En una ocasió,
entrevistant l’aleshores líder del Partit Popular a Catalunya, Alejo Vidal
Quadras, li demanava com era que veient la precària situació del català en molts
àmbits de la vida pública encara digués que el castellà estava amenaçat. La
seva resposta va ser tan simple i elemental com la de dir que, donat que hi
havia llibertat d’expressió, ell deia el que volia. I va quedar tan ample. Em
sembla que els dirigents del PP pateixen d’una estranya anomalia que els permet mentir amb la mateixa naturalitat que parlen, i no trobar cap contradicció
en el fet que les seves paraules no s’adiguin a la realitat.
Segur que tothom,
en algun moment o altre, ha mentir o exagerat una situació, però sempre essent
conscients de la trampa que s’estava fent i sabent que els altres poden
adonar-se de l’engany. Ells no, Sembla que no tinguin aquest mínim sentit del
ridícul. Quan surt el
Ministre Montoro i diu que a Espanya els sous pugen moderadament, ell ja havia
de saber que la gent només podia riure’s de la seva ximpleria o pensar que
havia patit un transtorn temporal greu. Igualment, amb el mateix aplom, la
vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria quan afirmava que més de mig milió de
parats havien comès frau en la percepció del subsidi d’atur, havia de saber que
ningú es creuria que havia tingut un lapsus o que li havien passat malament la
seva informació. Senzillament, si ells pensaven que allò és el que els
convenia, ho deien com la cosa més natural del món. Quelcom de semblant li
passa a la Camacho
quan al Parlament afirma, com si la gent no sabés quina és la representativitat
de cadascuna de les forces polítiques, que ella representa la majoria dels
ciutadans, o que en la manifestació del 12 d’octubre es va evidenciar la
voluntat majoritària del poble de Catalunya. Ni amb un estat agut
d’embriaguesa, a ningú se li acudiria dir que a la Plaça de Catalunya hi havia
100.000 persones.
Però ells van
vomitant paraules amb tota naturalitat. No pas perquè tinguin problemes de
demència, sinó perquè ja s’han avesat mentalment a afirmar tot allò que els
convé o que els agradaria que passés, prescindint de si té cap concordança amb
la realitat. I quan algú els fa notar la falsedat de les seves paraules, que no
se sostenen per enlloc, ells sempre tenen dues vies: o a partir d’aleshores,
sense perdre la compostura, afirmar el contrari tot negant que abans hagués
mentit, o insistir en la mentida, emparant-se en la llibertat d’expressió.