Pàgines

dimarts, 18 d’agost del 2009

El sí, però no; segons com, potser sí

Com que els mitjans de comunicació no tenen notícies per oferir, o no les consideren prioritàries, es dediquen a reproduir de forma reiterada les declaracions dels polítics, fins al punt que aquestes mateixes reproduccions periodístiques, en forma d’entrevista, de roda de premsa o de declaració forçada, esdevenen de nou titular de premsa per al dia següent. Ara ja no tenen ni la imaginació de fabular amb hipotètiques serpents d’estiu. I naturalment, acabat el culebrot del finançament, s’han embrancat amb el de la resposta a donar a la sentència del Tribunal Constitucional, i ja de cara al nou curs polític amb la possibilitat de reeditar el tripartit.

Els dirigents d’Esquerra semblen disposats a reprendre el camí de l’ambigüitat i l’equidistància d’altres temps. Almenys, verbalment. Tot i que Josep Lluís Carod Rovira apostava clarament per una reedició del tripartit, sense amagar que a ell personalment li faria il·lusió tenir un paper important al Govern, Puigcercós avançava les condicions per a formar govern. Amb molt bon criteri, afirmava que l’important no era amb qui, sinó el què: la causa comuna. I simplificava la història dient que si el primer tripartit havia estat el de l’Estatut i el segon el del finançament, el tercer en tot cas hauria de ser el del dret a decidir. Les condicions que posava el President d’Esquerra per a poder fer un pacte de Govern, si eren certes, feien del tot inviable la reedició del tripartit amb el PSC i molt difícil el pacte amb CiU. Però al dia següent, i després de les afirmacions de Carod, les condicions ja no semblaven tan dures i podria acontentar-se amb un compromís dels socialistes catalans a no fer tant seguidisme del PSOE, o com a mínim a dissimular-ho una mica.

Com que queden molts dies, i els mitjans de comunicació necessiten titulars, primícies i omplir forats, anirem sentint la cançoneta durant mesos i mesos. Tan aviat escoltarem l’arrauxat independentista que només pacta amb els qui vulguin fer causa comuna cap a la independència, com el pragmàtic estrateg que amb la seva pluja fina va fent passes cap enlloc, però sense perdre les prebendes del poder. Els entusistes seguidors, a l’igual que els seus detractors, trobaran mil i una ocasions per a mantenir la seva fe o per a confirmar el seu desencís. Dependrà del dia, del moment o del mitjà: ni sí ni no, potser tot el contrari.