Ningú dubta del poder dels mitjans de comunicació que poden elevar a la categoria de drama nacional, de terratrèmol que ha de somoure les estructures del país, fets que podrien haver passat desapercebuts per irrellevants; o a la inversa. I no és casual que sigui en un o altre sentit, sinó que respon als interessos de la ideologia del mitjà, que en els públics es correspon sempre als interessos governamentals. És el cas del darrer posicionament del Tribunal Suprem espanyol en relació al suposat dret dels pares a escollir la llengua d’escolarització dels seus fills.
El Tribunal Suprem, d’acord amb altres posicionaments judicials anteriors, ha rebutjat la demanada d’un pare gallec que pretenia que el seu fill rebés l’ensenyament integrament en castellà, acollint-se al principi d’elecció de la llengua d’escolarització que tan apassionadament defensa el Partit Popular. La sentència, emesa pel Suprem el passat 21 d’octubre, deixa clar que ni la Constitució ni la Declaració Universal dels Drets Humans, als que pretenia emparar-se el demandant, "garantizan a los padres el derecho de elegir la lengua que regirá el proceso educativo de sus hijos". I, assegura el Tribunal Suprem, reconèixer que tota persona té dret a escollir la llengua d’escolarització “portaria a resultats absurds”. Per a ser políticament correctes, els del Partit Popular han d’esgrimir el principi de la lliure elecció de la llengua d’escolarització, fins i tot a vegades argumentant problemes psicològics per al nen, tot i que ells ja saben que això portaria als resultats absurds a què fa referència el Tribunal Suprem. Però és que en realitat ells també estan radicalment en contra d’aquest principi; només pretendrien aplicar-lo en el cas dels pares que es neguen a respectar la legislació de les comunitats autònomes amb una llengua diferent del castellà. Naturalment, el mateix Partit Popular, que quan li convé reclama l’acatament de les sentències judicials, és el primer en refermar que no acataran la decisió del Tribunal Suprem i que continuaran amb la seva croada en contra de la diversitat lingüística de l’Estat, amb l’esperança de trobar un jutge “amic” que, contravenint tota la jurisprudència anterior, els doni la raó.
Per això, aquesta mena de pronunciaments de la Justícia espanyola, com les reiterades sentències que es refermen en la unitat lingüística del català, són silenciats pels mitjans de comunicació afins o tractats com a notes breus perquè passin desapercebuts. Ni al PP ni al PSOE els interessa donar-hi massa rellevància, perquè quan els convingui ells seran els primers en passar-se pel forro les sentències judicials que no els agraden. I els mitjans de comunicació, submisos i obedients, segueixen els seus dictats.
El Tribunal Suprem, d’acord amb altres posicionaments judicials anteriors, ha rebutjat la demanada d’un pare gallec que pretenia que el seu fill rebés l’ensenyament integrament en castellà, acollint-se al principi d’elecció de la llengua d’escolarització que tan apassionadament defensa el Partit Popular. La sentència, emesa pel Suprem el passat 21 d’octubre, deixa clar que ni la Constitució ni la Declaració Universal dels Drets Humans, als que pretenia emparar-se el demandant, "garantizan a los padres el derecho de elegir la lengua que regirá el proceso educativo de sus hijos". I, assegura el Tribunal Suprem, reconèixer que tota persona té dret a escollir la llengua d’escolarització “portaria a resultats absurds”. Per a ser políticament correctes, els del Partit Popular han d’esgrimir el principi de la lliure elecció de la llengua d’escolarització, fins i tot a vegades argumentant problemes psicològics per al nen, tot i que ells ja saben que això portaria als resultats absurds a què fa referència el Tribunal Suprem. Però és que en realitat ells també estan radicalment en contra d’aquest principi; només pretendrien aplicar-lo en el cas dels pares que es neguen a respectar la legislació de les comunitats autònomes amb una llengua diferent del castellà. Naturalment, el mateix Partit Popular, que quan li convé reclama l’acatament de les sentències judicials, és el primer en refermar que no acataran la decisió del Tribunal Suprem i que continuaran amb la seva croada en contra de la diversitat lingüística de l’Estat, amb l’esperança de trobar un jutge “amic” que, contravenint tota la jurisprudència anterior, els doni la raó.
Per això, aquesta mena de pronunciaments de la Justícia espanyola, com les reiterades sentències que es refermen en la unitat lingüística del català, són silenciats pels mitjans de comunicació afins o tractats com a notes breus perquè passin desapercebuts. Ni al PP ni al PSOE els interessa donar-hi massa rellevància, perquè quan els convingui ells seran els primers en passar-se pel forro les sentències judicials que no els agraden. I els mitjans de comunicació, submisos i obedients, segueixen els seus dictats.