Aquests dies hem pogut sentir i llegir infinitat d’anàlisis sobre els resultats electorals. No hi vull pas incidir més en remarcar qui ha guanyat i qui ha perdut. És evident que a Madrid els interessa negar la realitat, no pas per burriqueria sinó per crear un estat d’ànim negatiu especialment a les files convergents, cosa que en part han aconseguit. Els populars s’ho haurien de fer mirar, si essent la tercera força política i davant la davallada de 20 escons entre els seus màxims competidors, CiU i PSC, ells només han estat capaços d’arreplegar-ne un i s’han quedat a la quarta posició. Hi ha hagut, en general, un desplaçament de vot cap a posicions més netament independentistes i més d’esquerres, a part del fet qualitatiu que no es pot menystenir que aquesta vegada tant CiU com IC-V portaven en el seu programa, de forma clara, el dret a decidir.
Pràcticament tot el vot que ha perdut CiU l’ha guanyat ERC, recuperant així la situació que hi havia hagut abans del daltabaix republicà del 2010. Uns vots que es van perdre llavors per la pèssima gestió del pacte tripartit, que no van entendre molts electors ni vam entendre molts militants, i que de fet va provocar la trencadissa que originà Reagrupament i Solidaritat. Al marge de l’aparició de les CUP, com a grup més radical que no havia mesurat mai les seves forces en unes eleccions nacionals, hi ha hagut ara una recomposició de l’espai sobiranista que no deixa de ser una tornada a una situació anterior.
Després d’unes eleccions es diuen moltes ximpleries, sovint mogudes pel desconcert i la no acceptació de la realitat, sempre interessades per no haver de reconèixer els propis errors. No insistiré en les ximpleries dels espanyols, com les de la senyora Camacho que, fent gala de la seva incapacitat per a la matemàtica, deia que l’independentisme havia reculat posicions. Però també n’hem sentit del cantó independentista quan l’Alfons López Tena deia que “Catalunya ha optat per l’extinció”. Jo lamento que SI no hagi entrat al Parlament, però això no és cap drama per al país si les forces independentistes en el seu conjunt han pujat. Ja se’n van dir moltes de ximpleries el 2010, quan la davallada d’ERC va ser vista malèvolament amb satisfacció per sectors independentistes ressentits; una cosa era lamentar els errors del partit, que ens havien portat a aquella situació, i una altra de ben diferent alegrar-se’n i pronosticar (més que un pronòstic era un desig) fins i tot la seva desaparició. Què se n’ha fet d’aquella gent i d’aquells mals auguris?
A corre cuita, a darrera hora, hom pretenia que es forcés una coalició independentista que aplegués ERC-SI-Rc-DC. Potser hauria millorat el resultat, o potser no. Però jo ja deia que no era aquell el moment de plantejar-ho, si no s’havia fet un acostament fins llavors. És ara que cal reprendre aquella voluntat unitària. SI, RC i DC van néixer en uns moments en què Esquerra havia anat a la deriva. Amb l’actual ERC no haurien sortit aquestes noves formacions; potser és hora, doncs, de plantejar-se si val la pena de mantenir-les, sabent que en les properes eleccions tornarem a tenir la urgència d’agrupar-nos si no volem que algú és quedi fora de la vida parlamentària. Algú pot tenir la temptació de quedar-se en la marginalitat intentant torpedinar amb radicalismes estèrils el procés sobiranista que hauria de tirar endavant el nou Parlament. Ara és l’hora de la responsabilitat de tots plegats.