No és pas la primera vegada que l’Ernest Maragall opina i vota una mica diferent de les directrius del partit. En aquest darrer cas, l’Ernest no ha volgut negar l’evidència que ell, com la immensa majoria dels ciutadans, vol que els catalans puguem recaptar els nostres impostos a través d’una agència tributària pròpia. Segurament, els seus companys de partit, i probablement també la majoria dels del Partit Popular, coincideixen molt més amb ell que amb la posició oficial del partit, però no tenen la seva llibertat.
Si ja és una tònica general que els polítics tinguin un llenguatge i unes opinions oficials que tenen ben poc a veure amb el que pensen i diuen en privat, en el cas dels catalans que militen en partits nacionalistes espanyols aquesta esquizofrènia esdevé dramàtica. Qualsevol que tingui l’oportunitat de parlar-hi, sense micròfons, en un àmbit privat i distès, s’adonarà de la poca o escassa sintonia existent entre aquests i els seus superiors de Madrid; les coincidències entre militants de diferents partits catalans solen ser molt superiors a les que tenen cadascun d’ells amb els seus col·legues espanyols. El tema, doncs, no és que Maragall hagi tingut la gosadia, o la valentia, que els ha mancat als altres per a votar a consciencia, com també va fer aquell alcalde popular de Mallorca, sinó que Maragall té un nivell de llibertat que no està a l’abast de tothom.
Malauradament, i això no és exclusiva de cap partit: la majoria dels militants que opten a càrrecs interns o a càrrecs públics saben que per aconseguir-los han de renunciar a la seva personalitat i a la seva independència de criteri. Qui es mou més del compte no surt a la foto. I aquí hi ha la diferència amb l’Ernest Maragall; ell ja no aspira a gaire res en la política i no ha d’escagarrinar-se com els altres davant de l’amenaça de no figurar en les properes llistes. L’alcalde popular de Mallorca ja ha experimentat això de ser expulsat per tenir conviccions i voler-les mantenir,