudència que per alguns pot ser comprensible, i per altres, exasperant.
Per això, sentir dir al Conseller d’Economia Mas Collel que seria perfectament viable una Catalunya independent i que aquesta afirmació sigui ratificada per Salvador Alemany, President de la multinacional Abertis i del Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica, pot ser un símptoma definitiu que ja hi som molt a prop. Personalment, no és tant que coincideixi amb ells en la viabilitat d’una Catalunya independent, sinó que crec més aviat en la inviabilitat d’una Catalunya dependent. I també és cert que, si vistes així les coses, tampoc fem el pas, és que hi renunciem definitivament.