Ja tenim al complet el nou Govern de la Generalitat. En els darrers dies de la campanya electoral, quan l’Artur Mas ja ho tenia coll avall, va anunciar que no faria un Govern de partit sinó un Govern dels millors. La qual cosa tampoc és cap garantia de res, perquè el que es pot guanyar en qualitat de gestió es pot perdre en cohesió i línia política clara. Però al final no ha estat ni una cosa ni l’altra, sinó tot el contrari; el temps dirà si serà per a aprofitar els aspectes positius de cada opció o per a crear el desori del pitjor de cadascuna.
L’oposició, tal com pertoca, ja s’ha posat a criticar la composició del nou Govern, encara que sigui amb valoracions diametralment oposades i contradictòries. Així, Solidaritat retreu a Mas que hagi confiat la cartera de Justícia a Pilar Fernández Bozal que era la responsable a Catalunya de l’advocacia de l’Estat, la que va donar l’ordre de prohibir l'acord municipal d’Arenys de Munt en suport al referèndum per la Independència; i demana a Mas que ni tant sols la confirmi en el càrrec de Consellera. Però, per altra banda, el grup ultranacionalista de la cambra catalana, Ciutadan’s, ja ha vist en aquest Govern, amb la nova Consellera de Justícia inclosa, un gir cap a l’independentisme. Iniciativa per Catalunya, que ja durant la campanya es mostrava partidària de substituir el Departament de Medi Ambient per un altre de Sostenibilitat, ara critica que CiU els hagi copiat la idea adduint que hi haurà competències que aniran al Departament de Política territorial i sostenibilitat, i d’altres que aniran a parar a Agricultura; en tot cas les diferències són mínimes. Els qui han quedat veritablement desconcertats han estat els socialistes: el fitxatge estrella de Ferran Mascarell per al Departament de Cultura no saben si se l’han de prendre com una aplicació de la sociovergència, com una OPA hostil, o com un símptoma que les coses tampoc en aquest camp han de canviar gaire.
Sigui com sigui, el Govern d’Artur Mas no es pot dir que sigui paritari: ni per la proporció de gènere, ni per l’equilibri entre els socis de la coalició, ni per l’anunciada voluntat renovadora, ni per la presència d’independents. Suposo que ha hagut de cedir, en part, a les exigències internes de partit, en part a les pressions de la dreta sociològica que la coalició representa, i en part, potser la part més petita, a la seva voluntat d’escollir el Govern dels millors.
L’oposició, tal com pertoca, ja s’ha posat a criticar la composició del nou Govern, encara que sigui amb valoracions diametralment oposades i contradictòries. Així, Solidaritat retreu a Mas que hagi confiat la cartera de Justícia a Pilar Fernández Bozal que era la responsable a Catalunya de l’advocacia de l’Estat, la que va donar l’ordre de prohibir l'acord municipal d’Arenys de Munt en suport al referèndum per la Independència; i demana a Mas que ni tant sols la confirmi en el càrrec de Consellera. Però, per altra banda, el grup ultranacionalista de la cambra catalana, Ciutadan’s, ja ha vist en aquest Govern, amb la nova Consellera de Justícia inclosa, un gir cap a l’independentisme. Iniciativa per Catalunya, que ja durant la campanya es mostrava partidària de substituir el Departament de Medi Ambient per un altre de Sostenibilitat, ara critica que CiU els hagi copiat la idea adduint que hi haurà competències que aniran al Departament de Política territorial i sostenibilitat, i d’altres que aniran a parar a Agricultura; en tot cas les diferències són mínimes. Els qui han quedat veritablement desconcertats han estat els socialistes: el fitxatge estrella de Ferran Mascarell per al Departament de Cultura no saben si se l’han de prendre com una aplicació de la sociovergència, com una OPA hostil, o com un símptoma que les coses tampoc en aquest camp han de canviar gaire.
Sigui com sigui, el Govern d’Artur Mas no es pot dir que sigui paritari: ni per la proporció de gènere, ni per l’equilibri entre els socis de la coalició, ni per l’anunciada voluntat renovadora, ni per la presència d’independents. Suposo que ha hagut de cedir, en part, a les exigències internes de partit, en part a les pressions de la dreta sociològica que la coalició representa, i en part, potser la part més petita, a la seva voluntat d’escollir el Govern dels millors.