Pàgines

diumenge, 30 de setembre del 2007

Decidir l’hora d’exercir el dret a decidir


Ibarretxe ha fet el pas posant data a una consulta popular en la qual els bascos haurien de pronunciar-se sobre el seu futur. De fet, és una rectificació respecte al posicionament que va mantenir durant un cert temps, quan deia que faria la consulta quan ETA hagués deixat les armes. Ara obre un procés que no té per què estar condicionat als capricis o a la incapacitat o falta de voluntat negociadora d'ETA i del Govern espanyol de torn. Al País Basc hi ha una majoria de Govern que està perfectament legitimada per a fer una consulta democràtica per saber quina és la voluntat del seu poble. I només caldrà que hi hagi una majoria social suficient com perquè aquest poble decideixi quin ha de ser el seu futur.

Naturalment, la democràcia aterroritza tant a la dreta cavernària de sempre, com a la més maquillada que representa Zapatero. Però són ells els qui no estan deixant cap altra opció als pobles que aspiren a ser respectats com a tals. Tornarem a sentir frases tan inversemblants com les de titllar d'autoritarisme a qui dóna la veu al poble, a qui fa una consulta popular. I, tenint en compte que d'aquí a uns mesos hi ha eleccions espanyoles, ja podem imaginar que PP i PSOE rivalitzaran en erigir-se en defensors del nacionalisme espanyol més tronat. Res de nou.
Tothom s'afanya a dir que el procés basc no té per què ser idèntic al català. És cert que no cal imitar tot el que facin els bascos, però la dignitat i l'ambició nacional, sí que és imitable. A Catalunya també hi pot haver una majoria perfectament legitimada per a fer una consulta popular, sempre que la mesquinesa dels nostres dirigents no ho impedeixi. Basar l'estratègia en esperar que alguna de les forces catalanistes sigui hegemònica equival a posposar eternament la possibilitat d'exercir el dret a decidir. És la complicitat d'aquests forces la que ha de donar una majoria social suficient per a endegar el procés. Ibarretxe parla d'un referèndum l'any que ve amb la previsió d'un segon, de caràcter decisori per al 2010; Catalunya pot tenir una majoria social per a concloure un procés semblant, tant se val que sigui el 2010 com el 2014.

dissabte, 29 de setembre del 2007

Mar de fons en el sobiranisme


Sovint, tant des de la direcció d'ERC com des de la direcció de CiU, es parla de la desorientació que viu avui el catalanisme. Penso que la desorientació no és tant de la militància o dels sectors sobiranistes en general, com dels seus dirigents. Per això, els uns s'inventen la història de refundar el catalanisme i els altres munten una Conferència Nacional més orientada a autojustificar-se que a projectar un veritable full de ruta per al país.

Davant d'això, tenim uns sectors de la militància (de tots dos partits) que es limiten a seguir les consignes, no fos cas que quedessin malament amb la direcció, i no sortíssin a la foto (o a les llistes); tenim sectors més o menys organitzats al si dels partits que, sense aportar res de nou (les propostes de Reagrupament cauen globalment en els mateixos errors de la ponència oficial d'ERC) sembla que només aspiren a un relleu de persones, i aprofiten l'ocasió per prentendre liderar els moviments crítics; hi ha sectors, alguns militants però sobretot dels àmbits sobiranistes independents, que també ho aprofiten per a carregar contra tothom, creant una sensació de desànim general i creient utòpicament o il·lusòriament que és possible prescindir dels grans partits catalanistes; i finalment n'hi ha d'altres que, tant des de dins dels partits com des de fora, creuen que cal ser valents, crítics amb la desorientació que pateixen les direccions dels partits, però alhora constructius i crear sinèrgies de complicitat entre els partits catalanistes, que no s'haurien de reduir als dos partits esmentats, així com també crear una dinàmica d'entesa entre els diferents corrents, plataformes i moviments sobiranistes, entenent que totes elles poden ser complementàries.No cal dir que jo m'apunto a aquests darrers. Perquè tots plegats, partits catalanistes, moviments i plataformes, som imprescindibles.

divendres, 28 de setembre del 2007

Qüestió de noms, i de perspectiva d’Estat


Avui es clou el debat sobre política general. Els mitjans de comunicació, i fins i tot els webs del Parlament i de la Generalitat de Catalunya, es refereixen a aquest debat com el de "Política general", quan el seu nom oficial és "Debat sobre l'orientació política general del Govern". Un nom excessivament llarg a nivell periodístic, però que reflexa l'escassa ambició amb què s'afronta el mateix debat, així com la concepció de la tasca parlamentària en relació al país. Els màxims representants de la ciutadania es reuneixen per parlar de l'orientació política que pren o ha de prendre el Govern, en relació al país, i no pas per parlar de quina és la situació del país per a treure les conclusions pertinents pel que fa al Govern.

Una qüestió de matís, potser. Però que per mi no deixa de ser significativa. Ja se sap que, en aquesta mena de debats, des del Govern es fa un panegíric de la seva acció, mentre que des de l'oposició es blasmarà fins al deliri. El problema és que en el nostre cas ja renunciem a posar el país com a objecte de debat, que hauria de ser l'objecte de l'acció política. I optem per parlar del Govern. Una cosa és que el Parlament faci una reflexió sobre els problemes reals del país, i que com a conclusió en tregui unes orientacions polítiques que hauria de seguir el Govern, i una altra és que es parli d'aquest Govern, entenent que les resolucions que se'n derivin probablement ja s'orientaran a la resolució dels problemes del país.
En un país com el nostre, en què el Govern no té totes les competències que hauria de tenir, limitar el debat a l'acció d'aquest Govern suposarà sempre una visió parcial i limitada de la nostra realitat. Es tracta de debatre sobre el nivell d'eficàcia en la gestió de les competències que té atribuïdes el govern, o de debatre sobre les perspectives generals del país que ja inclourien els aspecte purament de gestió?. Gestió de Govern o Estat de la Nació?. El nom no fa la cosa, diu la dita. Però els espanyols, que sempre han tingut ambició, perspectiva i visió d'Estat, prefereixen la seva expressió "el hábito hace al monje".

dijous, 27 de setembre del 2007

El No a la MAT dels socialistes

Després del caos d'aquest estiu en les infraestructures elèctriques de la ciutat de Barcelona, sembla que des del Ministeri d'Indústria hi volen posar remei. Semblaria que Joan Clos, havent estat alcalde de la capital catalana hauria de ser més sensible als interessos de la ciutat. Doncs, bé. Entre les seves propostes, hi ha el traçat d'una línia d'alta tensió que aniria de Cerdanyola a Santa Coloma, passant per Collserola. La proposta ja ha aixecat les protestes no només de grups ecologistes sinó del mateix Ajuntament de Barcelona. No a la MAT! és el seu crit de guerra.

Un es pot demanar si és que, ara, els socialistes catalans s'han adonat de l'impacte ambiental que provoquen aquesta mena de torres d'alta tensió, o si és que ja n'eren prou conscients, però pensaven que muntanya enllà hi havia pots vots en joc. Si l'opció del partit dels socialistes és la de considerar que aquesta mena d'infraestructures no són tan negatives per al territori, per què s'hi oposen ara que es necessiten a la ciutat de Barcelona. I si han canviat d'opinió, cosa ben legítima i respectable, és d'esperar que també canviïn en relació a la MAT que afecta les nostres comarques.

No és ja una qüestió de demanar una mica de coherència, sinó d'exigir un mínim d'honestedat política. No es pot ser tan cínic com per imposar als altres el que no volen a casa seva.

dimecres, 26 de setembre del 2007

L’opció de l’esquerra independentista


Ja sé que totes les simplificacions resulten sempre imprecises, i, per la brevetat d'aquestes notes, la reflexió que vull fer ara ben segur que tindrà moltes imprecisions i mancances. Amb tot, volia fer un apunt d'un aspecte de la història del partit en els darrers anys perquè em sembla que té una especial rellevància en el debat intern en què està immers el partit. Els qui provenim de Nacionalistes d'Esquerra sabem que una de les nostres màximes preocupacions era conjuminar l'opció ideològica d'esquerres amb el posicionament independentista. És a dir, optàvem per anar cap a uns Països Catalans independents alhora que presentàvem un model de país concret, amb plantejaments de base socialista.

L'arribada de l'Àngel Colom a la Secretaria d'ERC va suposar l'aposta decidida per l'independentisme fent, a més, que aquesta opció esdevingués normal en el panorama polític català. La seva va ser una aportació interessant i altament positiva per al país, ja que fins aleshores l'independentisme era quelcom molt marginal i gaire bé criminalitzat. Però, dit això, és evident que el seu projecte estava mancat de bases més sòlides, ja que tot ho basava en dir que els problemes del país es resoldrien quan obtinguéssim la independència. Carod Rovira, sense renegar de l'opció independentisme està clar, va donar molta més consistència ideològica al projecte, amb uns continguts socials d'esquerres, i transformant ERC amb un partit amb clara vocació de govern.

El govern, però, en tant que gestió, és una poderosa maquinària que fàcilment absorbeix totes les energies del governant i fa que la pròpia dinàmica del dia a dia aparqui els plantejaments generals, i les motivacions inicials de la política. Ser al govern té unes servituds i uns condicionaments, que poden exasperar al ciutadà que havia posat les seves esperances en l'arribada al poder de la força independentista. Per això, ara hi ha qui reclama un nou gir del partit cap a l'opció independentista. L'equilibri no és de fàcil solució: no seria bo que el partit pretengués recuperar posicions numantines que ens retornés a la marginalitat, renunciant a ser una opció de govern amb capacitat per a ser decisius en la política catalana; però tampoc ho seria deixar-se portar per la pròpia dinàmica de la gestió que, des d'una posició minoritària, no podrà satisfer mai prou bé les expectatives creades.

Davant d'aquest dilema, l'opció, des del meu punt de vista, no és tant de fer un gir en la direcció del partit com d'assumir amb fermesa i valentia aquesta situació. No podem caure en la demagògia de dir que hauríem de renegociar demà mateix el pacte de govern i demanar la lluna en un cove (siguem seriosos); però tampoc pretendre justificar la manca d'ambició nacional d'aquest govern de la Generalitat inventant termes com el nacionalisme social, o dient que ja construïm espais de sobirania quan millorem el servei de rodalies de Renfe. Hem de mirar de ser eficaços en la gestió i demostrar que som capaços de governar (com qualsevol altre partit), però això té ben poc a veure amb l'opció independentisme que representem. El pitjor que podem fer és enganyar-nos a nosaltres mateixos fent anàlisis on ens limitem a justificar les pròpies mancances.

En continuarem parlant...

dimarts, 25 de setembre del 2007

Aquesta és la policia catalana?


Els fets de Girona que van acabar amb la crema d'una fotografia dels reis espanyols podien haver passat més o menys desapercebuts, si no fos per la intervenció de la brunete mediàtica. El sentit comú dels demòcrates, estant més o menys en desacord amb la forma de manifestar-se, hauria considerat l'incident com una forma més de fer ús de la llibertat d'expressió. Però, està clar, aquesta no és la lògica de determinats mitjans de comunicació espanyols, ni de la maquinària de la justícia que els segueix com si fos la seva veu de la consciència. I ara, amb la manifestació de protesta per la inculpació d'algun dels participants en la crema de la fotografia, s'ha repetit la jugada. Sempre amb la complicitat de la nostra policia. La nostra?

Per a la primera inculpació va ser necessària la col·laboració dels Mossos d'Esquadra que, seguint les ordres rebudes, havien procurat identificar els manifestants. I el mateix han fet en aquesta segona ocasió. Des del Govern de la Generalitat se'ns diu que ells senzillament compleixen amb la seva obligació. En realitat la seva obligació és complir amb les ordres que els donen els seus superiors, és a dir el Govern. Podria semblar que els partits catalans, i concretament els que avui tenen responsabilitats de govern, se'n mantenen el marge: no estan d'acord amb la forma de manifestar-se, amb la crema de les fotos, però tampoc consideren que calgui considerar delictiva aquesta acció; amb més o menys contundència discrepen de la Fiscalia, però no deixen de col·laborar-hi; apel·len a la llibertat d'expressió, però tampoc surten en defensa dels encausats.
Però, això sí, es donen als Mossos d'Esquadra les ordres oportunes perquè identifiquin els autors de les protestes per si algun jutge o fiscal tingués una visió més restrictiva de la llibertat d'expressió. Un excés de zel basat en què, no solament cal estar amatent a possibles alteracions de la legalitat, sinó també a possibles males interpretacions d'aquesta mateixa legalitat. Aquesta és la funció de la nostra policia? Aquesta policia és la nostra?

dilluns, 24 de setembre del 2007

Limitacions extremes


Tots podem estar d'acord en què calen unes normes, sobretot quan es tracta de vetllar per la seguretat, el respecte pel medi ambient i la salvaguarda de l'interès col·lectiu. Ara bé, tinc la sensació que ens ha agafat una mena de dèria per regular-ho tot i portar les coses fins a extrems excessius. És el cas de les limitacions de velocitat en determinades vies urbanes pensades com a vies ràpides d'accés o de sortida de la ciutat. Posar una limitació de 50 km/h a l'entrada de la Meridiana de Barcelona, posem pel cas, em sembla exagerat.

Sempre ens han dit, per exemple, que quan es calcula el consum de gasolina d'un vehicle es fa pensant en una determinada velocitat, entre els 80 i els 100 kms/h, a partir de la qual el consum es dispara notablement. Ahir mateix vaig ser a Barcelona, i posant el cotxe al mig de la Meridiana a 50 Km/h, tenia la sensació de ser un perill públic. Els semàfors estan programats per poder-los trobar tots en verd, si es manté una velocitat d'entre 80 i 90 km/h, quan la circulació és fluïda. En canvi, anant a la velocitat màxima permesa, a part del perill que representa perquè tens la sensació que t'empenyen perquè estàs entorpint el pas, vas ensopegant contínuament els semàfors en vermell.
Potser només és en aquests casos en què la circulació és molt fluïda, però de ben segur que la contaminació era molt més alta anant a 50 km/h, havent de parar a cada moment i mantenir una estona el cotxe en ralentir, que si hagués anat a 80 sense haver de parar a cada semàfor. En canvi, els dies i les hores d'aglomeració, la prohibició d'anar a una determinada velocitat hi és sobrera, està clar. Si els radars funcionen permanentment, les quantitats de multes deuen ser astronòmiques... i potser això explica molt més el fet que s'hagi pres aquesta mesura restrictiva, que cap altra pretesa motivació de defensa del medi ambient o de la seguretat vial.

diumenge, 23 de setembre del 2007

Vot corporatiu, vot irreflexiu


Com que la imatge ja l'hem vista moltes vegades, ens sembla d'allò més normal que els diputats al Parlament, o els regidors al Ple d'un Consistori, votin seguint les indicacions del cap de files, sense necessitat de pensar en la bondat o l'encert del tema que es posa a votació. Sovint, ni tan sols s'han escoltat els arguments que s'exposen des de la tribuna a favor o en contra; es pot anar a prendre un cafè al bar i entrar a l'hemicicle en el moment just de votar (els grups parlamentaris tenen fins i tot un timbre per avisar-los). És la dinàmica parlamentària habitual arreu del món, diuen, i per tant no cal fer-se'n cap problema. Potser sí. Però si les coses van d'aquesta manera, es podrien reunir els portaveus, i sabent la representació que té cadascú, fer les votacions en una petita sala de reunions sense necessitat de la parafernàlia del Ple amb tota la plèiade de diputats autòmates.

Més greu, encara, és que aquest mecanisme corporativista es traslladi al si de les organitzacions polítiques. Sovint no es vota el candidat idoni, ni la proposta més escaient, sinó el que correspon al sector al qual se suposa que un està adscrit, sigui del corrent oficialista o sigui d'un corrent crític o alternatiu. Aleshores, la militància i la participació en els debats interns del partit, igual com el seguiment que poden fer els ciutadans de l'activitat política al Parlament o als Ajuntaments, perd tot l'interès. Els resultats de les votacions no reflexen les conclusions d'un debat o d'una contraposició d'idees i projectes sinó una simple i mecànica correlació de forces, que ja es pot saber a priori.

A qui pot interessar, doncs, aquesta mena de funcionament? Als professionals il·lustrats de la política que ja els va bé l'allunyament de la ciutadania, i de la militància; als qui entenen la política com una escala per accedir, a nivell personal, a cotes de poder (i a viure del "cuento" que diu la gent); als qui no tenen estratègies de país o d'ideals polítics, sinó estratègies personals per a les quals necessiten el suport corporatiu d'altres que tinguin els objectius personals compatibles. Però, és evident que no pot interessar a una majoria dels ciutadans que esperen solucions als seus problemes, que confien en la fermesa i la coherència dels seus dirigents.

El desencant per la política i el cansament dels polítics que palesa bona part de la ciutadania no és fruit de l'atzar ni de cap inèrcia inevitable, sinó el resultat d'un forma d'actuar interessada i promoguda des de les esferes dels partits polítics.

dissabte, 22 de setembre del 2007

Tenim polític informativa i d’imatge exterior de Catalunya?


Els mitjans de comunicació, arreu del món, donen una visió força limitada de la realitat més enllà de les pròpies fronteres. Sigui per falta de mitjans, per desconeixement, o per falta d'interès, el cert és que hom es dedica a les informacions "nacionals", mentre que en l'apartat d'Internacional el panorama es redueix a quatre o cinc escenaris més o menys d'actualitat. Això fa que els catalans, llegint la premsa d'aquí sapiguem ben poca cosa del que passa a l'interior de la Xina, del que passa amb els samis del nord d'Escandinàvia o de les lluites internes existents a Nigèria. I per contra, a la premsa internacional, Catalunya hi apareix en comptades ocasions, i encara sovint per a presentar la nostra realitat de forma distorsionada.

No cal dir que els mitjans de comunicació europeus ens parlen, cada dia, del que s'esdevé als Estats Units, a França o a la Gran Bretanya. I malgrat tot, aquests països compten amb polítiques informatives de cara a l'exterior. Utilitzen, està clar, la poderosa maquinària de l'Estat, sense estalviar-hi recursos, però també altres mitjans més simples per anar penetrant en l'opinió pública internacional. I si ho fan aquests països que ja són el centre d'atracció dels mitjans de comunicació d'arreu del món, què no hauríem de fer nosaltres que no solament no hi solem sortir, sinó que quan ho fem és de forma distorsionada o com a una peça més de l'Estat espanyol.
La veritat és que ben poca cosa es fa des de la Generalitat de Catalunya en aquest sentit. I si hi havia alguna iniciativa de la societat civil, com l'Eurotribune editat a Brussel·les, o el butlletí que quinzenalment editava l'Observatori de la llengua catalana, tampoc ha comptat amb el suficient suport de les institucions. I, per tant, tampoc ha preocupat excessivament que deixi d'editar-se.
Algú dirà que una política informativa de cara a l'exterior és molt costosa. Suposo que deu ser cert. Però també ho és que estratègicament, si de veritat en algun moment pretenem exercir el dret a decidir apel·lant a la legitimitat de la voluntat dels catalans, més que a la legalitat constitucional, ens caldrà el suport i la complicitat internacional. I això no serà possible si abans no s'ha fet una veritable política d'informació de cara a l'exterior. Donar suport a les iniciatives ja existents no és gens costós, i l'edició de butlletins com el que (ho dic a títol d'exemple) edita el departament d'Estat dels Estats Units, "USINFO-NOTICIAS el Servicio Noticioso desde Washington en español", tampoc.

divendres, 21 de setembre del 2007

Esquerra Independentista presenta el seu full de ruta


Esquerra Independentista, el sector crític d'ERC liderat per Uriel Bertran i Hector Bofill entre altres, ha presentat les seves esmenes a la ponència preparatòria de la Conferència Nacional del partit "Construïm una nació sobirana...". D'una primera lectura de les seves esmenes en trec dues conclusions contradictòries: D'una banda sembla un plantejament més meditat i més sòlid, en la mesura que no pretén només justificar l'acció de govern, i que realment vol recuperar l'ambició nacional del partit que ha perdut a la pràctica en els darrers anys. Però de l'altra, no deixa de caure en el mateix parany de basar l'estratègia en aconseguir que el partit assoleixi una posició hegemònica en el panorama polític català.

De fet, les esmenes que presenta Esquerra Independentista ja deixen clar des del principi que es tracta d'un "Full de ruta del partit", és a dir d'un pla per a recuperar la credibilitat i el suport electoral del partit. La qual cosa no em sembla malament, si més no és un acte d'honestedat en no pretendre confondre el "Full de ruta del partit" amb el del país, que igualment quedaria per fer. Em sembla ben legítim i positiu elaborar plans i estratègies per a fer créixer el partit tant com sigui possible, sempre que no condicionem l'avançar cap a l'exercici del dret a decidir al fet que ERC assoleixi una posició hegemònica. L'important és que hi hagi la majoria social que ha de fer possible aquest pas, entenent que haurem de comptar amb amplis sectors que avui són a CiU, al PSC i a IC, i que hi continuaran sent.
Les esmenes d'Esquerra Independentista no qüestionen moltes de les anàlisis esbiaixades que hi ha en el text de la ponència. No sé si perquè hi coincideixen o perquè prefereixen no entrar-hi per tal de centrar el debat en les esmenes més pragmàtiques o per tal de no enfrontar-se excessivament amb la direcció del partit. En canvi, em sembla molt interessant la concreció que fan en el sentit de condicionar qualsevol nou pacte de Govern a compromisos clars sobre la llei de referèndums catalana, que jo especificaria que s'hauria de tirar endavant emparant-nos en la legitimitat per a fer-ho més que en la legalitat. Falta de concreció era un dels grans defectes de la ponència oficial.
I l'altre punt interessant és la proposta que a partir del 2010 caldria crear un mecanisme d'articulació del conjunt del catalanisme per a fer viable un referèndum per a poder decidir el nostre futur en un termini relativament curt, que podria ser a l'entorn del 2014. No entenc, amb tot, per què no es parla de començar ja a treballar en aquest sentit, precisament per tal de no condicionar-ho als resultats electorals del 2010, ja que la proposta tindria sentit sigui quin sigui el pes electoral d'ERC, si en el conjunt del catalanisme hi ha una majoria prou considerable per a fer-ho. A la vista d'aquestes esmenes, que podríem analitzar més endavant amb més profunditat, ja es pot preveure que la Conferència Nacional de la tardor en cap cas esbossarà un "Full de ruta" per al país, sinó un pla de rellançament del partit que igual podria quedar-se en un brindis al sol, declaracions de bones intencions, i poca cosa més. És cert que si el partit prengués uns direcció clara en la defensa dels interessos nacionals seria més fàcil que en un futur algú proposés acabar de definir el "Full de ruta" que hauria de seguir el país, en el seu conjunt, per assolir les fites que ens proposem.

dijous, 20 de setembre del 2007

Acord sobre les inversions a Catalunya


El govern català acaba de donar llum verda a l'acord entre el Conseller Castells i el Ministre Solbes en relació a la inversions a Catalunya. Ja sabem que, amb això de les xifres, sempre ens poden enredar. Hi ha moltes maneres de fer els números, i segons com es compti, el govern dirà que la xifra pactada compleix el que estableix l'Estatut, encara que l'oposició farà uns altres números i dirà que la xifra és insuficient. Diguem que aquest és el joc habitual entre govern i oposició: els uns intentant presentar els aspectes més positius, per penjar-se una medalla, i els altres els aspectes més negatius per no haver d'acceptar els possibles èxits del govern.

Qualsevol xifra que no respecti el que estableix l'Estatut seria una estafa, un incompliment de la legalitat, i per tant inacceptable. Els mitjans de comunicació, que es limiten a reproduir les declaracions i comunicats dels polítics ens parlen d'unes xifres globals, però no acaben de concretar si aquestes xifres, per més que representin un increment respecte a pressupostos anteriors, arriben al percentatge que estableix l'Estatut. S'haurà de veure.
Si el govern català hi dóna el vist-i-plau, és perquè els tres partits que l'integren ho consideren acceptable. Com lliga, ara, per part d'Esquerra, aquesta acceptació d'un pla d'inversions que no queda clar ni tan sols que s'ajusti al que diu l'Estatut; aquell Estatut, no ho oblidem que ERC considera insuficient (per no dir els qualificatius d'estafa, presa de pèl, traïció, que s'utilitzen des del partit). Si des del Govern, del qual ERC forma part, se'ns diu que aquest acord millora satisfactòriament el nostre finançament, vol dir que l'Estatut no era tan dolent com dèiem?.
Ens queda el consol que més difícil ho tenen els nacionalistes espanyols per explicar la seva posició respecte a l'acord. Populars i Ciutadan's asseguraven que l'Estatut anava massa enllà i que era insolidari. Com que estan a l'oposició, han de fer veure que no hi estan d'acord. Demanaran que es renunciï a una part d'aquestes inversions promeses, per tal de no ser "tan insolidaris"?, o resulta que també diran, com CiU, que la xifra és insuficient (més insolidaris, encara?).

dimecres, 19 de setembre del 2007

Un comentari de Criteri


Llegeixo en el Newsletter de Criteri un comentari sobre el Centre d'Estudis Sobiranistes, de López Tena, que titulen "full de ruta autocentrat". El diagnòstic que hi fa, en el sentit de considerar que tant les propostes de refundar el catalanisme com de marcar una data per al referèndum, tenint com a base un full de ruta més de partit que de país, coincideixen plenament amb el que feia jo aquest estiu quan analitzava el text de la ponència d'Esquerra "Construïm una nació sobirana...".

Tanta és la coincidència que podria pensar que hi ha un plagi. Però probablement no és altra cosa que una visió cada vegada més estesa i basada en el sentit comú. No necessitem una pugna pel lideratge del catalanisme, sinó ponts de diàleg i vies de confluència que permetin elaborar un full de ruta.

Us invito a llegir l'article de Criteri
http://www.e-criteri.cat/index.cfm?plana=comentaris.cfm?id=47
"L'inici de curs 2007-08 ens ha portat una alenada d'aire renovat a les files de l'independentisme. La creació del Cercle d'Estudis Sobiranistes ha reanimat el debat sobiranista i l'ha situat en el centre polític quan podia semblar que el desencís del procés de reforma l'Estatut l'havia enterrat. Com a reacció d'aquest moviment liderat pel discurs fresc, clar i argumentat d'en López Tena els dos principals partits d'obediència catalana del Principat han començat a moure fitxa. Referèndum pel 2014 i refundació del catalanisme han estat hàbils moviments tàctics de lògica interna de partit per tapar crítiques i evitar mobilitzacions de corrents. És una llàstima que propostes tant transcendents com la refundació d'un pensament i acció política i la fixació d'horitzons de sobirania als quals un poble ha d'enfocar la seva tenaç lluita siguin eines de posicionament intern als partits amb benefici d'estratègies personals. L'esperança que dipositem al Cercle d'Estudis Sobiranistes és que sàpiga funcionar al marge de les inèrcies electoralistes i tàctiques dels partits. Seria determinant si el CES no es deixés atrapar per les batalles fratricides i liderés la proposta de construcció nacional cap a la independència. El Cercle d'Estudis Sobiranistes ha de redactar el famós full de ruta i tenir l'habilitat de posar-lo al centre i al servei del joc polític. Moltes entitats, plataformes i partits haurien de ser generoses amb el país i posar-se al servei del full de ruta. Sense aquest mínim de disciplina i seriositat no aconseguirem mai res. El full de ruta no pot ser coix des del seu inici. Ha de comprendre l'estratègia sobiranista per a tota la nació. La independència del Principat només pot ser un primer pas cap a la independència nacional. Cal tenir escrit el full de ruta on es tinguin en compte les estratègies i els passos a fer a tots els racons de la nació catalana. Només d'aquesta manera tindrem un full de ruta autocentrat."

dimarts, 18 de setembre del 2007

Artur, Duran, Imaz... Embolica que fa fort


A l'interior de CiU sembla que l'embolic és monumental. El que no em queda tan clar és si les tensions internes vénen motivades per projectes polítics divergents, o si es tracta simplement de picabaralles particulars, personals, per a seure a la poltrona. Sembla evident que Unió Democràtica i molt especialment el seu líder representen una opció més conservadora socialment, i menys sobiranista des del punt de vista nacional, encara que al si de la formació democristiana hi trobaríem gent de tarannà més progressista i més nacionalista que Duran i Lleida.

El mateix dia en què Convergència convida i ret homenatge al caigut president del PNB, Josu Jon Imaz, Duran i Lleida atura la seva nominació com a candidat a les eleccions generals perquè diu que vol que abans s'aclareixi el projecte de refundar el catalanisme anunciat per Artur Mas. La caiguda d'Imaz de la cúpula del PNB ve motivada per la seva actitud molt més pactista i col·laboracionista amb l'Estat espanyol que una part important de la militància i de la direcció del seu partit, amb Ibarretxe al capdavant. Diguem que el seu posicionament coincideix molt més amb el de Duran i Lleida que amb el de l'Artur Mas, o com a mínim amb aquest Artur Mas que fa proclames d'aplegar el catalanisme per plantar cara a Madrid.

Si la idea que té l'Artur Mas de refundar el catalanisme coincideix amb els plantejaments d'Imaz, Duran i Lleida pot estar tranquil que té força números per a ser ministre. Tot fa témer, però, que no preocupi massa la possible contradicció que hi pot haver en el fet de posar-se al costat d'Imaz, en aquests moments, i alhora fer grans proclames i mantenir una tensió amb el seu soci democristià que ve a representar el mateix que el defenestrat dirigent penebista. Al capdavall, tot sembla un joc intern de lluita per la parcel·la de poder que representa CiU, que pot interessar als propis protagonistes i als entorns més immediats que aspiren a col·locar-se en un futur proper si guanya el seu líder... però que té ben poc interès per al conjunt del país. És molt semblant a algunes de les pugnes internes que malauradament també viu, i pateix, Esquerra Republicana de Catalunya.

dilluns, 17 de setembre del 2007

Tranquils, no hi havia espanyols a l’avió accidentat


És una frase que se sent sovint als mitjans de comunicació, quan se'ns parla d'un accident o d'un desastre natural amb nombroses víctimes ocorregut en terres llunyanes. Una frase que pot tenir diverses lectures, però que a mi em sona terriblement malament. Una desena de víctimes a l'Índia, al Perú o a Moçambic sembla que no tindrien massa importància si totes elles eren originàries del lloc, mentre que el fet adquireix majors proporcions si entremig hi havia turistes europeus. I és el que hem sentit de nou en el darrer accident d'aviació ocorregut a l'illa de Phuket, a Tailàndia.

Els mitjans de comunicació, en un esmerat exercici de patriotisme occidental, s'afanyen a remarcar que en l'avió estavellat a l'aeroport de la turística illa de Phuket hi havia una majoria d'europeus. No ho diuen clarament, però pressuposen que dita així la notícia ens impactarà molt més, perquè des d'una òptica racista la vida d'un europeu sempre és més valuosa que la de qualsevol indígena. Però, un cop subratllada la identitat europea de moltes de les víctimes de l'accident, TV3 (la nostra) s'afanya a tranquil·litzar-nos dient que a l'avió no hi anava cap espanyol. Menys mal. Pressuposen, en un encara més esmerat exercici de patriotisme espanyol, que si no és el mateix que la víctima, sempre anònima per a l'espectador, sigui un turista europeu o un natural del lloc del sinistre, molt menys ho ha de ser que aquesta sigui un turista alemany o un turista manxec.
Algú podria dir que els mitjans de comunicació no fan aquesta distinció entre les víctimes per conviccions de caràcter racista, sinó que pretenen tranquil·litzar l'audiència per si algú té un parent o amic de viatge per aquelles terres. Si fos així, no tindria sentit fer la primer distinció entre europeus i no europeus, d'una banda, i de l'altra als espectadors de TV3 els podria important el mateix que la víctima sigui càntabra, tailandesa o val·lisoletana, perquè des d'aquests indrets no es veu la televisió catalana. Una excusa, a més, que queda del tot invalidada quan aquests mateixos mitjans de comunicació acostumen a dir allò de "es desconeix la identitat de les víctimes", que realment podria esverar familiars i amics de persones que podien ser prop de la zona del sinistre, quan en realitat no és que "es desconegui" sinó que són els periodistes els qui en desconeixen la identitat. I un cop passat l'impacte mediàtic de l'accident, la informació sobre la identitat les víctimes ja deixa de tenir sentit.

diumenge, 16 de setembre del 2007

És hora d'assumir riscos

La professionalitat de la política fa sovint que molts polítics s'oblidin de les motivacions inicials i prioritzin la consolidació de la seva posició personal, i, en la mesura que sigui possible, l'ascens cap a noves cotes de poder. Qualsevol moviment en fals pot tirar per terra tota una carrera política. Ho hem vist ara amb el president del PNB, com ho hem vist amb tants altres polítics que per un escrit, unes declaracions o una decisió concreta han hagut de dimitir dels seus càrrecs.

Això fa que, en línies generals, tinguem una classe política poruga, molt més conservadora del que els correspondria per la seva ubicació ideològica. A Catalunya, per exemple, com al País Basc, els nacionalistes sempre han repetit la mateixa cançó, que si no trobem un bon encaix dins d'Espanya ens caldrà fer un plantejament més radical, de trencament. I així es va passar un quart de segle Jordi Pujol repetint una advertència que no acabava de complir mai, com ho han fet els diferents lehendakaris bascos.

Sembla que Ibarretxe està disposat a jugar fort aquesta vegada, quan molts creien que el seu pla s'havia estroncat en ser rebutjat de ple per les Corts espanyoles. I això és el que havia espantat Josu Jon Imaz, conscient dels riscos que comporta l'aposta d'Ibarretxe. Si li surt bé, la figura del Lehendakari es consolidarà esdevenint un mite nacional, cosa que deixaria Imaz en un segon terme, mentre que si fracassa en l'intent podria arrossegar-lo a ell també en la caiguda. La reacció del fins ara president del PNB no és pas tant diferent de la que mantenen a casa nostra els nostres líders polítics, que des de posicions de govern o des de l'oposició es lamenten de l'actitud del govern central (ho fan fins i tot els dirigents socialistes) però a l'hora de la veritat no acaben de donar mai un pas en ferm. Han hagut de ser ex presidents (precisament perquè ara ja no s'hi juguen gaire res com a professionals de la política) els qui apuntin cap a posicionaments més agosarats.

Darrerament, és cert que Carod Rovira ha fet algunes declaracions de caràcter independentista, però ha estat a nivell personal o com a dirigent del partit, perquè des del govern no es veuen gestos significatius. I no és que no hi faltin raons: l'incompliment del que estableix l'Estatut en matèria d'inversions, la lentitud en el desplegament del mateix Estatut i dels traspassos que se'n deriven, les seleccions esportives nacionals...

És aquesta actitud vacil·lant dels nostres polítics la que motiva l'aparició de nombroses i molt diverses plataformes i moviments de caràcter sobiranista. La societat demana una mica més de fermesa, de capacitat i voluntat d'assumir riscos personals; honestedat política, al capdavall.

dissabte, 15 de setembre del 2007

Cremar la foto del Rei


Els petits incidents que hi va haver a Girona en motiu de la visita del Rei han estat aprofitats per l'Espanya profunda per posar el crit al cel, però sobretot per carregar contra qui els interessa carregar. Els mitjans de comunicació i polítics espanyols s'han interessat ben poc en saber quin grup hi podia haver al darrere de la crema de la foto reial, si eren Maulets, qualsevol altre grup antisistema o si va sortir espontàniament. L'objectiu no són aquests sinó el nacionalisme català d'una banda, i el retorn dels ultres espanyols al poder de l'altra.

Diaris com el Mundo, per exemple, estan ben poc interessats en la informació periodística i es dediquen exclusivament a la militància política a favor del partit nacionalista espanyol per excel·lència. I si al PP li pot venir bé això, el que en qualsevol mitjà seriós ocuparia un discret racó en alguna de les pàgines interiors, ells ho posen en portada. I si a don Mariano li convé donar la sensació que els socialistes tenen connivències o han fet pactes amb grups que en alguns casos coincideixen amb d'altres de més radicals en accions com la rebuda al Rei, a Girona, aleshores es remarca el presumpte caràcter delictiu de la crema d'una foto. No hi fa res que no hi hagi cap llei que digui que no es pot cremar una foto (les lleis, sí que parlen de les banderes, per exemple), si a don Mariano li convé es promou i s'inventa la història del delicte d'injúries.
Un estat d'opinió que cala, per suposat, en els mitjans afins al PP però també als del PSOE, que en coses de nacionalisme espanyol són una mateixa cosa. Però també cala en representants del govern català, que s'afanyen a dir que ja han posat el cas en mans de la fiscalia, la qual, lògicament actuarà seguint els criteris de El Mundo. El dia que al partit de don Mariano, o a el Mundo, valorin que els pot sortir a compte censurar el programa "Polònia" perquè considerin que s'hi injuria el Rei o els prínceps, també ho faran. No depèn del que diguin o del que facin els actors del programa, sinó de valorar que en puguin treure rèdits electorals, i per tant d'assegurar-se que els partits catalans s'arronsaran i la fiscalia seguirà oportunament les consignes que els donin.

divendres, 14 de setembre del 2007

La gratuïtat del llibres de text

El Conseller d'Educació no ha tingut cap desvergonyiment a l'hora de dir que això de la gratuïtat dels llibres de text ho deixaven, en tot cas, per al darrer any de la legislatura. És una manera de dir que no entra dins de les seves prioritats, i que s'ho reserva com a element de campanya electoral pensant en el 2010. És la forma d'actuar dels polítics que no tenen com a prioritat de la seva acció de govern l'interès de la ciutadania, sinó la continuïtat personal, o del partit, en el poder.

Recordem què deia el programa electoral dels socialistes: "Continuar amb la política de reutilització de llibres, però tendint a aconseguir com més aviat millor que els llibres siguin gratuïts durant el període d'escolarització obligatòria". No he sentit, però, cap queixa ni rèplica de cap dels socis de Govern. I això que en el Programa d'Iniciativa per Catalunya s'hi deia: "Gratuïtat real de l'ensenyament bàsic 3-16 anys, incloent-hi el material escolar i els llibres de text", molt semblant al que ja deia en el programa electoral del 2003: "Assolir la completa gratuïtat en els nivells obligatoris progressivament (llibres de text i material escolar)". En el programa d'Esquerra Republicana encara s'era més precís: "Farem efectiva la reutilització i progressiva gratuïtat del material i llibres de text escolars, que ha de suposar, ja a tots els centres a partir del curs 2007-2008, i com a culminació d'una primera fase, un estalvi del 85% en la despesa de les famílies i que seran gratuïts per a les famílies amb un nivell de renda més baixa."

És possible, a més, que Ernest Maragall especuli amb què, tractant-se d'una coalició governamental de conveniències, al final de la legislatura tots els partits vulguin remarcar el seu propi perfil, i per tant s'incrementin les tensions internes. Serà el moment de treure's l'as de la màniga, com un èxit personal; i més si a darrera hora, com ja va passar amb l'anterior tripartit, hi hagués un trencament, també de conveniències.

dijous, 13 de setembre del 2007

Ensenyament i credibilitat política


En iniciar-se el nou curs escolar apareixen els tòpics de sempre. Des de l'administració se'ns diu que el curs ha començat amb tota normalitat, llevat d'escasses excepcions, però des dels sindicats es remarquen algunes deficiències: es mantenen barracots arreu del país; no hi ha igualtat en la matriculació des del moment que el centres concertats acullen tan sols el 15% de la immigració; hi ha retards en els nomenaments de les plantilles, ja que alguns mestres es nomenen amb el curs ja iniciat; falten molts recursos a la secundària, etc. Tot això és cert, però tan cert com ho era fa deu o quinze anys.
El Departament d'Educació té una enorme complexitat de gestió, i aquestes deficiències (que hi són) no s'haurien de magnificar ni fer-nos pensar que ens trobem davant d'una situació caòtica. És relativament fàcil, i seria injust, fer demagògia i presentar aquests fets com a proves de mala gestió. El Govern sempre pot dir, i amb força raó, que s'ha fet un gran esforç inversor, que es treballa per anar aconseguint una major igualtat entre els centre sostinguts amb fons públics, que s'han incrementat les plantilles, etc.

El ciutadà que s'ho mira amb una certa distància pot recordar fàcilment que les raons que dóna ara el Govern de la Generalitat són les mateixes que donava el Govern de Jordi Pujol, ara fa deu anys; i els retrets que se li feien llavors són idèntics als que es poden fer ara. Hi pot haver canvis, però no pas substancials. Així, el ciutadà no solament s'acostuma a no creure's les paraules, el polítiqueig cridaner, d'uns i altres, sinó que pot acabar amb la sensació que ni uns ni altres no fan res de bo.
Algú dirà que la política és així, que l'obligació de l'oposició és sempre criticar i carregar-se el govern. Potser sí. Però si la política és així, també és normal que la gent passi de la política. I dels polítics.

dimecres, 12 de setembre del 2007

De la casa comuna a la causa comuna


En la Diada d'enguany hi ha hagut gestos i declaracions que posen en evidència el debat intern en què està immers el catalanisme. En una entrevista televisiva, tant el López Tena com l'Hèctor Bofill parlaven de la necessitat que el catalanisme sàpiga fer un front comú en defensa de les llibertats, dels interessos i de la identitat nacional de Catalunya. Josep Lluís Carod Rovira explicava les raons per proposar una data a l'horitzó per a celebrar un referèndum, remarcant que no es podrà fer sense, ni en contra de, CiU i el PSC. I, a darrera hora, un joc de paraules: mentre Artur Mas parlava de "la casa comuna", José Montilla li responia amb allò de "la causa comuna".

És possible que en tot plegat hi hagi dues visions contraposades: d'una banda, els qui il·lusòriament creuen que ells personifiquen "la casa comuna", i de l'altra els qui creuen que hi ha "una causa comuna" (i no em refereixo, ara al Montilla). Entre els primers, hi hauria lògicament l'Artur Mas però també els redactors de la ponència d'Esquerra "Construïm una nació sobirana...". Molt curts de mires, uns i altres pretenen erigir-se en el pal de paller del catalanisme com si la solució passés per aplegar sota la seva ègida (és a dir sota les seves sigles, i per tant sota el seu lideratge) la resta de forces catalanistes a les quals arrabassarien el suport electoral convertint-se en la força hegemònica. Una cosa ben legítima és que cadascú aspiri a tenir el màxim suport electoral, i l'altra és basar l'estratègia en aconseguir aquesta hegemonia per arribar a poder exercir el dret a decidir. D'una banda és d'un reduccionisme infantil, però de l'altra és suïcida en la mesura que aquestes estratègies ens menarien (ens estan menant) cap a una lluita fratricida que no solament no ens permet avançar, sinó que ens neutralitza.

L'altra visió "la de la causa comuna" és la que he anat defensant en els darrers articles crítics amb la ponència d'Esquerra. És la que sembla que defensen gent prou seriosa com López Tena o Héctor Bofill, i la que defensa Carod Rovira, quan propugna celebrar un referèndum amb una data tan propera com la del 2014. Mentre els redactors de la ponència s'entesten en explicar que no es pot fer aquest pas fins que l'Esquerra Nacional (referint-se a ERC) assoleixi l'hegemonia, i en conseqüència basen tota l'estratègia en el creixement electoralment el partit, els surt Carod Rovira posant una data que els contradiu, perquè ningú deu ser tan il·lús com per pensar que el 2014 Esquerra pugui ser la força hegemònica. Carod Rovira, com diu en l'entrevista al diari Avui, no pensa tant en què Esquerra assoleixi una majoria, com que hi hagi una majoria social disposada a fer aquest pas. I amb això sí que hi estic d'acord. I amb aquesta visió, molt més rigorosa i amb perspectiva de país, sí que és possible plantejar una data com la del 2014, en la qual hi pot haver perfectament una majoria social (que a nivell de partits estaria representada bàsicament per CiU, ERC, IC-V, i un sector del PSC) disposada a convocar un referèndum.

Qualsevol estratègia que passés per la pretensió d'algú d'erigir-se en pal de paller, de fer passar els altres per l'adreçador, o que pretengués supeditar-ho tot a l'hegemonia d'un partit, està condemnada al fracàs. Per això és imprescindible que a partir d'ara mateix s'estableixin els ponts de diàleg i de complicitat necessaris per anar cohesionant aquesta majoria social que ha de fer possible la convocatòria d'un referèndum sobre l'autodeterminació. Una majoria social que s'haurà de continuar expressant des de la diversitat política, i que no implica fer fronts nacionalistes contra ningú.

dimarts, 11 de setembre del 2007

Diada Nacional

Aquesta és una Diada Nacional una mica convulsa. No pas per les mobilitzacions dels partits, ni per les novetats a nivell institucional, sinó perquè per sota de les estructures oficials hi ha un moviment considerable, que no és de revolta però sí d'exterioritzar el rebuig a les polítiques oficials més orientades a satisfer necessitats personals o sectàries que a donar resposta a les aspiracions nacionals. Felip Puig, definia aquest 11 de setembre com la Diada dels "emprenyats"; el que no deia era que també ho era, en tot cas, dels "emprenyats" amb la cúpula del seu partit.

No va faltar, està clar el discurs institucional del President. I val a dir que no va ser el discurs espanyolista que alguns podien témer, com tampoc un discurs nacionalista, està clar. Jo diria que va anar bastant en la tònica dels darrers discursos de l'era Pujol (els de l'era Maragall pivotaven sempre entorn de l'Estatut). Sense massa coses a dir, es limitava a donar ànims i a dir que havíem de tenir confiança en el futur, admetent mancances alhora que prometent continuar treballant per a superar-les.

Entenc que se li poden fer, doncs, les mateixes crítiques que es feien als de Jordi Pujol. I els mateixos elogis. No pas més. És evident que no era el discurs que podria haver fet un president del PSC que no estigués condicionat per la resta de partits que conformen l'actual govern. I aixo ja té la seva part positiva. Ara bé, d'ambició nacional, res de res. A no ser que l'ambició nacional d'aquest govern sigui aconseguir que sigui exitosa la presència catalana a Frankfurt (que estic convençut que ho serà), i que millorin aviat els serveis de rodalies de Renfe (que probablement també milloraran).

dilluns, 10 de setembre del 2007

Retorn a les aules

Diuen que la de mestre és una d'aquelles professions que necessiten tenir-hi vocació per a exercir-les. La veritat és que, a mi, no m'agrada massa parlar de vocació perquè sembla que tingui una connotació d'inspiració o atracció innata, donada per un do que vés a saber d'on prové. Senzillament, prefereixo parlar de professionalitat, i de responsabilitat. Però sí que és cert que en determinades professions l'objectiu o l'objecte del nostre treball és contemplat i valorat al marge de les mateixes condicions laborals, i fins i tot dels interessos més personals.

Hem tornat a l'activitat de l'escola, per a preparar l'inici d'un nou curs aquest dimecres. Els primers tres dies, l'escola no tenia ni llum, ni aigua, ni telèfon... com sempre, les obres s'allarguen fins al darrer moment; justament aquests dies, davant de l'escola obrien una rasa per a la conducció del gas, amb l'inevitable martelleig de les màquines; els nomenaments dels o de les mestres que falten pot ser no es faci fins a mitjans d'aquesta setmana, amb les classes iniciades. I malgrat tot, sigui per vocació, per professionalitat o per pura responsabilitat, s'ha treballat com si això fos el més normal del món. I, gaire bé, sense retrets de ningú per a ningú. Tampoc els faré jo, doncs.

diumenge, 9 de setembre del 2007

A París, un espai de sobirania


En diverses ocasions, i ahir mateix, he fet referència a la necessitat d'anar creant espais de sobirania i de crear estructures d'Estat des de la Generalitat, tal com es proposa en la ponència de la propera Conferència Nacional d'Esquerra. I sovint m'he queixat que, ja des dels darrers governs de Jordi Pujol fins ara, s'havia perdut aquesta ambició nacional per a crear-ne. Val a dir que hi ha alguna honrosa excepció: La inauguració de la nova delegació del Govern de la Generalitat a París representa, sens dubte, un pas en aquesta direcció.

Probablement, aquesta àrea de projecció internacional portada per Josep Lluís Carod Rovira, com ja ho era en l'època de Jordi Pujol, és de les que millor estan orientades a aquest objectiu. Perquè no es tracta de fer més o menys difusió de Catalunya a l'exterior, encara que en alguns casos és bo que es faci, sinó de crear estructures permanents i per tant de tenir una via institucional per sortir directament a l'exterior sense haver de passar per Madrid. Per entendre'ns, segurament s'abocaran molts recursos per a tenir una digna representació catalana a la Fira de Frankfurt, i em sembla bé que sigui així, però tant o més important serà la creació de l'oficina permanent del Govern de la Generalitat en aquesta ciutat alemanya.

Caldrà veure com es gestionen aquestes delegacions, i si de veritat se'ls donen el caràcter d'ambaixades catalanes a l'estranger. Però la iniciativa, que ja es va iniciar en èpoques anteriors, és bona; probablement una de les poques accions de govern de la Generalitat encaminades a consolidar o crear estructures d'Estat.

dissabte, 8 de setembre del 2007

Cafè i Rodalies per a tothom


El traspàs del servei de rodalies de Renfe figura en el nou Estatut d'Autonomia, i per tant el Govern espanyol no fa res més que complir amb la seva obligació quan es disposa a fer-ho. Però, ara, la Vicepresidenta es despenja dient que hi pot haver aquest traspàs de Rodalies a totes les autonomies que ho sol·licitin. Les possibilitats de lectura d'aquestes declaracions de Fernández de la Vega poden ser diverses: des de l'acceptació per pura lògica descentralitzadora a la rabieta infantil de qui es creia que li donaven un caramel per a ell tot sol.
Costa una mica d'imaginar, d'entrada, que la reacció del Govern català sigui una, i la reacció dels partits que formen el govern en sigui una altra. En nom del Govern, el Conseller Saura ho veia bé, tot remarcant que l'Estatut no solament és bo per a Catalunya sinó que de retruc té efectes positius per a les altres autonomies. Una opinió que comparteixen lògicament els socialistes, però no pas els seus socis d'IC i ERC. Hom podria pensar que els membres d'aquests dos partits que tenen responsabilitat de Govern, potser perquè tenen una visió més directa de la situació, discrepen dels seus companys de partit que s'ho miren des de fora; però també es podria interpretar com que l'opinió oficial del Govern és la del PSC, i als altres els toca fer de comparses.
Sembla lògic, des de l'òptica de Madrid, que es vulgui aplicar el "cafè per a tothom". Si volguéssim creure en la bona fe dels polítics (cosa realment difícil), podríem pensar que el Govern espanyol coincideix amb el Conseller Saura en la idea que si una proposta és bona per a uns, per què no aplicar-la per als altres. Al capdavall, el traspàs de Rodalies a Andalusia o a la Rioja, per exemple, no té per què afectar-nos negativament, a Catalunya. Però és evident que la motivació del Govern central no és aquesta: per iniciativa dels governs centrals, per inèrcia, no s'hagués ni tan sols proposat, des dels inicis, la descentralització que representava l'Espanya de les autonomies. Ja que la pressió dels nacionalistes els força a haver de fer concessions en aquest sentit, com a mínim, pensen ells, fer-ho d'una manera que sembli que no es fa cap reconeixement d'especificitat a ningú.
Sembla lògic recordar, com feia el portaveu del Govern català, que quan des de Catalunya es fa una proposta, a Madrid i a altres indrets de l'Estat posen el crit al cel, però després ho acaben aplicant a altres autonomies. La qual cosa posa en evidència la seva mesquinesa i deshonestedat política. Ara bé, em sembla propi d'una rabieta infantil exclamar-se des d'aquí dient que el traspàs de Rodalies era quelcom que havia de ser per a nosaltres i prou. Si el que volem és diferenciar-nos, en base a la nostra realitat nacional, no podem esperar que ens facin aquesta diferenciació des de Madrid, sinó que ens l'hem de fer nosaltres. Com es diu en la ponència de la Conferència Nacional d'Esquerra hem de crear els nostres espais de sobirania i les nostres estructures d'Estat. El repte no és evitar que a la Rioja tinguin o no un servei de Rodalies traspassat, sinó que la gestió que nosaltres fem d'aquest traspàs a Catalunya vagi en la direcció de crear unes estructures pròpies. I algú podria demanar-se, per exemple, quines estructures d'Estat s'han creat des del Govern de la Generalitat en els darrers anys. O és que ens hem limitat a anar gestionant les competències traspassades?

divendres, 7 de setembre del 2007

Els eixos de la política catalana i espanyola


Tradicionalment, per a esquematitzar el mapa polític del país, s'ha imaginat una configuració basada en dos eixos: un eix que aniria de dreta a esquerra, del PP a IC per entendre'ns, basat en el posicionament ideològic; i un altre eix que aniria de l'espanyolisme a l'independentisme, és a dir del PP i Ciutadan's a ERC i la CUPs. Amb totes les gradacions intermèdies imaginables.

L'eix econòmic i social, en un món dominat per la ideologia liberal, a la pràctica no és que presenti grans diferències. A Madrid, PP i PSOE solen acusar-se constantment de plagi a l'hora de presentar els programes electorals, i les polítiques econòmiques són sempre continuistes, malgrat que canviï el partit en el govern. Hi ha uns lleugers matisos, naturalment, sobretot pel que fa a la sensibilitat envers les persones més desfavorides o en la preservació del medi, però sempre dins dels mateixos esquemes econòmics. No hi ha dos models de societat, sinó dos estils de gestionar el mateix model. Probablement, tampoc seria possible una altra política econòmica. Per això les pugnes polítiques, de confrontació entre la "dreta" i l'"esquerra", acostumen a tenir altres motivacions, o bé es limiten a aspectes més aviat simbòlics.
Això és el que fa diferent el mapa polític català de l'espanyol. Perquè a Espanya el nacionalisme, amb molt pocs matisos, és un plantejament plenament assumit per tothom. Qualsevol tema que pugui afectar la nació espanyola és abordat amb una unitat d'acció encomiable. I en tot cas, s'estableix una competició per veure qui és capaç de demostrar una major integritat nacionalista espanyola. Ho hem vist, per exemple, en el cas de Navarra.

És aquí, a Catalunya, on el nacionalisme és un veritable eix diferenciador, perquè aquí sí que es plantegen models nacionals radicalment diferents. Crear una nació, amb unes estructures d'estat pròpies, com propugnen els sobiranistes és un projecte polític que topa frontalment amb els qui opten per mantenir-nos com una peça més del mapa espanyol. El projecte sobiranista, però, és inviable sense una unitat d'acció com a mínim equiparable a la que tenen els espanyols a l'hora de defensar el nacionalisme espanyol..

dijous, 6 de setembre del 2007

Seguint les passes de l’Àngel Colom


Ahir es va fer a Manlleu una presentació de la ponència que ha de servir de base per a la Conferència Nacional d'ERC, d'aquesta tardor. Durant aquest estiu he anat comentant, punt per punt, aquest text i la presentació d'ahir només ha servit per confirmar-me en les meves pèssimes impressions inicials. Joan Tardà, encarregat de fer l'exposició inicial, així com Josep Mª Freixenet, que va fer una intervenció final, es van limitar a parlar del partit, donant per sobreentès que el creixement del partit és la via per a crear les condicions que ens permetin exercir el dret a decidir. És el mateix que deia, en el seu temps, l'Àngel Colom.

Aquestes intervencions, diguem que oficials de l'aparell del partit, em ratifiquen en la creença que hi ha un error de plantejament de fons: és el de no creure en el país. En les seves intervencions no van parlar mai ni dels espais de sobirania que ens hem d'anar guanyant com a país, ni de les estructures d'estat que s'haurien de crear des de les institucions nacionals, ni de les imprescindibles complicitats amb la societat civil, amb la resta de forces polítiques o a nivell internacional, i per suposat tampoc dels passos a seguir per a la convocatòria d'un referèndum. Tot es basa en assegurar, il·lusòriament, que assolirem les condicions necessàries per a exercir el dret a decidir quan tinguem una Esquerra hegemònica que hagi relegat en un segon i tercer terme socialistes i convergents.

Aquesta era literalment la proposta que reiterava l'Àngel Colom, quan era Secretari general del partit, i que tothom criticava per no tocar de peus a terra. El plantejament de la ponència, ahir ratificada per un dels seus redactors, és forassenyat per dues raons: primera perquè és absolutament il·lusori, i resultat d'una incapacitat per a fer anàlisis mínimament rigoroses, pensar que a mitjà termini Esquerra esdevindrà hegemònica en el panorama polític del país; i segona perquè en qualsevol cas avançar cap a un objectiu nacional d'aquesta envergadura (exercir el dret a decidir) només serà possible si ho fem amb la complicitat de la massa social que representen les altres forces majoritàries, convergents i socialistes, i no pas en contra seva.

I si retrec, ara, que el plantejament de la ponència d'Esquerra és idèntic als plantejaments que feia l'Àngel Colom no és pas per blasmar-lo, ja que la seva etapa al capdavant del partit també va aportar coses prou positives com la normalització de l'opció independentista, sinó per posar en evidència la manca d'idees, la incapacitat per a l'anàlisi, i en definitiva la manca de lideratge ideològic que pateix el partit.

dimecres, 5 de setembre del 2007

Plataforma per la Sobirania

Certament alguna cosa s'està movent en la societat catalana. Es parla sense embuts del desconcert que viu el catalanisme, per la manca d'un lideratge clar i d'un projecte comú, i apareixen col·lectius de tota mena preocupats per la situació que viu el país a nivell nacional. Hi ha moviments a l'interior dels partits i n'hi ha amb voluntat de mantenir-se al marge de les dinàmiques més partidistes. Uns i altres són necessaris i poden ser útils per a la imprescindible regeneració de la política catalana, sempre que neixin amb un plantejament de transversalitat i no siguin pures plataformes de promoció personal.

Al si de CDC ha nascut una d'aquestes plataformes: Plataforma per la Sobirania. Una primera cosa positiva a considerar és que no pretén enganyar ningú simulant ser independent de la dinàmica de partit. És un moviment intern de CDC que planteja uns objectius de partit, una opció estratègica, que hauria d'ajudar a fer possible un treball en comú amb altres forces polítiques del catalanisme.

Valdria la pena que des d'ERC en prenguéssim nota. A diferència de la ponència elaborada de cara a la Conferència Nacional d'Esquerra, aquesta tardor, no es plantegen elaborar un full de ruta propi per avançar cap a la sobirania, sinó que parlen de consensuar d'entrada aquest full de ruta perquè són conscients no hi haurà full de ruta ni avenços significatius per al país, si cadascú pretén ser-ne l'únic motor o l'únic eix. És significatiu que reconeguin d'entrada que "aquesta feina és irrealitzable sense la complicitat d'ERC". És el mateix plantejament que defensava jo en articles anteriors, des de l'òptica d'Esquerra, quan deia que no podem pensar en un full de ruta sense comptar amb la complicitat de CDC, i amb la d'altres formacions i grups catalanistes. No podem parlar en termes de competència, d'anar a guanyar el que ens fa la competència electoral, com es diu en el text de la nostra ponència, sinó en termes de complicitat global del catalanisme.
Tan nefastos poden ser els personalismes interns, els projectes pensats per a consolidar o catapultar una persona a la cúpula del partit, com els exclusivismes o sectarismes que prioritzin l'assoliment de l'hegemonia política d'un partit per sobre de la consecució d'un projecte comú de país.

dimarts, 4 de setembre del 2007

L’hora dels meus


En les relacions humanes més personals, sovint parlem dels "nostres", dels "meus", per referir-nos a aquelles persones que ens són més properes, familiars o amics. En política, però, pren un sentit sovint més sectari i irracional. A nivell ideològic podem identificar-nos més o menys amb una determinada opció política, però això no hauria de suposar la creació de cap frontera entre els "meus" i els "altres" senzillament perquè és una frontera fictícia. Per això em revolta quan algú, normalment amb sorna, em diu "ara que governen els teus, mira com anem".

Certament, movent-nos en cercles nacionalistes trobem dia sí dia també constants crits d'alerta d'un procés de desnacionalització que pateix el país, des de les pròpies institucions. I això ara que governen els "meus", amb la complicitat dels "meus". Davant l'allau de crítiques que plouen en aquest sentit, hom pot tenir dues temptacions: atrinxerar-se rere la bandera dels que considera els "seus", en una defensa numantina, negant fins i tot les evidències; o posar en quarantena aquesta identificació amb els "meus".

M'identifico amb unes idees i uns objectius polítics que avui per avui, globalment, encarna una formació política, a la qual no només dono el meu vot electoral sinó també la meva aportació en forma de quota. Per això dol més quan llegeixo crítiques, sovint irrefutables, en contra de determinades actituds dels qui haurien de defensar aquests ideals. Aleshores, els "meus" no són només els qui administren la meva quota de militant sinó també, i sobretot, aquells que es mouen per uns mateixos principis i persegueixen unes mateixes fites.

dilluns, 3 de setembre del 2007

Ibarretxe planta cara


Ibarretxe ha volgut iniciar el nou curs polític amb una declaració de principis tan elemental com imprescindible: el futur del País Basc el decidirà el poble basc. Que el futur de cada poble l'ha de decidir cada poble sembla una obvietat que no caldria repetir si no fos perquè els governs de Madrid (amb els petits matisos que separen el PP del PSOE) s'entesten en fer-nos creure que és antidemocràtic donar la veu al poble. El cas de Navarra, en què els socialistes espanyols ja han deixat clar que els navarresos no són ningú per decidir ni tan sols amb qui volen aliar-se, n'ha estat la darrera mostra.

La declaració de principis del Lendakari, però, corre el risc de desacreditar-se si no passa de les paraules als fets.
Fa temps que repeteix la mateixa història, igual com els polítics catalans repeteixen allò de que si no trobem un encaix adequat dins de l'Estat espanyol haurem de buscar altres vies. Però insistim i ensopeguem una i altra vegada en la mateixa pedra. És possible que algú digui que ara no és el moment de plantejar un referèndum sobre la conveniència o no de separar-nos de l'Estat espanyol, però el que no es pot dir és que no sigui el moment de deixar clar que tenim tot el dret a decidir el nostre futur. I a exercir-lo. Per això és important que Ibarretxe compleixi la seva promesa i faci la consulta al poble basc. Perquè l'important no serà tant el resultat com l'exercici d'aquest dret inalienable.
En un referèndum el poble basc, com el català, podria no veure prou clara la via de la secessió i acordar mantenir-se al si de l'Estat espanyol. Però ja hauria sentat la base que s'hi manté perquè és la voluntat del poble. I, per tant, que s'hi manté mentre el poble així ho decideixi, amb la porta oberta per a una nova consulta popular. És el joc de la democràcia.

diumenge, 2 de setembre del 2007

Caos a l’aeroport


Quan parlem del pèssim funcionament de les infrastructures a Catalunya, normalment anem a parar a la manca d'inversions per part de l'Estat en els darrers anys. Números canten, i sembla d'una evidència irrefutable. L'usuari, però, pot tenir-ne una altra perspectiva, si més no complementària. En el cas de l'aeroport, per exemple, hi ha un problema d'instal·lació, per suposat, des del moment que les dimensions reduïdes de l'aeroport de Barcelona en comparació amb el de Madrid, fa que tothom, treballadors i viatgers, s'hagi de moure en un ambient d'aglomeració i d'atapeïment insostenible. Però hi ha quelcom més.

Com si es tractés d'un servei de rodalies de RENFE, l'avió surt amb tota normalitat amb una hora de retard, les esperes i el desconcert a l'hora de recollir l'equipatge és exasperant, i les cues de gent reclamant maletes perdudes, inacabable. El caos sembla generalitzat i habitual. Aquí hi ha, també, un problema de gestió.
Jo no seria partidari de dubtar de la integritat psíquica dels responsables, ni de pensar que els màxims dirigents d'Aena o del Ministeri són tan irresponsables que desconeixen la situació. No es pot afirmar, doncs, que es tracta d'errors o d'incapacitat de gestió perquè seria excessivament insultant per als directius. M'inclino a pensar, per respecte a aquestes persones que tenen la responsabilitat de dirigir les diferents tasques de l'aeroport, que tenen ordres de fer-ho així, que hi ha la voluntat de mantenir una situació de caos permanent per tal que sigui percebut com a normal per als usuaris.
Altrament, si hi hagués la més mínima voluntat de resoldre o d'alleugerir el caòtic funcionament de l'aeroport, només caldria nomenar algú per a dirigir-lo, encara que fos algú sense cap experiència i que no hagués superat els estudis primaris. O millor encara, el primer pas seria treure les persones que tenen encomanada la feina de crear i de mantenir el caos. Sense direcció, només per iniciativa, sentit comú i criteri dels mateixos treballadors, segur que el funcionament ja milloraria de forma considerable.

dissabte, 1 de setembre del 2007

A Madrid, com a turista


No és fàcil tornar a mirar-te la mateixa ciutat, ara amb ulls de turista. Quan comentava a amics que anava a passar uns dies de vacances a Madrid, trobava comentaris de tota mena, però la majoria amb les relacions polítiques com a rerefons: els uns per cantar-me'n les excel·lències en un intent de demostrar que eren capaços d'objectivar la realitat, uns altres per remarcar-ne el resultat de tants anys de centralisme depredador, i encara uns altres per retreure'n el tòpic de ciutat funcionarial. Suposo que tothom té la seva part de raó, i no podem evitar de donar una visió molt subjectiva fruit d'una experiència personal que no hauríem de generalitzar.

Durant el viatge d'anada, llegia en un diari una entrevista a un d'aquests polítics catalans afincats a Madrid, del PP. I deia que els catalans hauríem de ser més oberts, com els de Madrid, i viatjar més, i mirar-nos el país amb més perspectiva. Al final de l'entrevista, però, sense desdir-se del que acabava de dir, reconeixia que els catalans viatgem molt i que hi ha molts més catalans que visiten Madrid que madrilenys que visiten Barcelona. I certament, a Madrid trobava a cada cantonada catalans que visitaven la capital del Reino.

Quan em trobava a qualsevol carrer del centre de Madrid mirant un edifici singular, enmig de la indiferència de la gent que passava per allà, pensava en les vegades que enmig del Passeig de Gràcia un grup de turistes mirant o fotografiant qualsevol façana m'havien fet adonar de l'interès que podia despertar aquell edifici vist amb ulls de turista badoc. El centre de Madrid és realment interessant, sobretot si el contemplem des d'aquesta perspectiva superficial de visitant, càmera fotogràfica en mà, disposat a deixar-se soprendre per qualsevol singularitat. Si fos a París o a Berlin n'admiraria les belleses arquitectòniques sense aturar-me a pensar ni en el desequilibris pressupostaris de la capital en relació a la resta del país, ni en el pes desproporcionat d'edificis públics, ni en faria cap greuge comparatiu.