El Parlament de Grenlàndia un territori autònom que forma part de Dinamarca, va emprendre una reforma del seu Estatut d’autonomia, aprovada ara en referèndum, que millora ostensiblement el nivell d’autogovern, permetrà als grenlandesos disposar dels recursos naturals del seu país i, sobretot, els reconeix el dret a l’autodeterminació. El que és rellevant del cas, no és que un país vulgui millorar el seu autogovern i vulgui tenir la llibertat de decidir sobre el seu futur, perquè són molts els països que voldrien gaudir de plenes llibertats democràtiques, sinó que l’Estat que els tutelava o n’ostentava la sobirania tingui la sensibilitat democràtica per a acceptar-ho. I amb tota normalitat.
Grenlàndia és un gran país, amb més de 2 milions de quilòmetres quadrats, quatre vegades més gran que l’Estat espanyol, encara que disposi d’una població de 58.000 habitants. I com les illes Fer-Oer, amb una població encara més reduïda, pertanyen a l’estat de Dinamarca, amb un estatus propi que els permet, per exemple, no formar part de la Unió Europea. No es tracta de veure si aquests països amb personalitat, llengua i cultura pròpies poden viure millor o pitjor com a estats independents, sinó de tenir l’opció democràtica per a fer-ho. Avui per avui, reben unes aportacions de l’Estat danès molt importants que potser podrien compensar si poguessin explotar per ells mateixos els seus recursos naturals. Però aquesta no és la qüestió.
El Parlament de Dinamarca va acceptar respectar la voluntat dels grenlandesos, i és de creure que la seva paraula tingui un mínim més de credibilitat i de dignitat que la de Zapatero. La comparació entre Grenlàndia i Catalunya és molt difícil, perquè tenen unes característiques que ben poc tenen a veure les unes amb les altres, ni en nombre d’habitants, ni en extensió, ni en pes històric i cultural, ni a nivell econòmic, ni de les balances fiscals amb els respectius Estats. Però molt menys tenen a veure els dos Estats, Espanya i Dinamarca, sobretot pel que fa a la concepció democràtica i al respecte a les llibertats, inclosa la fonamental per a tot poble que és la de decidir sobre el seu futur.
Grenlàndia és un gran país, amb més de 2 milions de quilòmetres quadrats, quatre vegades més gran que l’Estat espanyol, encara que disposi d’una població de 58.000 habitants. I com les illes Fer-Oer, amb una població encara més reduïda, pertanyen a l’estat de Dinamarca, amb un estatus propi que els permet, per exemple, no formar part de la Unió Europea. No es tracta de veure si aquests països amb personalitat, llengua i cultura pròpies poden viure millor o pitjor com a estats independents, sinó de tenir l’opció democràtica per a fer-ho. Avui per avui, reben unes aportacions de l’Estat danès molt importants que potser podrien compensar si poguessin explotar per ells mateixos els seus recursos naturals. Però aquesta no és la qüestió.
El Parlament de Dinamarca va acceptar respectar la voluntat dels grenlandesos, i és de creure que la seva paraula tingui un mínim més de credibilitat i de dignitat que la de Zapatero. La comparació entre Grenlàndia i Catalunya és molt difícil, perquè tenen unes característiques que ben poc tenen a veure les unes amb les altres, ni en nombre d’habitants, ni en extensió, ni en pes històric i cultural, ni a nivell econòmic, ni de les balances fiscals amb els respectius Estats. Però molt menys tenen a veure els dos Estats, Espanya i Dinamarca, sobretot pel que fa a la concepció democràtica i al respecte a les llibertats, inclosa la fonamental per a tot poble que és la de decidir sobre el seu futur.