És evident que alguna cosa s’està movent a l’Estat francès pel que fa al tema de la llengua. Potser no és tant que el jacobinisme s’estovi, com que esdevé excessivament contradictori amb el principi de respecte a la diversitat que es preconitza a Europa (encara que inicialment aquest principi es pensa per a la diversitat de llengües estatals), i sobretot perillós per al propi sistema. Com deia Nicolas Sarkozy, deixar l’exclusiva de la defensa de les llengües i les cultures existents a l’Estat en mans dels “regionalistes” és abonar el camp de l’independentisme. Aleshores, és el moment de fer aquells jocs de paraules que nosaltres coneixem sobradament: sí, però no; això, sense anar en detriment d’allò; per aquí, sens perjudici que es pugui anar per allà...
És el debat que ha mantingut l’Assemblea Nacional Francesa. Primer s’aprova una tímida referència a les llengües de França en un lloc preeminent de la Constitució, en el seu article 2. Però després, davant l’esglai de l’Acadèmia de la llengua francesa, el Senat ho tomba. De nou s’hi torna a introduir, però ara en l’article 75, allà on es parla dels afers regionals. I no és que el text digui gran cosa, simplement que “Les llengües regionals formen part del patrimoni de França”. Si partíem d’una situació en què simplement no existien, hem d’admetre que una mica s’ha avançat.
El que és curiós, però, és la coincidència de les argumentacions que es donen a l’Estat francès amb les que sovint es donen a l’espanyol. Ja els costa d’admetre que existeixin altres llengües que les oficials de l’Estat. El famós “Manifiesto” quan parla de la “lengua común” és perquè parteix d’aquesta idea que no existeixen catalanoparlants, ni bascoparlants, o que no existeix una llengua del País Basc o dels Països Catalans, com sí que existeix la llengua d’Espanya i la llengua de França. La nostra llengua comuna, segons aquests pseudointel·lectuals, és una, encara que amb la curiosa peculiaritat que hi ha alguns col·lectius que a part en tenen una altra. Però un cop admès que sí que existim, aleshores s’ha de deixar clar que sempre hi ha d’haver la preeminència dels uns sobre els altres (un concepte que comparteix el republicanisme francès amb el monarquisme espanyol d’arrels franquistes). Es pot admetre que calgui algun tipus de protecció, sempre que això no vagi en detriment de “la llengua” en majúscules.
És la impossible quadratura del cercle.
És el debat que ha mantingut l’Assemblea Nacional Francesa. Primer s’aprova una tímida referència a les llengües de França en un lloc preeminent de la Constitució, en el seu article 2. Però després, davant l’esglai de l’Acadèmia de la llengua francesa, el Senat ho tomba. De nou s’hi torna a introduir, però ara en l’article 75, allà on es parla dels afers regionals. I no és que el text digui gran cosa, simplement que “Les llengües regionals formen part del patrimoni de França”. Si partíem d’una situació en què simplement no existien, hem d’admetre que una mica s’ha avançat.
El que és curiós, però, és la coincidència de les argumentacions que es donen a l’Estat francès amb les que sovint es donen a l’espanyol. Ja els costa d’admetre que existeixin altres llengües que les oficials de l’Estat. El famós “Manifiesto” quan parla de la “lengua común” és perquè parteix d’aquesta idea que no existeixen catalanoparlants, ni bascoparlants, o que no existeix una llengua del País Basc o dels Països Catalans, com sí que existeix la llengua d’Espanya i la llengua de França. La nostra llengua comuna, segons aquests pseudointel·lectuals, és una, encara que amb la curiosa peculiaritat que hi ha alguns col·lectius que a part en tenen una altra. Però un cop admès que sí que existim, aleshores s’ha de deixar clar que sempre hi ha d’haver la preeminència dels uns sobre els altres (un concepte que comparteix el republicanisme francès amb el monarquisme espanyol d’arrels franquistes). Es pot admetre que calgui algun tipus de protecció, sempre que això no vagi en detriment de “la llengua” en majúscules.
És la impossible quadratura del cercle.