Si ja donem per descomptat que les retallades són inevitables, i que aquestes retallades han d’afectar punts tan sensibles i essencials com la sanitat, l’ensenyament i els serveis socials, sembla lògic que la gent fili prim a l’hora de considerar determinades despeses com a supèrflues. Costa d’entendre que es posi en risc la nostra salut o que s’escatimin recursos a l’ensenyament quan l’administració es permet certes alegries, a les quals hom no hi acaba de veure l‘interès.
A vegades, no es tracta de despeses importants, de manera que el seu estalvi tampoc evitaria les altres retallades, o fins i tot poden ser despeses simplement simbòliques o de recursos intangibles, però en qualsevol cas la gent té dret a pensar que si ens hem d’estrènyer el cinturó en allò essencial, també ho hauríem de fer en altres camps. I poques coses hi deu haver més inútils que els tradicionals debats de política general. Inútils perquè tothom en sap la lletra dels discursos, les rèpliques i contrarèpliques i, per suposat, les conclusions finals. I ho dic ara no pas per a prendre partit a favor de ningú, perquè el mateix val per al debats d’aquests dies que per als debats de política general d’altres anys, aleshores amb els papers canviats. Com ja he dit en alguna altra ocasió, segur que es podrien canviar els papers, i l’Artur Mas llegir un discurs de Montilla, amb les rèpliques de Nadal o Puigcercós calcades de les que feia l’Artur quan era cap de l’oposició. Digui el que digui el President, l’oposició ja sap que ha de carregar-se el conjunt del discurs: si el discurs parla de grans plantejaments i principis que han d’inspirar la seva acció, es diu que no toca de peus a terra i que s’ha limitar a “filosofar”, en el sentit més pejoratiu del terme; però si el discurs toca de peus a terra amb xifres i dades concretes, aleshores se li diu que ha estat avorrit i que ha estat un cúmul d’accions sense rumb ni visió de futur.
Ja sé que algú em dirà que, malgrat tot, els ciutadans poden veure en aquests debats les propostes dels diferents líders o partits polítics. La veritat, penso que el que de veritat en treu la ciutadania és que tots plegats estan escenificant una comèdia, que tan fals deu ser l’un com l’altre; de manera que fins i tot aquelles propostes, de govern o d’oposició, que podrien ser sinceres i interessants queden desprestigiades o passen desapercebudes en un mar de frases fetes i discursos preestablerts. Potser valdria més que dediquessin el temps d’aquests debats a pensar i posar en comú accions concretes per a fer avançar el país.
A vegades, no es tracta de despeses importants, de manera que el seu estalvi tampoc evitaria les altres retallades, o fins i tot poden ser despeses simplement simbòliques o de recursos intangibles, però en qualsevol cas la gent té dret a pensar que si ens hem d’estrènyer el cinturó en allò essencial, també ho hauríem de fer en altres camps. I poques coses hi deu haver més inútils que els tradicionals debats de política general. Inútils perquè tothom en sap la lletra dels discursos, les rèpliques i contrarèpliques i, per suposat, les conclusions finals. I ho dic ara no pas per a prendre partit a favor de ningú, perquè el mateix val per al debats d’aquests dies que per als debats de política general d’altres anys, aleshores amb els papers canviats. Com ja he dit en alguna altra ocasió, segur que es podrien canviar els papers, i l’Artur Mas llegir un discurs de Montilla, amb les rèpliques de Nadal o Puigcercós calcades de les que feia l’Artur quan era cap de l’oposició. Digui el que digui el President, l’oposició ja sap que ha de carregar-se el conjunt del discurs: si el discurs parla de grans plantejaments i principis que han d’inspirar la seva acció, es diu que no toca de peus a terra i que s’ha limitar a “filosofar”, en el sentit més pejoratiu del terme; però si el discurs toca de peus a terra amb xifres i dades concretes, aleshores se li diu que ha estat avorrit i que ha estat un cúmul d’accions sense rumb ni visió de futur.
Ja sé que algú em dirà que, malgrat tot, els ciutadans poden veure en aquests debats les propostes dels diferents líders o partits polítics. La veritat, penso que el que de veritat en treu la ciutadania és que tots plegats estan escenificant una comèdia, que tan fals deu ser l’un com l’altre; de manera que fins i tot aquelles propostes, de govern o d’oposició, que podrien ser sinceres i interessants queden desprestigiades o passen desapercebudes en un mar de frases fetes i discursos preestablerts. Potser valdria més que dediquessin el temps d’aquests debats a pensar i posar en comú accions concretes per a fer avançar el país.