Pàgines

dijous, 1 de gener de 2009

Què se n’ha fet de la música?

Fa quatre dies Miquel Iceta deia tot cofoi que la darrera reunió del President Montilla amb Rodríguez Zapatero havia desencallat el tema del finançament, i que ara la música ja sonava bé. I estic convençut que s’haurien mantingut amb la idea del bon fil musical si no hagués estat perquè faltava la part dura de la negociació: com aconseguir que com a mínim els socis de govern acceptin donar per bo el cant de la sirena.

Al segle XIX, o fins i tot en l’època republicana, això hauria estat més fàcil. A Madrid es faria el que es cregués oportú en funció de la seva visió unitària i centralista de l’Estat, i a cada comunitat autònoma se’ls explicaria el que volguessin sentir. A Andalusia es podria explicar que es manté el mateix concepte de solidaritat i que no s’ha cedit davant les pressions insolidàries catalanes, mentre que aquí se’ns explicaria que s’ha posat fre a l’espoli reconeixent l’esforç fiscal de Catalunya. I tots contents. Però ara podem veure i sentit en directe les reaccions d’uns i altres. Els elogis dels socialistes catalans a la música provinent de Madrid, a l’uníson dels elogis dels socialistes andalusos o extremenys i de la tímida reacció del Partit Popular, ens fan témer el pitjor.

Tan pitjor que ni el mateix Montilla gosa ratificar ara el que deia dies enrere perquè se’ls veuria excessivament el llautó. I ara han de dir que la proposta continua essent inacceptable no tant pel contingut de la mateixa, que ja coneixien i ja els sonava bé, com per la negativa dels socis de Govern, i especialment d’Esquerra, a combregar amb rodes de molí. Almenys no pas amb rodes d’unes dimensions tan descomunals.