Pàgines

divendres, 17 de setembre del 2010

Els límits del racisme

Tal com era previsible, les mesures netament racistes del President francès Nicolas Sarkozy han rebut el suport unànime dels caps d’Estat de la Unió europea. I en tot cas s’han condemnat les manifestacions contràries de la Comissària europea de justícia Viviane Reding. El racisme és un fenomen imparable a Europa, i no ho és per l’estultícia o la por d’una ciutadania inculta com a vegades se’ns vol fer creure, sinó per l’esforç intencionat i perfectament dirigit per part de les institucions i dels polítics.

És el mateix que passa amb la Llei d’estrangeria espanyola. L’Estat discerneix clarament entre el que són ciutadans i persones de primera del que són ciutadans o persones de segona o tercera categoria. L’Estat espanyol, com el francès, l’italià i tants altres, declara per llei o normativa accions preventives contra determinats col·lectius i els vincula directament amb la delinqüència i la inseguretat. Són les mateixes institucions les que reconeixen, un cop establert el marc legal hostil a les persones d’altres països que cercaven una vida digna, la seva impotència per a contenir la immigració il·legal, per a controlar-la i més encara per a expulsar-la. El missatge, però, és perfectament nítid i sense marge d’error: l’Estat ja fa el que pot per evitar que gent forana vingui a destorbar la nostra placidesa i el nostre benestar, la resta de la feina correspon a la societat. Amb tot, també hi ha una part de responsabilitat d’aquells sectors de la societat, a vegades institucions, associacions o polítics sense massa responsabilitats de Govern, que no gosen aplicar la llei quan aquesta afecta determinats col·lectius, justament per la por a ser acusats de racistes. Així passem del “No emprenyis el meu amic” o “La immigració no és cap problema, sinó una oportunitat”, per referir-se a col·lectius sencers on hi pot haver de tot com a tot arreu, a les Lleis clarament discriminatòries i pensades exclusivament per a atacar aquests col·lectius.

Ens hem de treure del damunt els complexos i aplicar la llei per igual a tothom. Tan poc sentit té que hi hagi un alt grau de permissivitat, com si es tractés d’un acte de deferència, per a determinats col·lectius, en funció de la seva raça, o de les seves creences, com que hi hagi legislacions expresses per a aquests col·lectius. No hi hauria d’haver normatives sobre el burka, sinó en tot cas sobre la identificació visual de les persones; ni normatives sobre les mesquites, sinó sobre els centres d’ús públic amb previsió d’aforaments, sortides d’emergència, etc. Els horaris comercials, les normatives en centres sanitaris o educatius no haurien de fer distincions de cap mena, com no n’haurien de fer els menjadors públics. El racisme de Sarkozy no rau en voler evitar l’acampada lliure, les situacions d'insalubritat, ni molt menys les accions il·legals o delictives, sinó en planificar l’acció adreçada expressament a un determinat col·lectiu.