És evident que encapçalo aquest article amb una frase interrogant, com un element retòric, perquè per a mi és una clara afirmació. No hi ha res d’irreversible, llevat de la mort; i ERC, com qualsevol altra organització, pot renovar-se, rectificar i recuperar la credibilitat perduda.
Ja sé que n’hi haurà que, més per ressentiment que per cap altra cosa, voldran fer veure que ERC és irrecuperable, i que res del que faci, ni amb un nou lideratge ni amb uns nous plantejaments, encara que fossin exactament iguals que els seus, no serà suficient. Jo he estat més crític que ningú amb la erràtica política de la direcció d’Esquerra, tant o més que molts dels qui han estripat les cartes i han emprès una altra ruta. I no solament he entès que ho hagin fet, sinó que penso que ells també han tingut un paper decisiu en el nou rumb que vol emprendre ERC. I no he deixat ERC perquè, mentre no se’m demostri el contrari, i malgrat les errades, continua essent l’eina més vàlida per avançar cap a la independència.
Puc imaginar com es deuen sentir els independentistes que, desencantats amb Esquerra, van fer l’opció convergent i ara es veuen compartint taula amb el PP; puc imaginar com a es deuen sentir els seguidors de Joan Laporta que després de blasmar CiU i Esquerra, es troben anant de bracet amb els republicans a l’Ajuntament de Barcelona, i votant a favor de les propostes conservadores de CiU; i puc imaginar els qui havien posat tantes esperances amb les noves formacions que molts pronosticaven que havien de desbancar Esquerra, i s’han quedat a les portes o han entrat de puntetes. Avui per avui, ERC continua essent la força independentista amb més capacitat d’incidència en la vida del país; i, renovada, pot tornar a ser la punta de llança, sense menystenir cap de les altres formacions amb les quals en algun moment o altre haurem de confluir.
És cert que no ho tindrà fàcil, Esquerra, per a fer una seriosa autocrítica i emprendre un nou rumb que ens torni a il·lusionar. Però vull creure que això és possible. És evident que cal trencar amb la imatge del passat més recent, amb un nou lideratge com pot ser el de l’Oriol Junqueras; no cal tampoc seguir l’estratègia de Puigcercós de foragitar els adversaris, de manera que els actuals dirigents haurien de retirar-se en un segon pla, però mantenir-se fidels al projecte comú, i en tot cas procurar recuperar alguns dels actius perduts en les insensates batalles anteriors.
Però no tot es resol canviant els noms de la cúpula del partit. Caldran unes grans dosis d’humilitat i de generositat envers l’entorn que darrerament s’havia distanciat, a partir del moment que corregim els errors que els van motivar a fer-ho. Caldrà obrir el partit a la societat per convertir-lo en un ampli moviment on la majoria dels independentistes puguin sentir-s’hi identificats, per més que hi hagi diferències puntuals o programàtiques. Caldrà, especialment, renovar les estructures del partit perquè deixi de ser un clan de fidelitats mal enteses per convertir-se en una organització seriosa capaç d’aprofitar tots els seus actius, acceptant la crítica com un element positiu que ens fa avançar, i valorant molt més la predisposició de la seva gent que les ànsies de protagonisme. Caldrà renovar el discurs, deixant enrere la caduca història d’aspirar al govern a qualsevol preu perquè des d’allà es pot fer no sé pas què. Hem de voler ser un partit amb voluntat de govern sempre que els companys de viatge ens facin avançar de forma efectiva cap als nostres objectius.
ERC no ha de renunciar als seus plantejaments d’esquerres, amb la falsa pretensió de crear un únic bloc independentista. Si avancem en la bona direcció, ja ens trobarem pel camí. Però ERC tampoc ha d’oblidar que el seu objectiu és l’alliberament del poble català, la independència; ho volem fer des de la nostra personalitat d’esquerres, però sense alterar el veritable objectiu.
El camí no serà fàcil; i l’actual direcció del partit, potser per mantenir la tònica fins al darrer moment, no està facilitant gens el procés. Inicialment, ha propiciat una caòtica situació on sembla que tothom vagi per lliure, els uns per reivindicar els errors comesos, els altres per salvar-se del naufragi, i encara uns altres que voldrien acabar d’ensorrar la nau. Però estic convençut que la voluntat de renovació de la majoria de la militància és tan gran que acabarà per aglutinar-se en un projecte comú, de nou engrescador. Malgrat ells, ens en sortirem.
Temps al temps; però aquesta seria una de les vegades que més greu em sabria equivocar-me.
Ja sé que n’hi haurà que, més per ressentiment que per cap altra cosa, voldran fer veure que ERC és irrecuperable, i que res del que faci, ni amb un nou lideratge ni amb uns nous plantejaments, encara que fossin exactament iguals que els seus, no serà suficient. Jo he estat més crític que ningú amb la erràtica política de la direcció d’Esquerra, tant o més que molts dels qui han estripat les cartes i han emprès una altra ruta. I no solament he entès que ho hagin fet, sinó que penso que ells també han tingut un paper decisiu en el nou rumb que vol emprendre ERC. I no he deixat ERC perquè, mentre no se’m demostri el contrari, i malgrat les errades, continua essent l’eina més vàlida per avançar cap a la independència.
Puc imaginar com es deuen sentir els independentistes que, desencantats amb Esquerra, van fer l’opció convergent i ara es veuen compartint taula amb el PP; puc imaginar com a es deuen sentir els seguidors de Joan Laporta que després de blasmar CiU i Esquerra, es troben anant de bracet amb els republicans a l’Ajuntament de Barcelona, i votant a favor de les propostes conservadores de CiU; i puc imaginar els qui havien posat tantes esperances amb les noves formacions que molts pronosticaven que havien de desbancar Esquerra, i s’han quedat a les portes o han entrat de puntetes. Avui per avui, ERC continua essent la força independentista amb més capacitat d’incidència en la vida del país; i, renovada, pot tornar a ser la punta de llança, sense menystenir cap de les altres formacions amb les quals en algun moment o altre haurem de confluir.
És cert que no ho tindrà fàcil, Esquerra, per a fer una seriosa autocrítica i emprendre un nou rumb que ens torni a il·lusionar. Però vull creure que això és possible. És evident que cal trencar amb la imatge del passat més recent, amb un nou lideratge com pot ser el de l’Oriol Junqueras; no cal tampoc seguir l’estratègia de Puigcercós de foragitar els adversaris, de manera que els actuals dirigents haurien de retirar-se en un segon pla, però mantenir-se fidels al projecte comú, i en tot cas procurar recuperar alguns dels actius perduts en les insensates batalles anteriors.
Però no tot es resol canviant els noms de la cúpula del partit. Caldran unes grans dosis d’humilitat i de generositat envers l’entorn que darrerament s’havia distanciat, a partir del moment que corregim els errors que els van motivar a fer-ho. Caldrà obrir el partit a la societat per convertir-lo en un ampli moviment on la majoria dels independentistes puguin sentir-s’hi identificats, per més que hi hagi diferències puntuals o programàtiques. Caldrà, especialment, renovar les estructures del partit perquè deixi de ser un clan de fidelitats mal enteses per convertir-se en una organització seriosa capaç d’aprofitar tots els seus actius, acceptant la crítica com un element positiu que ens fa avançar, i valorant molt més la predisposició de la seva gent que les ànsies de protagonisme. Caldrà renovar el discurs, deixant enrere la caduca història d’aspirar al govern a qualsevol preu perquè des d’allà es pot fer no sé pas què. Hem de voler ser un partit amb voluntat de govern sempre que els companys de viatge ens facin avançar de forma efectiva cap als nostres objectius.
ERC no ha de renunciar als seus plantejaments d’esquerres, amb la falsa pretensió de crear un únic bloc independentista. Si avancem en la bona direcció, ja ens trobarem pel camí. Però ERC tampoc ha d’oblidar que el seu objectiu és l’alliberament del poble català, la independència; ho volem fer des de la nostra personalitat d’esquerres, però sense alterar el veritable objectiu.
El camí no serà fàcil; i l’actual direcció del partit, potser per mantenir la tònica fins al darrer moment, no està facilitant gens el procés. Inicialment, ha propiciat una caòtica situació on sembla que tothom vagi per lliure, els uns per reivindicar els errors comesos, els altres per salvar-se del naufragi, i encara uns altres que voldrien acabar d’ensorrar la nau. Però estic convençut que la voluntat de renovació de la majoria de la militància és tan gran que acabarà per aglutinar-se en un projecte comú, de nou engrescador. Malgrat ells, ens en sortirem.
Temps al temps; però aquesta seria una de les vegades que més greu em sabria equivocar-me.