Un dels principals enemics del nacionalisme a Europa és la seva vinculació amb l'extrema dreta, amb els posicionaments xenòfobs i d'alguna manera amb el record del nazisme. El desconeixement d'aquest fet ha provocat més d'un desengany a nacionalistes catalans que trobaven inexplicable la incomprensió dels europeus, com si a casa nostra no fos l'extrema dreta la més furibunda antinacionalista (però també la més furibunda nacionalista espanyola, està clar), com si l'estat no practiqués permanentment una actitud fenòfoba envers els qui no comparteixen la llengua i la cultura espanyoles, i com si no hagués estat el franquisme, aliat dels nazisme alemany, el qui combatés les aspiracions dels catalans.
Però s'ha de reconèixer que el cas dels catalans, com també el dels escocesos, té ben poc a veure amb la resta dels nacionalismes europeus. A Bèlgica, la causa dels flamencs s'ha vist embrutida per la col·laboració de l'extrema dreta que hi assoleix fins a un 20% del suport electoral, que probablement la resta de forces flamenques no voldran menystenir per aconseguir els seus objectius. És ben cert que la prepotència dels valons, durant molt de temps, és el que ha portat a l'actual situació en què, un cop s'han girat les tornes, els flamencs veuen ara arribada la seva hora. Quan la indústria més potent estava ubicada a Valònia, el nord havia quedat en l'oblit; quan es predicava el bilingüisme, en realitat els únics bilingües eren els flamencs... Ara, la situació econòmica és més favorable a Flandes, i el sud en reclama la solidaritat que no sempre havia practicat quan li corresponia. El problema ve, però, quan el líder flamenc encarregat de formar govern és capaç de dir que als "valons els falta capacitat intel·lectual per a aprendre flamenc", en un clar deix xenòfob, quan hauria estat molt més senzill dir que als valons els ha mancat voluntat per a compartit amb els flamencs un mateix projecte d'Estat, en condicions d'igualtat. Almenys des d'aquí, la música ens sonaria molt millor.