Hi havia una vella equació político-matemàtica que deia, més o menys, que “la solidaritat amb els altres pobles és inversament proporcional a la distància geogràfica existent entre ells”. Una equació que només deu ser certa parcialment, perquè no té en compte l’altre element essencial que és el dels interessos econòmics que hi ha en joc; i per tant depèn també de si la solidaritat s’ha de fer des d’una opció de govern o si es fa des de l’oposició o des de la marginalitat. Aquests dies, mentre dirigents d’ERC preparaven acords de col·laboració amb representants del poble maputxe, altres en la seva condició de Consellers de la Generalitat, acompanyant el President, ho feien amb el Govern del Marroc.
És molt fàcil solidaritzar-se, i a Catalunya n’hi ha una llarga experiència, amb moviments revolucionaris llatinoamericans, es diguin sandinistes, zapatistes o ara maputxes, que ens queden molt lluny, sobretot si ho fem a través d’associacions o ONGs, o des de les joventuts dels partits. Recordem per exemple els adhesius que editaven les joventuts d'un partit d'esquerres amb l’eslògan de Xile vencerà, mentre el govern del mateix partit tancava el contracte de venda de material antidisturbis al dictador Pinochet. És fàcil ser cooperant revolucionari a Nicaragua o a Chiapas des de la butaca de casa, o fins i tot anant-hi de vacances quinze dies a l’estiu (queda molt bé); i després comportar-nos com a neoliberals, buscant com fer negoci amb els causants de les injustícies que provoquen els moviments amb els quals ens solidaritzem. És relativament fàcil (sense treure mèrit als seus organitzadors) muntar caravanes solidàries amb el poble saharià, i després anar-hi com a Conseller per col·laborar amb els qui oprimeixen el mateix poble.
No estic dient, amb tot, que el Govern català no hagi de buscar acords de col·laboració amb el Marroc ja siguin de caràcter econòmic, cultural, de regulació dels fluxos migratoris, etc.; ni que no em sembli bé que es mantinguin relacions solidàries amb el poble maputxe o el saharià. Simplement, apunto una incoherència probablement de difícil solució.
És molt fàcil solidaritzar-se, i a Catalunya n’hi ha una llarga experiència, amb moviments revolucionaris llatinoamericans, es diguin sandinistes, zapatistes o ara maputxes, que ens queden molt lluny, sobretot si ho fem a través d’associacions o ONGs, o des de les joventuts dels partits. Recordem per exemple els adhesius que editaven les joventuts d'un partit d'esquerres amb l’eslògan de Xile vencerà, mentre el govern del mateix partit tancava el contracte de venda de material antidisturbis al dictador Pinochet. És fàcil ser cooperant revolucionari a Nicaragua o a Chiapas des de la butaca de casa, o fins i tot anant-hi de vacances quinze dies a l’estiu (queda molt bé); i després comportar-nos com a neoliberals, buscant com fer negoci amb els causants de les injustícies que provoquen els moviments amb els quals ens solidaritzem. És relativament fàcil (sense treure mèrit als seus organitzadors) muntar caravanes solidàries amb el poble saharià, i després anar-hi com a Conseller per col·laborar amb els qui oprimeixen el mateix poble.
No estic dient, amb tot, que el Govern català no hagi de buscar acords de col·laboració amb el Marroc ja siguin de caràcter econòmic, cultural, de regulació dels fluxos migratoris, etc.; ni que no em sembli bé que es mantinguin relacions solidàries amb el poble maputxe o el saharià. Simplement, apunto una incoherència probablement de difícil solució.