Tot sembla indicar que aquesta vegada, conscients que la seva actitud encara va beneficiar la participació en la consulta d’Arenys, ni el Govern espanyol ni la seva Justícia no posaran tant d’èmfasi a impedir o entorpir les consultes del dia 13. Fins i tot podríem veure com la Justícia aplica un criteri diferent a l’hora de revocar o no la prohibició feta per la Conselleria d’Interior a les manifestacions convocades per la Falange el mateix dia. Han canviat d’estratègia, i ara prefereixen abocar els esforços en deixar clar que es tracta d’una consulta, mai d’un Referèndum com recordava la Consellera Montserrat Tura, organitzada per entitats i associacions al marge de les institucions i per tant sense cap validesa jurídica, com si es tractés d’un sondeig o d’una enquesta. Ells n’han après ràpidament; nosaltres, potser no tant.
Aquest seu argument, que té l’objectiu de desdibuixar les Consultes i convertir-les en simples anècdotes, indirectament sembla compartit o reforçat per sectors obertament favorables a l’exercici del dret a decidir. Amb alguna rara excepció, tothom s’esforça en remarcar que les Consultes es poden fer legalment perquè hi ha una escletxa en la legislació espanyola que, com a mínim, no ho impedeix, en lloc de posar l’èmfasi en el trencament de la mateixa legalitat espanyola. I aquesta escletxa es basa en el fet que no són les institucions ni els partits polítics els qui convoquen les Consultes, sinó l’anomenada societat civil; això possibilita, per exemple, que els sectors més demòcrates dels socialistes catalans qualifiquin les consultes com a exercici saludable de la participació democràtica, però sempre reservant-li un paper simbòlic que no ha de repercutir en la política real. Aparentment, pot semblar una plantejament innovador i molt engrescador el fet que sigui la mateixa societat civil la que s’organitzi, es mobilitzi i hi digui la seva; però em sembla un error presentar-ho com un èxit precisament perquè no s’ha precisat d’institucions ni de lideratges polítics per a tirar endavant les Consultes.
D’alguna manera, estem lluitant en contra de bona part de les experiències històriques més properes. La reivindicació d’unificar les dues alemanyes va aflorar de cop perquè un lideratge polític concret va creure oportú de llançar el país cap a la reunificació, sense ni tan sols haver-ne valorat suficientment els costos econòmics. I la població, naturalment, va seguir. El mateix va succeir a Txèquia i a Eslovàquia, a les Repúbliques bàltiques o a les balcàniques, i el mateix s’insinuava amb l’Ibarretxe si no s’hagués fet enrere i sembla que pot passar a Escòcia. La mobilització popular és importantíssima per a esperonar els polítics i donar força al lideratge que ha de portar a terme la concreció final. Pero no es pot desvincular la pressió social de la ciutadania de la necessària acció política de partits i persones, que en algun moment o altre hauran de recollir-ne els fruits i plasmar-ho en propostes concretes d’emancipació nacional a les nostres institucions.
Aquest seu argument, que té l’objectiu de desdibuixar les Consultes i convertir-les en simples anècdotes, indirectament sembla compartit o reforçat per sectors obertament favorables a l’exercici del dret a decidir. Amb alguna rara excepció, tothom s’esforça en remarcar que les Consultes es poden fer legalment perquè hi ha una escletxa en la legislació espanyola que, com a mínim, no ho impedeix, en lloc de posar l’èmfasi en el trencament de la mateixa legalitat espanyola. I aquesta escletxa es basa en el fet que no són les institucions ni els partits polítics els qui convoquen les Consultes, sinó l’anomenada societat civil; això possibilita, per exemple, que els sectors més demòcrates dels socialistes catalans qualifiquin les consultes com a exercici saludable de la participació democràtica, però sempre reservant-li un paper simbòlic que no ha de repercutir en la política real. Aparentment, pot semblar una plantejament innovador i molt engrescador el fet que sigui la mateixa societat civil la que s’organitzi, es mobilitzi i hi digui la seva; però em sembla un error presentar-ho com un èxit precisament perquè no s’ha precisat d’institucions ni de lideratges polítics per a tirar endavant les Consultes.
D’alguna manera, estem lluitant en contra de bona part de les experiències històriques més properes. La reivindicació d’unificar les dues alemanyes va aflorar de cop perquè un lideratge polític concret va creure oportú de llançar el país cap a la reunificació, sense ni tan sols haver-ne valorat suficientment els costos econòmics. I la població, naturalment, va seguir. El mateix va succeir a Txèquia i a Eslovàquia, a les Repúbliques bàltiques o a les balcàniques, i el mateix s’insinuava amb l’Ibarretxe si no s’hagués fet enrere i sembla que pot passar a Escòcia. La mobilització popular és importantíssima per a esperonar els polítics i donar força al lideratge que ha de portar a terme la concreció final. Pero no es pot desvincular la pressió social de la ciutadania de la necessària acció política de partits i persones, que en algun moment o altre hauran de recollir-ne els fruits i plasmar-ho en propostes concretes d’emancipació nacional a les nostres institucions.