Quan es parla de corrupció, d’utilització partidista de les institucions, del rebuig que mereix a la ciutadania determinades accions polítiques, el Tribunal Constitucional espanyol és qui se n’hauria d’endur la palma. Suposo que els qui el van crear es van imaginar una institució formada per juristes reconeguts que de forma imparcial, és a dir justa, interpretés els principis constitucionals espanyols. Des d’una perspectiva espanyola, està clar, i admetent que la Constitució espanyola és declaradament discriminatòria en contra dels ciutadans que tenen una llengua, una cultura i una identitat diferent de la castellana. Però és que aquest Tribunal Constitucional, que des de Catalunya podríem rebutjar pel fet de ser espanyol, no és ni tan sols un Tribunal que mereixi un mínim de credibilitat ni respecte.
D’entrada, els dos partits nacionalistes espanyols han desvirtuat i pervertit el seu Tribunal Constitucional, convertint-lo en una mini Cambra on es reparteixen els escons en funció del poder polític de cadascú. Qualsevol magistrat honest, que cregués en la Justícia, titllaria de burla a les institucions democràtiques el manteniment d’aquest Tribunal format per delegats dels partits que emeten les seves sentències com i quan els ordenen, que reprodueixen els debats i les lluites pel poder i que, per tant, els coneixements jurídics els necessiten només per a justificar els seus posicionaments de partit. Per més que diguin que les seves deliberacions són secretes, han anat filtrant interessadament el seu procés de deliberació ja sigui per a sondejar l’estat d’opinió i veure quina reacció podria tenir la seva sentència, com per a influir directament en aquest estat d’opinió. Hores d’ara, tres anys després de tenir sobre la taula, i teòricament treballant-hi, l’Estatut de Catalunya sense haver emès cap sentència, fins i tot des d’una perspectiva espanyola s’hauria de declarar com a incompetent aquest Tribunal Constitucional. La dilació interessada de qualsevol resolució, que fos quina fos la posició partidista dominant sempre seria contrària a Catalunya, és per sí mateix una injustícia i una perversió dels principis que haurien de regir un Tribunal d’aquestes característiques.
Des de Catalunya, però, hi ha uns elements afegits per a rebutjar aquesta pantomima de tribunal. És intolerable que a cinc-cents quilòmetres d’aquí, uns lacais dels partits es disputin de forma permanent i inacabable com i quan retallaran les nostres llibertats, passant per damunt de la voluntat democràtica del poble de Catalunya. Com a demòcrates no podem sinó sentit el nostre rebuig i menyspreu per una institució pervertida que no és que no mereixi cap credibilitat, sinó que no té cap legitimitat per a emetre sentències. No n’hi ha prou amb les queixes que cada vegada més obertament fan alguns polítics catalans contra aquesta farsa de tribunal, les nostres institucions i els nostres representants, per dignitat i per no ser còmplices d’aquesta perversió, haurien de sentenciar la incompetència i el no reconeixement d’aquest Tribunal per a tocar ni una coma del que ja ha decidit o pugui tornar a decidir en el seu dia el poble de Catalunya.
D’entrada, els dos partits nacionalistes espanyols han desvirtuat i pervertit el seu Tribunal Constitucional, convertint-lo en una mini Cambra on es reparteixen els escons en funció del poder polític de cadascú. Qualsevol magistrat honest, que cregués en la Justícia, titllaria de burla a les institucions democràtiques el manteniment d’aquest Tribunal format per delegats dels partits que emeten les seves sentències com i quan els ordenen, que reprodueixen els debats i les lluites pel poder i que, per tant, els coneixements jurídics els necessiten només per a justificar els seus posicionaments de partit. Per més que diguin que les seves deliberacions són secretes, han anat filtrant interessadament el seu procés de deliberació ja sigui per a sondejar l’estat d’opinió i veure quina reacció podria tenir la seva sentència, com per a influir directament en aquest estat d’opinió. Hores d’ara, tres anys després de tenir sobre la taula, i teòricament treballant-hi, l’Estatut de Catalunya sense haver emès cap sentència, fins i tot des d’una perspectiva espanyola s’hauria de declarar com a incompetent aquest Tribunal Constitucional. La dilació interessada de qualsevol resolució, que fos quina fos la posició partidista dominant sempre seria contrària a Catalunya, és per sí mateix una injustícia i una perversió dels principis que haurien de regir un Tribunal d’aquestes característiques.
Des de Catalunya, però, hi ha uns elements afegits per a rebutjar aquesta pantomima de tribunal. És intolerable que a cinc-cents quilòmetres d’aquí, uns lacais dels partits es disputin de forma permanent i inacabable com i quan retallaran les nostres llibertats, passant per damunt de la voluntat democràtica del poble de Catalunya. Com a demòcrates no podem sinó sentit el nostre rebuig i menyspreu per una institució pervertida que no és que no mereixi cap credibilitat, sinó que no té cap legitimitat per a emetre sentències. No n’hi ha prou amb les queixes que cada vegada més obertament fan alguns polítics catalans contra aquesta farsa de tribunal, les nostres institucions i els nostres representants, per dignitat i per no ser còmplices d’aquesta perversió, haurien de sentenciar la incompetència i el no reconeixement d’aquest Tribunal per a tocar ni una coma del que ja ha decidit o pugui tornar a decidir en el seu dia el poble de Catalunya.