Tot sembla indicar que el següent de la llista en aquesta voràgine il·legalitzadora serà la candidatura europea Iniciativa Internacionalista. És possible que tingui raó el Govern espanyol quan diu que aquesta candidatura pot representar una certa continuïtat de l’espai polític que ocupava Herri Batasuna. Al País Basc hi ha un sector de la població no gens menyspreable que democràticament optaria per una candidatura abertzale, sigui amb un nom o amb un altre. I aquesta gent, si se li prohibeix votar el que seria la seva opció política, pot quedar-se a casa i alimentar l’abstenció, promoure un vot nul o donar suport a una altra candidatura, la menys apartada a les seves idees; però sociològicament aquest percentatge de població continua existint.
Que Iniciativa Internacionalista pugui ocupar l’espai electoral del món abertzale no vol dir que hi hagi arguments legals per a il·legalitzar-la. La Llei de partits explicita que un cop il·legalitzat un partit, els seus dirigents si no han comès cap delicte no perden en absolut els seus drets polítics. Però la Justícia espanyola, pervertida com a arma política d’uns partits, no té perquè atenir-se a la lletra de la Llei; si políticament convé, s’il·legalitzarà la formació que calgui. Des de sectors nacionalistes catalans i bascos es farà alguna nota de protesta, però poca cosa més. Algú carregarà les tintes dient que la il·legalització de partits polítics, com el tancament de mitjans de comunicació, és un atemptat a la democràcia, però els demòcrates ja han perdut la batalla. Des del primer moment que es va fer una Llei de partits pensada per ser aplicada a una formació concreta (la qual cosa ja constitueix un delicte perfectament tipificat), les respostes van ser tan tímides que els seus impulsors van considerar que se’ls donava carta blanca. Al País Basc, el PNB o EA manifestaven el seu rebuig a les il·legalitzacions i a la negació del dret a participar democràticament en les conteses electorals a tot un sector de la població basca, però un cop fetes les declaracions de rigor participaven del joc antidemocràtic que se’ls imposava. No van ser prou valents com per plantar-se i negar-se a participar en unes eleccions en les quals no podia participar tota la població, potser perquè tenien por de perdre Ajuria Enea: ho han perdut igualment. I les apel·lacions a posteriori al frau electoral ja no tenen valor.
S’ha consolidat el precedent, sense que les forces democràtiques s’hi hagin oposat amb prou contundència, d’admetre sentències que farien avergonyir qualsevol jurista mínimament demòcrata, sentències que se salten la literalitat de la llei i s’excusen en l’esperit del que ells interpreten que es pot amagar al darrere. No necessiten proves documentals, i es poden permetre de fer judicis d’intencions. Però els demòcrates han perdut la batalla, perquè ningú s’ha plantat davant d’aquest atemptat a la democràcia. I amb aquests precedents, els nacionalistes espanyols tenen les mans lliures per continuar il·legalitzant a qui calgui. La Llei, fins i tot la injusta Llei de partits, i la Justícia no hi pinten res, tot està en mans del qui té el poder i consideri oportú esborrar del mapa polític els opositors més molestos.
Que Iniciativa Internacionalista pugui ocupar l’espai electoral del món abertzale no vol dir que hi hagi arguments legals per a il·legalitzar-la. La Llei de partits explicita que un cop il·legalitzat un partit, els seus dirigents si no han comès cap delicte no perden en absolut els seus drets polítics. Però la Justícia espanyola, pervertida com a arma política d’uns partits, no té perquè atenir-se a la lletra de la Llei; si políticament convé, s’il·legalitzarà la formació que calgui. Des de sectors nacionalistes catalans i bascos es farà alguna nota de protesta, però poca cosa més. Algú carregarà les tintes dient que la il·legalització de partits polítics, com el tancament de mitjans de comunicació, és un atemptat a la democràcia, però els demòcrates ja han perdut la batalla. Des del primer moment que es va fer una Llei de partits pensada per ser aplicada a una formació concreta (la qual cosa ja constitueix un delicte perfectament tipificat), les respostes van ser tan tímides que els seus impulsors van considerar que se’ls donava carta blanca. Al País Basc, el PNB o EA manifestaven el seu rebuig a les il·legalitzacions i a la negació del dret a participar democràticament en les conteses electorals a tot un sector de la població basca, però un cop fetes les declaracions de rigor participaven del joc antidemocràtic que se’ls imposava. No van ser prou valents com per plantar-se i negar-se a participar en unes eleccions en les quals no podia participar tota la població, potser perquè tenien por de perdre Ajuria Enea: ho han perdut igualment. I les apel·lacions a posteriori al frau electoral ja no tenen valor.
S’ha consolidat el precedent, sense que les forces democràtiques s’hi hagin oposat amb prou contundència, d’admetre sentències que farien avergonyir qualsevol jurista mínimament demòcrata, sentències que se salten la literalitat de la llei i s’excusen en l’esperit del que ells interpreten que es pot amagar al darrere. No necessiten proves documentals, i es poden permetre de fer judicis d’intencions. Però els demòcrates han perdut la batalla, perquè ningú s’ha plantat davant d’aquest atemptat a la democràcia. I amb aquests precedents, els nacionalistes espanyols tenen les mans lliures per continuar il·legalitzant a qui calgui. La Llei, fins i tot la injusta Llei de partits, i la Justícia no hi pinten res, tot està en mans del qui té el poder i consideri oportú esborrar del mapa polític els opositors més molestos.
Ara toca Iniciativa Internacionalista; qui serà el següent?