Ho deia el President de la Generalitat José Montilla en negar-se a què la comissió parlamentària que ha d’investigar el cas Millet s’ocupi també del cas Pretòria o dels informes falsos del Govern: “Això seria empastifar-ho tot”. Molt semblant a l’expressió emprada per la portaveu d’Iniciativa Dolors Camats, “CiU vol obrir la caixa dels trons”; o la d’Anna Simó d’ERC reclamant no caure en el “i tu encara més”. Senzillament, lamentable. La percepció del ciutadà és, i no pot ser d’altra manera, que tothom té coses a amagar fent bona l’expressió popular “qui oli remena els dits se n’unta”; i en conclusió, els engegaria a tots “a pastar fang”.
No hi ha dubte que si apareixen ara determinades informacions és perquè s’ha considerat que poden interessar electoralment. I el problema no és veure quina part de raó té cadascú, sinó el fet que es mesuri de forma diferent cada irregularitat segons si hom pot sortir-ne més o menys esquitxat. Els qui en algun moment havien afirmat que no s’ha d’interferir en les investigacions judicials en curs, ara no tenen cap mania per expressar i fer el contrari, tot esperant treure’n un benefici. Hom pot considerar que mentre no hi hagi imputació formal per part de la Justícia, no és excessivament rellevant que algú surti mencionat en algun dels sumaris; però, si qui surt mencionat és l’adversari, aleshores aquella simple cita esdevé evidència de culpabilitat. Costa d’entendre que el tripartit en bloc aposti per investigar uns determinats casos i no els altres. Bé, més que investigar, la Comissió parlamentària el que fa és publicitar els fets a base de compareixences on ningú dirà res de nou que no s’hagi dit ja als jutjats i que acabarà amb una resolució política en què tothom hi veurà indicis de culpabilitat, excepte la part interessada. Però es que ja es tracta d’això. I d’aquella famosa Oficina anti frau ningú en sap res? No hi confien ni els qui la van impulsar?
Personalment, i suposo que com la majoria dels ciutadans, estic convençut que hi deu haver prou irregularitats en tots els casos. Ara bé, una primera irregularitat i mostra evident de corrupció política és aquesta forma de discriminar el tractament que s’ha de donar a cada cas no pas en funcio de la gravetat dels fets, sinó en funció de si pot beneficiar o perjudicar a cadascú. Entre tots plegats “ho han empastifat tot”, tenim “oberta la caixa dels trons” i tothom té la seva part de raó quan afirma que “tu encara més”. Però, qui més raó té és la ciutadania que els engega a tots “a pastar fang”, o com dirien els valencians "que vagen a fer la mà".
No hi ha dubte que si apareixen ara determinades informacions és perquè s’ha considerat que poden interessar electoralment. I el problema no és veure quina part de raó té cadascú, sinó el fet que es mesuri de forma diferent cada irregularitat segons si hom pot sortir-ne més o menys esquitxat. Els qui en algun moment havien afirmat que no s’ha d’interferir en les investigacions judicials en curs, ara no tenen cap mania per expressar i fer el contrari, tot esperant treure’n un benefici. Hom pot considerar que mentre no hi hagi imputació formal per part de la Justícia, no és excessivament rellevant que algú surti mencionat en algun dels sumaris; però, si qui surt mencionat és l’adversari, aleshores aquella simple cita esdevé evidència de culpabilitat. Costa d’entendre que el tripartit en bloc aposti per investigar uns determinats casos i no els altres. Bé, més que investigar, la Comissió parlamentària el que fa és publicitar els fets a base de compareixences on ningú dirà res de nou que no s’hagi dit ja als jutjats i que acabarà amb una resolució política en què tothom hi veurà indicis de culpabilitat, excepte la part interessada. Però es que ja es tracta d’això. I d’aquella famosa Oficina anti frau ningú en sap res? No hi confien ni els qui la van impulsar?
Personalment, i suposo que com la majoria dels ciutadans, estic convençut que hi deu haver prou irregularitats en tots els casos. Ara bé, una primera irregularitat i mostra evident de corrupció política és aquesta forma de discriminar el tractament que s’ha de donar a cada cas no pas en funcio de la gravetat dels fets, sinó en funció de si pot beneficiar o perjudicar a cadascú. Entre tots plegats “ho han empastifat tot”, tenim “oberta la caixa dels trons” i tothom té la seva part de raó quan afirma que “tu encara més”. Però, qui més raó té és la ciutadania que els engega a tots “a pastar fang”, o com dirien els valencians "que vagen a fer la mà".