En els actes institucionals de commemoració del 15 d’octubre el President Artur Mas apel·lava als símbols i a la memòria històrica com a elements d’unitat i de cohesió nacional. Lògicament, els partits situats més a l’esquerra, encara que no gosaria parlar d’esquerres com a mínim en el cas del PSC, van voler desmarcar-se’n. En part, perquè com a grups de l’oposició sembla que sempre hagin de buscar alguna forma de distanciar-se del qui té la responsabilitat de govern, i en part perquè evidentment, aquestes mateixos símbols poden tenir interpretacions o visions ben diverses.
Està clar que cadascú pot interpretar els símbols a la seva manera, també la història. La bandera catalana, amb estel o sense, per alguns pot ser símbol d’una identitat inequívoca i per tant d’una voluntat d’alliberar-nos d’altres símbols i d’altres identitats; mentre que també hi haurà que voldrà veure-hi un símbol que vol i pot compartir amb el dels veïns. Igualment, a l’Artur Mas li convé recordar el Companys patriota i màrtir, mentre que a d’altres els pot interessar més el seu perfil d’esquerres, encara que l’Esquerra de Companys estigués a anys llum de la descafeïnada esquerra dels socialistes actuals. Tant se val. En qualsevol cas, aquests símbols són vàlids per a tots els catalans, cadascú amb la seva interpretació, i això és el que compta i el que ens ha permès resistir fins avui les envestides que hem patit al llarg de la història.
Hi ha, però, un element certament preocupant. El nacionalisme espanyol, contrari i hostil a aquests símbols, està penetrant a Catalunya amb la voluntat clara d’aconseguir fer fort un gruix de persones que viuen al país, però sense identificar-s’hi i més aviat fent costat als símbols dels assassins que van afusellar el President Companys. I més preocupant encara que aquests tinguin el recolzament de grups catalans sense escrúpols disposats a servir-se’n per a treure’n algun benefici. Només per citar un exemple, en la darrera discussió sobre els mitjans de comunicació de la Corporació catalana, CiU podia tenir diferències ideològiques amb la resta de partits polítics catalans, però va preferir buscar el suport del PP que parteix de la base, i així li van recordar en el debat, que ells no s’identifiquen amb aquests mitjans. Amb uns podia discrepar en la manera de gestionar-ho, amb l'altre la discrepància és de fons, total. I va preferir aliar-se amb aquest, amb el nacionalisme espanyol.
Està clar que cadascú pot interpretar els símbols a la seva manera, també la història. La bandera catalana, amb estel o sense, per alguns pot ser símbol d’una identitat inequívoca i per tant d’una voluntat d’alliberar-nos d’altres símbols i d’altres identitats; mentre que també hi haurà que voldrà veure-hi un símbol que vol i pot compartir amb el dels veïns. Igualment, a l’Artur Mas li convé recordar el Companys patriota i màrtir, mentre que a d’altres els pot interessar més el seu perfil d’esquerres, encara que l’Esquerra de Companys estigués a anys llum de la descafeïnada esquerra dels socialistes actuals. Tant se val. En qualsevol cas, aquests símbols són vàlids per a tots els catalans, cadascú amb la seva interpretació, i això és el que compta i el que ens ha permès resistir fins avui les envestides que hem patit al llarg de la història.
Hi ha, però, un element certament preocupant. El nacionalisme espanyol, contrari i hostil a aquests símbols, està penetrant a Catalunya amb la voluntat clara d’aconseguir fer fort un gruix de persones que viuen al país, però sense identificar-s’hi i més aviat fent costat als símbols dels assassins que van afusellar el President Companys. I més preocupant encara que aquests tinguin el recolzament de grups catalans sense escrúpols disposats a servir-se’n per a treure’n algun benefici. Només per citar un exemple, en la darrera discussió sobre els mitjans de comunicació de la Corporació catalana, CiU podia tenir diferències ideològiques amb la resta de partits polítics catalans, però va preferir buscar el suport del PP que parteix de la base, i així li van recordar en el debat, que ells no s’identifiquen amb aquests mitjans. Amb uns podia discrepar en la manera de gestionar-ho, amb l'altre la discrepància és de fons, total. I va preferir aliar-se amb aquest, amb el nacionalisme espanyol.