La professionalitat de la política fa sovint que molts polítics s'oblidin de les motivacions inicials i prioritzin la consolidació de la seva posició personal, i, en la mesura que sigui possible, l'ascens cap a noves cotes de poder. Qualsevol moviment en fals pot tirar per terra tota una carrera política. Ho hem vist ara amb el president del PNB, com ho hem vist amb tants altres polítics que per un escrit, unes declaracions o una decisió concreta han hagut de dimitir dels seus càrrecs.
Això fa que, en línies generals, tinguem una classe política poruga, molt més conservadora del que els correspondria per la seva ubicació ideològica. A Catalunya, per exemple, com al País Basc, els nacionalistes sempre han repetit la mateixa cançó, que si no trobem un bon encaix dins d'Espanya ens caldrà fer un plantejament més radical, de trencament. I així es va passar un quart de segle Jordi Pujol repetint una advertència que no acabava de complir mai, com ho han fet els diferents lehendakaris bascos.
Sembla que Ibarretxe està disposat a jugar fort aquesta vegada, quan molts creien que el seu pla s'havia estroncat en ser rebutjat de ple per les Corts espanyoles. I això és el que havia espantat Josu Jon Imaz, conscient dels riscos que comporta l'aposta d'Ibarretxe. Si li surt bé, la figura del Lehendakari es consolidarà esdevenint un mite nacional, cosa que deixaria Imaz en un segon terme, mentre que si fracassa en l'intent podria arrossegar-lo a ell també en la caiguda. La reacció del fins ara president del PNB no és pas tant diferent de la que mantenen a casa nostra els nostres líders polítics, que des de posicions de govern o des de l'oposició es lamenten de l'actitud del govern central (ho fan fins i tot els dirigents socialistes) però a l'hora de la veritat no acaben de donar mai un pas en ferm. Han hagut de ser ex presidents (precisament perquè ara ja no s'hi juguen gaire res com a professionals de la política) els qui apuntin cap a posicionaments més agosarats.
Darrerament, és cert que Carod Rovira ha fet algunes declaracions de caràcter independentista, però ha estat a nivell personal o com a dirigent del partit, perquè des del govern no es veuen gestos significatius. I no és que no hi faltin raons: l'incompliment del que estableix l'Estatut en matèria d'inversions, la lentitud en el desplegament del mateix Estatut i dels traspassos que se'n deriven, les seleccions esportives nacionals...
És aquesta actitud vacil·lant dels nostres polítics la que motiva l'aparició de nombroses i molt diverses plataformes i moviments de caràcter sobiranista. La societat demana una mica més de fermesa, de capacitat i voluntat d'assumir riscos personals; honestedat política, al capdavall.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada