No és que a França ens ho hagin posat mai gaire fàcil; la seva visió jacobina de l’Estat els fa veure com una anomalia qualsevol particularitat que no s’adigui a la llengua i a la cultura franceses. Però tot i així, en alguns temes han estat més condescendents que els espanyols que presumeixen d’Estat de les autonomies i de tenir una Constitució que, teòricament, considera la diversitat lingüística com un patrimoni a protegir.
Aquesta setmana passada, l’Estat francès concedia un canal televisiu per a què a la Catalunya del Nord s’hi pugui rebre el senyal de TV3. Una mesura que sembla d’una lògica elemental, basada en què si hi ha un sector de població que demanda un servei, i que aquest servei a la població a l’Estat li representa un cost zero, seria estúpid no atendre aquesta demanda. A no ser que, com passa al País Valencià, el que inspira l’acció del Govern, de l’espanyol i del valencià, sigui l’odi visceral contra un sector de la població, contra la seva llengua i la seva cultura. En el cas espanyol, però, hi ha diversos agreujants. D’una banda, l’Estat francès no va ratificar la Carta europea de llengües regionals o minoritàries i, per tant, no està obligat a complir-la; i en aquesta Carta, que sí que va ratificar el Govern espanyol i, teòricament, seria d’obligat compliment, s’estableix que no es poden posar barreres a la recepció de canals de televisió entre territoris que tenen una mateixa llengua, o semblant (els redactors ja van preveure aquest cas).
Però hi ha un altre argument important. L’Estat francès concedeix aquest canal de televisió perquè es pugui veure TV3, sabent que des del punt de vista d’empresa se’n beneficiarà Televisió de Catalunya que amplia la seva àrea d’influència i per tant revaloritza la seva publicitat; i, en tot cas, pot anar en detriment dels canals de televisió francesos que poden perdre, ni que sigui mínimament, una part de la seva audiència. En canvi, amb l’intercanvi de recepció de TV3 al País Valencià i de Canal 9 a Catalunya, totes dues televisions hi guanyarien en la mesura que ampliarien el seu àmbit d’audiència i per tant la capacitat de captar publicitat. I aquí hi ha la perversió dels governs del Partit Popular. Per a impedir el dret a la informació, el dret dels ciutadans del seu país a rebre un canal de televisió, per a negar-se a complir amb la legalitat vigent, estan disposats a pagar-ne un preu ben alt. Aquí no hi valen les crisis; la prioritat és atacar la llengua i la cultura dels valencians, costi el que costi.