Sembla la cançó de l’enfadós. Cada dos per tres sentim el Govern català planyent-se dels incompliments i de les agressions del Govern espanyol: tant se val que sigui en temes de llengua i cultura, d’inversions i serveis, de desacatament de sentències judicials o simplement d’impagament de deutes pendents. Aquesta setmana el Parlament de Catalunya fins i tot ha aprovat una insòlita moció en què reclama els 11.000 milions que l’Estat deu a Catalunya per diversos conceptes, o una altra en què es reclama que el Govern espanyol acati la sentència del Suprem sobre la territorialització del 0’7% de l’IRPF per a despeses socials.
Resulta insòlit que un Parlament aprovi la reclamació d’un deute o el compliment d’una sentència judicial. Quan el Govern espanyol aprova mesures per a sancionar aquelles administracions que s’excedeixin en la despesa, hauria d’incloure-hi també aquelles altres que no compleixen amb els seus compromisos, i més quan aquests vénen obligats per llei. Però, no. El Partit Popular i el PSOE, en un exercici de cinisme i deshonestedat, es mostren tan radicalment contraris al compliment de les sentències favorables a Catalunya com radicalment rabiosos quan algú no vol complir les que ens perjudiquen.
Però, bé. Tot això ja no ens pot venir de nou, perquè ve de molt lluny; fins i tot el Govern de Montilla es queixava dels incompliments del Govern espanyol, aleshores companys seus de partit. El problema és que estem exactament igual: continuem queixant-nos, picant de peus i fent inútils mocions de reclamació de deutes. No pot ser que els nostres governants ens reconeguin que aquesta asfíxia econòmica ens portarà a la ruïna, que farà inviable la sortida de la crisi, i al capdavall es limitin a assumir el paper de víctima.
Ja començaria a ser hora que ens deixéssim de bajanades, de fer veure que quedem sorpresos pels incompliments del Govern espanyol quan aquest ho fa a consciència com una estratègia planificada per a ofegar-nos. El Govern espanyol no enganya ningú; tothom sap quina serà la seva actuació d’hostilitat envers Catalunya. Ningú es pot fer l’ofès. Sabent el que sabem, i havent patit el que hem patit, ja no hi ha gaire més espai per al dubte. O els fem el joc, col•laborant obertament amb l’espoli i les agressions contra Catalunya o intentant pactar que les agressions siguin menys dues, o ens hi enfrontem obertament.
La llibertat, com el respecte, no es pidola; es pren.