Pàgines

dijous, 9 de febrer del 2012

A qui importen quatre milers de morts?

Parlo de la incomprensible actitud dels Governs rus i xinès per evitar que es condemnessin les accions terroristes del Govern sirià. Si tenim clar que les matances que dia rere deia protagonitza el Govern sirià són crims contra la humanitat, accions terroristes repugnants, com hem de reaccionar davant dels qui donen suport al terrorisme?; com actua la justícia quan algú potser ni tan sols hi col•labora i es limita a no condemnar la violència? I em surt la resposta d’un entès en política internacional: “Això no és tan fàcil. S’ha de tenir en compte el pes que tenen països com Rússia o Xina...” . La lliçó és clara, el terrorisme no depèn de la quantitat de morts, ni del grau de criminalitat dels autors, sinó simplement del benefici econòmic que pot generar o no. Els jutges ho saben molt bé.

És una opinió, està clar. Però no la comparteixo. Si la Justícia és “justícia”, la condemna dels crims i dels qui els donen suport no es pot basar en si és no és rendible (política o econòmicament), ni en si estratègicament convé no enemistar-se amb determinats règims; tenim dret a abominar d’aquesta mena de Justícia que es mostra intransigent i manté a la presó una persona com Otegi que ha treballat per aconseguir que ETA deixés les armes, amb l’excusa que potser no els ha condemnat prou, però després aquesta mateixa Justícia persegueixi qui vulgui investigar el principal grup terrorista espanyol del segle XX, el franquisme, o faci els ulls grossos davant dels qui no condemnen el terrorisme internacional o hi col•laboren. I és que en l’àmbit internacional, els Estats no intervenen fins que la situació esdevé insostenible des del punt de vista mediàtic; els importen ben poc, de fet gens, els crims i el patiment de la població. Es pot col•laborar amb un règim terrorista, com s’havia fet fins ara amb el sirià, i en el seu moment s’havia fet amb el de Gadaffi o amb el de Mubarak, sense qui ningú emprengui accions judicials per col•laboració amb el terrorisme. Només quan aquests règims deixen de ser útils per als interessos econòmics dels estats, o quan la situació esdevé excessivament escandalosa, aleshores hom se’n desmarca i es pretén que si uns han decidit que ja no en trauran més profit, els altres tampoc.

Aquesta és la diferència entre el posicionament dels governs rus i xinès, en relació al dels Estats Units o dels Estats europeus. Tots hi havien col•laborat i havien fet els ulls grossos davant dels crims i de la vulneració sistemàtica dels drets humans, només que Rússia i Xina consideren que encara en poden continuar traient beneficis; o pitjor encara, estan especulant que si finalment el règim sirià no cau i és capaç l’aniquilar la revolta (els morts no tenen el més mínim interès ni per als uns ni per als altres) es podran quedar el pastís per a ells sols, i més tenint en compte que Al-Assad haurà de tornar els favors rebuts. És com qui juga a la borsa: s’aposta per un valor esperant que finalment cotitzi a l’alça. Els morts, els crims, el terrorisme... són foteses que als estats els importen un rave.