Algun mitjà de comunicació de l’àmbit nacionalista, perquè la resta no n’han fet ni esment, remarcava que amb la dissolució d’Esquerra Independentista s’havien acabat les veus crítiques al sí d’Esquerra Republicana. Com a mínim caldria fer-hi tres precisions: la primera, sobre la manera com s’han acabat les veus crítiques al si del Partit, una segona sobre si realment eren veus crítiques els corrents existents fins fa ben poc i una tercera sobre si encara queden o són possibles les veus crítiques a l’interior d’Esquerra.
Si fa dos anys es presentaven quatre corrents interns que, teòricament, representaven diferents enfocaments o visions de la política que havia de seguir Esquerra, ara n’ha sobreviscut només la que va resultar guanyadora en les votacions internes. Unes votacions en les quals no hi va haver diferències excessives entre els diferents corrents, i per tant cap no va obtenir la majoria del suport de la militància. Només que haguessin fet una aliança entre Reagrupament i Esquerra Independentista ja hauria estat suficient per a prendre-li l’hegemonia, a Joan Puigcercós. Amb tot, Puigcercós controlava l’aparell del partit i això el va fer guanyador; però no va saber guanyar. Durant tot aquest temps s’ha dedicat a anar eliminant els seus adversaris, seguint l’ordre segons el suport obtingut en aquelles eleccions. I el primer enemic a abatre va ser Josep Lluís Carod Rovira, a qui va abandonar en el Govern després de la desfeta de les eleccions espanyoles, no pas per a dedicar-se a recuperar l’espai perdut sinó per a acabar de fer-li el llit.
Carod Rovira, probablement enllaminit per l’exercici del poder, no va saber o no va voler reaccionar a temps. Però tampoc va saber, no va voler o no li van deixar exercir el càrrec de Vicepresident. Si el partit feia l’opció de Govern, com a mínim havia d’aprofitar el teòric paper rellevant que hi tenia. Però la seva era una vicepresidència buida de contingut, i a més, mal aprofitada pel que podia tenir de simbòlic i d’institucional. El partit doncs, recollia tot el desgast i la càrrega negativa de formar part d’un govern com aquest, però sense treure rendiment de la seva posició privilegiada. I a sobre el Puigcercós, i amb ell l’aparell del partit, fustigant-lo per totes bandes, fins al punt de ser la riota pública en un programa tan popular com Polònia. Esquerra ha deixat perdre un valor important, des del punt de vista intel·lectual i polític, com era Carod Rovira, per més errors que hagi comès; al capdavall els mateixos errors que havia comès qui l’ha defenestrat.
Si fa dos anys es presentaven quatre corrents interns que, teòricament, representaven diferents enfocaments o visions de la política que havia de seguir Esquerra, ara n’ha sobreviscut només la que va resultar guanyadora en les votacions internes. Unes votacions en les quals no hi va haver diferències excessives entre els diferents corrents, i per tant cap no va obtenir la majoria del suport de la militància. Només que haguessin fet una aliança entre Reagrupament i Esquerra Independentista ja hauria estat suficient per a prendre-li l’hegemonia, a Joan Puigcercós. Amb tot, Puigcercós controlava l’aparell del partit i això el va fer guanyador; però no va saber guanyar. Durant tot aquest temps s’ha dedicat a anar eliminant els seus adversaris, seguint l’ordre segons el suport obtingut en aquelles eleccions. I el primer enemic a abatre va ser Josep Lluís Carod Rovira, a qui va abandonar en el Govern després de la desfeta de les eleccions espanyoles, no pas per a dedicar-se a recuperar l’espai perdut sinó per a acabar de fer-li el llit.
Carod Rovira, probablement enllaminit per l’exercici del poder, no va saber o no va voler reaccionar a temps. Però tampoc va saber, no va voler o no li van deixar exercir el càrrec de Vicepresident. Si el partit feia l’opció de Govern, com a mínim havia d’aprofitar el teòric paper rellevant que hi tenia. Però la seva era una vicepresidència buida de contingut, i a més, mal aprofitada pel que podia tenir de simbòlic i d’institucional. El partit doncs, recollia tot el desgast i la càrrega negativa de formar part d’un govern com aquest, però sense treure rendiment de la seva posició privilegiada. I a sobre el Puigcercós, i amb ell l’aparell del partit, fustigant-lo per totes bandes, fins al punt de ser la riota pública en un programa tan popular com Polònia. Esquerra ha deixat perdre un valor important, des del punt de vista intel·lectual i polític, com era Carod Rovira, per més errors que hagi comès; al capdavall els mateixos errors que havia comès qui l’ha defenestrat.