Amb aquest mateix títol el col·lectiu Joan Creixell encapçalava tres anys enrere una crida a ERC perquè, en les seves disputes internes, no malmetés el somni de tants catalans que havien confiat en el projecte independentista. La crida, tot s’ha de dir, no va tenir massa èxit, perquè la unitat dels quatre sectors que pugnaven a l’interior del partit s’ha aconseguit a base de foragitar-ne els discrepants. L’equip de Joan Puigcercós i Joan Ridao, que va guanyar les eleccions internes però sense obtenir el suport de ni la meitat dels militants, ha aconseguit desempallegar-se dels adversaris afeblint, així, el conjunt del partit: primer va ser la defenestració de Josep Lluís Carod Rovira, després la sortida de Carretero i, ara, la d’Uriel Bertran.
Per a molts, però per a molts menys que abans, ERC continua essent l’eina vàlida per avançar cap a la independència i fan bé de continuar per aquest camí mentre no es demostri el contrari. Però l’actual direcció també ha aconseguit que diversos dirigents, però sobretot molts militants i votants, donin per perduda aquesta opció. Paradoxalment, una part important del creixement de l’independentisme el recollirà CiU que no es declara independentista. I una altra part havia posat les seves esperances en el projecte de Reagrupament, que esperava que s’engruixiria amb el pas del temps. Semblava cantada, i engrescadora, la possibilitat que aparegués una nova força desacomplexadament independentista amb la suma de la proposta de Joan Carretero més les expectatives que aixecava Joan Laporta. Problemes interns, amb personalismes inclosos, han anat retardant l’acord fins que Joan Laporta ha tirat pel dret, flanquejat per Alfons López Tena i Uriel Bertan.
Desconec les relacions existents entre Joan Laporta i Reagrupament. És possible que la dinàmica, errònia al meu entendre, que ha desenvolupat Joan Carretero amb la seva nova formació sigui precisament l’escull que n’impedeixi l’acord. I, tanmateix, l’acord és indispensable. El no acord seria una derrota per a tots dos, però sobretot representaria malbaratar de nou el somni de molts catalans.
Per a molts, però per a molts menys que abans, ERC continua essent l’eina vàlida per avançar cap a la independència i fan bé de continuar per aquest camí mentre no es demostri el contrari. Però l’actual direcció també ha aconseguit que diversos dirigents, però sobretot molts militants i votants, donin per perduda aquesta opció. Paradoxalment, una part important del creixement de l’independentisme el recollirà CiU que no es declara independentista. I una altra part havia posat les seves esperances en el projecte de Reagrupament, que esperava que s’engruixiria amb el pas del temps. Semblava cantada, i engrescadora, la possibilitat que aparegués una nova força desacomplexadament independentista amb la suma de la proposta de Joan Carretero més les expectatives que aixecava Joan Laporta. Problemes interns, amb personalismes inclosos, han anat retardant l’acord fins que Joan Laporta ha tirat pel dret, flanquejat per Alfons López Tena i Uriel Bertan.
Desconec les relacions existents entre Joan Laporta i Reagrupament. És possible que la dinàmica, errònia al meu entendre, que ha desenvolupat Joan Carretero amb la seva nova formació sigui precisament l’escull que n’impedeixi l’acord. I, tanmateix, l’acord és indispensable. El no acord seria una derrota per a tots dos, però sobretot representaria malbaratar de nou el somni de molts catalans.