Sembla
realment insòlit que, després de tants anys, Catalunya continuï sense tenir la
seva llei electoral. Ja es pot entendre que hi hagi visions i propostes
diferents dels diversos grups polítics, però també n’hi ha per a molts altres
temes de caràcter econòmic, de vertebració del país, de polítiques socials,
etc. i no per això els successius governs han deixat de legislar. En diverses
ocasions hi ha hagut intents, creació de ponències parlamentàries, estudis
d’experts, primers esborranys de la llei, però al final tot ha quedat en un no
res per l’expressa voluntat de no arribar a cap acord en aquest tema.
A l’inici de
cada legislatura se’n parla, però sense donar-hi cap mena de prioritat. Després
comencen uns treballs parlamentaris que s’allarguen en el temps per a no
arribar a consensuar cap dels grans esculls que es presenten a l’hora de
redactar la nova llei. A tot estirar, es dediquen a debatre i a simular acords
sobre temes menors, deixant per al final els punts clau; tant per al final, que
s’acaben les legislatures sense haver arribat enlloc. És exactament la situació
en què ens trobem ara: es parteix d’un informe previ, redactat per experts ja
fa uns quants anys, i hi ha una ponència parlamentària que suposadament hi
treballa. Fins ara, podríem dir que no han justificat el sou que cobren perquè
tan sols han pogut arribar a acords en temes marginals com la forma de repartir
la propaganda electoral, però sense abordar els problemes de fons. Teòricament
la disputa, o les discrepàncies entre els partits, rau en la forma de distribuir
els escons, de manera que el sistema electoral català esdevingui més o menys
proporcional, o que respongui a la necessitat de representar degudament tot el
territori. Però, jo diria que tampoc és ben bé això.
El problema
no és decidir si cal que cada vot tingui el mateix valor, de manera que el pes
electoral recauria en les grans concentracions urbanes, o fins a quin punt cal
que s’estableixin mecanismes correctors per tal de donar suficient
representativitat a tot el territori català. El problema està en què els
partits analitzen primer amb quin dels sistemes en sortirien més beneficiats
ells, per després defensar aquell sistema fingint que és el que consideren més
just. I el resultat és la incapacitat per a tirar la llei endavant. És a dir
que els partits polítics poden arribar a posar-se d’acord i a legislar sobre
com s’ha de governar el país un cop es té el poder, però no sobre com s’ha
d’arbitrar el sistema electoral que ha de permetre arribar al poder. I la lliçó
és clara per a la ciutadania: interessa molt més el poder pel poder, que per
les polítiques que es poden fer des del poder.