No gaire res de nou en el ple del Parlament per a parlar del Pacte Fiscal. Els números són més clars que l’aigua, i no els ignora ningú. Catalunya pateix un dèficit fiscal que no suportaria cap país, tant se val si són setze mil o vint mil milions, els que perdem en aquest mal negoci anomenat Espanya. Recuperant-ne només la meitat, com deia el President Mas (i per què ens hem de conformar amb la meitat?), Catalunya compliria amb el dèficit zero i no caldria fer totes aquestes retallades que ens ensorren cada vegada més en el pou de la crisi.
Els partits nacionalistes espanyols,a Catalunya, ho tenen complicat per a defensar que no volen corregir aquest dèficit, que no estan interessats ni en què Catalunya tingui recursos per a mantenir els serveis fonamentals, ni en què tingui la capacitat per a fer front a la crisi. Senzillament patètica, per exemple, l’actitud de Pere Navarro dient que això del Concert econòmic, que tants bons resultats està donant al País Basc i que tan aferrissadament defensen els socialistes i populars bascos, és un sistema passat de moda. De fet, les delegacions catalanes del PP i del PSOE no tenen, elles mateixes, ni la capacitat de decidir què volen o què deixen de voler per a Catalunya; per això, el seu argument, carregat de lògica, era el de no crear més frustració. I dic carregat de lògica perquè ells saben que el seu partit s’oposarà frontalment, i ells hi donaran suport, a qualsevol millora del finançament de Catalunya. I, per tant, tot i que els socialistes es poden permetre alguna petita llicència ara que ja no tenen la responsabilitat del Govern de l’Estat, el que no poden fer és aprovar una proposta aquí, per més lògica que sembli, i després haver de combatre-la a Madrid. Perquè el PP i el PSOE no és que no vulguin millorar el sistema de finançament de Catalunya, sinó que els sembla que el dèficit fiscal actual és massa curt; i per això els seus partits es neguen a complir amb el que estableix l’actual Estatut d’Autonomia.
El resultat, doncs, d’aquesta sessió plenària del Parlament de Catalunya és relativament irrellevant. No val la pena entretenir-se a analitzar el redactat final del text aprovat, perquè ja se sap que no ha de servir per altra cosa que per a constatar l’oposició d’Espanya a qualsevol fórmula que representi atorgar a Catalunya cap mena de sobirania financera. És més, els espanyols saben que els convé tenir una Catalunya sempre amb l’aigua al coll, perquè és la manera de tenir-la més dòcil i controlada. L’acord aprovat ahir al Parlament de Catalunya no servirà per a res, si no disposem d’un Govern amb la suficient valentia i dignitat per a plantar cara a l’espoli espanyol.