Els debats lingüístics que planteja el PP, i en menor mesura el PSOE, en tots els àmbits i arreu de l’Estat, no responen a cap convenciment ni a cap teoria en concret. Són del tot anàrquics i contradictoris, i només tenen com a denominador comú erosionar i combatre les llengües de l’Estat que no són el castellà. És una simple qüestió d’odi contra les llengües i cultures existents a l’Estat espanyol i que ells no consideren com a seves.
El PP està radicalment en contra del dret dels nens a rebre l’ensenyament en la seva llengua, tal com ho veiem a la Franja; està en contra d’oferir les mateixes possibilitats per a seguir l’ensenyament en qualsevol de les llengües oficials, tal com veiem al País Valencià; s’oposa taxativament al bilingüisme, tal com veiem a Navarra... I, en canvi, és radicalment partidari de la immersió lingüística, que és la que aplica arreu de l’Estat, inclosa la Franja; és favorable al sistema de quotes quan es tracta d’afavorir el cinema espanyol; de cap de les maneres creu que calgui deixar la llengua que faci el seu curs sense ajuts ni condicionants, tal com veiem en les inversions multimilionàries que es vehiculen a través de l’Instituto Cervantes; i està convençut que només per la via de la imposició legislativa es pot salvaguarda la llengua, amb les més de 500 lleis i normatives espanyoles que obliguen l’ús del castellà.
Tot això es tradueix a la inversa, quan aquestes mateixes mesures que ells defensen o que ells combaten poden beneficiar el català, el basc o el gallec. Hom podria exhibir teories diverses en relació a la llengua de l’ensenyament, al bilingüisme o a les mesures de suport a una llengua, però si es tractés de gent honesta qualsevol d’aquestes teories les voldria aplicar en tots els casos i no només selectivament segons si beneficien una llengua i en perjudiquen unes altres. En el debat sobre les polítiques lingüístiques a Catalunya no hi ha pas unanimitat sobre les millors fórmules per a garantir els drets de les persones i alhora salvaguardar el patrimoni que representa la llengua; i totes les posicions serien perfectament legítimes si responguessin a criteris i conviccions que cadascú volgués aplicar des del seu punt de vista. Però deixen de ser-ho quan estan plantejades amb absoluta falsedat, quan creuen que s’han d’aplicar o deixar d’aplicar només quan afavoreixen el castellà i perjudiquen les altres llengües.
És en aquest moment, quan gent deshonesta i indigna surt al carrer no pas a defensar cap convicció sinó a buscar les artificis que calgui per a anihilar les llengües altres que el castellà, que no podem caure en el parany d’un debat inexistent. No s’hauria d’entrar en la controvèrsia de cap de les propostes que ells només ens fan a Catalunya, perquè veuen que aquí la llengua encara està resistint i retrocedeix molt més a poc a poc del que ells voldrien, però que de cap de les maneres defensarien d’aplicar en d’altres territoris on el mateix principi podria afavorir una llengua diferent del castellà.
El PP està radicalment en contra del dret dels nens a rebre l’ensenyament en la seva llengua, tal com ho veiem a la Franja; està en contra d’oferir les mateixes possibilitats per a seguir l’ensenyament en qualsevol de les llengües oficials, tal com veiem al País Valencià; s’oposa taxativament al bilingüisme, tal com veiem a Navarra... I, en canvi, és radicalment partidari de la immersió lingüística, que és la que aplica arreu de l’Estat, inclosa la Franja; és favorable al sistema de quotes quan es tracta d’afavorir el cinema espanyol; de cap de les maneres creu que calgui deixar la llengua que faci el seu curs sense ajuts ni condicionants, tal com veiem en les inversions multimilionàries que es vehiculen a través de l’Instituto Cervantes; i està convençut que només per la via de la imposició legislativa es pot salvaguarda la llengua, amb les més de 500 lleis i normatives espanyoles que obliguen l’ús del castellà.
Tot això es tradueix a la inversa, quan aquestes mateixes mesures que ells defensen o que ells combaten poden beneficiar el català, el basc o el gallec. Hom podria exhibir teories diverses en relació a la llengua de l’ensenyament, al bilingüisme o a les mesures de suport a una llengua, però si es tractés de gent honesta qualsevol d’aquestes teories les voldria aplicar en tots els casos i no només selectivament segons si beneficien una llengua i en perjudiquen unes altres. En el debat sobre les polítiques lingüístiques a Catalunya no hi ha pas unanimitat sobre les millors fórmules per a garantir els drets de les persones i alhora salvaguardar el patrimoni que representa la llengua; i totes les posicions serien perfectament legítimes si responguessin a criteris i conviccions que cadascú volgués aplicar des del seu punt de vista. Però deixen de ser-ho quan estan plantejades amb absoluta falsedat, quan creuen que s’han d’aplicar o deixar d’aplicar només quan afavoreixen el castellà i perjudiquen les altres llengües.
És en aquest moment, quan gent deshonesta i indigna surt al carrer no pas a defensar cap convicció sinó a buscar les artificis que calgui per a anihilar les llengües altres que el castellà, que no podem caure en el parany d’un debat inexistent. No s’hauria d’entrar en la controvèrsia de cap de les propostes que ells només ens fan a Catalunya, perquè veuen que aquí la llengua encara està resistint i retrocedeix molt més a poc a poc del que ells voldrien, però que de cap de les maneres defensarien d’aplicar en d’altres territoris on el mateix principi podria afavorir una llengua diferent del castellà.