Ahir sortien amb cares somrients l’Iceta, en Ridao i l’Herrera havent aprovat en un temps rècord la revisió del Pacte d’Entesa. De fet, s’ha de dir que tampoc s’hi van entretenir gaire a l’hora de signar-lo, després de les eleccions. Quan al Congrés d’ERC es parlava de la necessitat de revisar el Pacte, al marge dels qui optaven directament per trencar-lo, es pensava en la conveniència de desmarcar-nos del seguidisme que a parer de molts s’estava fent en relació als socialistes. D’ençà d’aleshores hem vist com els socialistes, i amb ells el conjunt del Govern de la Generalitat, aguantaven estoicament els incompliments, els desaires i les deslleialtats del Govern espanyol, i a més actuaven de fre per evitar cap resposta per part de la societat catalana. Al final, la lleialtat sucursalista dels socialistes catalans envers el PSOE podia molt més que la suposada lleialtat envers Catalunya. Caldria saber a quina mena d’estratègia o a quina mena de lleialtat corresponia l’actitud passiva dels socis de Govern.
Però l’avantatge de la política és que cadascú explica la pel·lícula al seu gust. Un mateix text pot ser interpretat de maneres diametralment oposades. I això és el que sembla que ha passat amb aquesta revisió del Pacte d’Entesa. Els titulars que presentava Ridao, i molts dels mitjans de comunicació catalans, era que s’havia fet un seriós toc d’atenció al Govern Zapatero. De fet, eren les mateixes veus que no fa massa dies ja anunciaven que el tenien contra cordes en haver-se quedat sense el suport de bascos i gallecs. I sort de tenir-lo contra les cordes, perquè amb la remodelació ministerial s’hi ha ben lluït, i ens ha deixat ben galdosos. Ara, segons diuen, li han fet un toc d’atenció. En realitat, el document de revisió del Pacte d’Entesa el que fa és marcar unes prioritats que, lògicament, corresponen als incompliments i als deutes pendents: finançament, desplegament de l’Estatut, trens, aeroports, beques universitàries... La mateixa cançó de sempre, que té la resposta de sempre per part del Govern espanyol, i la mateixa rèplica per part catalana: res de res, i molt menys posar en dubte la fidelitat a Zapatero.
La revisió del Pacte d’Entesa, però, també l’expliquen els socialistes. Han de simular disconformitat amb el Govern espanyol i el mal tracte dispensat als catalans, però a canvi aconsegueixen un compromís per part dels socis de Govern que qualsevol resposta per la manca d’acord en el finançament o per la sentència del Tribunal Constitucional es farà per consens entre els tres partits. Montilla ja va avançar la seva posició, ni referèndum ni eleccions anticipades ni res que se surti de la més estricta constitucionalitat: és a dir callar, creure i acatar. Una gran revisió del Pacte d’Entesa, sí senyor.
Però l’avantatge de la política és que cadascú explica la pel·lícula al seu gust. Un mateix text pot ser interpretat de maneres diametralment oposades. I això és el que sembla que ha passat amb aquesta revisió del Pacte d’Entesa. Els titulars que presentava Ridao, i molts dels mitjans de comunicació catalans, era que s’havia fet un seriós toc d’atenció al Govern Zapatero. De fet, eren les mateixes veus que no fa massa dies ja anunciaven que el tenien contra cordes en haver-se quedat sense el suport de bascos i gallecs. I sort de tenir-lo contra les cordes, perquè amb la remodelació ministerial s’hi ha ben lluït, i ens ha deixat ben galdosos. Ara, segons diuen, li han fet un toc d’atenció. En realitat, el document de revisió del Pacte d’Entesa el que fa és marcar unes prioritats que, lògicament, corresponen als incompliments i als deutes pendents: finançament, desplegament de l’Estatut, trens, aeroports, beques universitàries... La mateixa cançó de sempre, que té la resposta de sempre per part del Govern espanyol, i la mateixa rèplica per part catalana: res de res, i molt menys posar en dubte la fidelitat a Zapatero.
La revisió del Pacte d’Entesa, però, també l’expliquen els socialistes. Han de simular disconformitat amb el Govern espanyol i el mal tracte dispensat als catalans, però a canvi aconsegueixen un compromís per part dels socis de Govern que qualsevol resposta per la manca d’acord en el finançament o per la sentència del Tribunal Constitucional es farà per consens entre els tres partits. Montilla ja va avançar la seva posició, ni referèndum ni eleccions anticipades ni res que se surti de la més estricta constitucionalitat: és a dir callar, creure i acatar. Una gran revisió del Pacte d’Entesa, sí senyor.