Per als barcelonins, la plaça de Lesseps és sinònims de zona d’obres. És molt possible que hi hagi generacions senceres que no recordin d’altra manera aquesta plaça de Barcelona que no sigui de potes enlaire. S’hi ha fet i refet obres, encadenant-les una darrere l’altra, desmuntant el que no havia estat ni tan sols inaugurat. Però sembla que ara es comença a veure el final del túnel, tot i que resten encara els túnels del metro que retardaran una temporada més la seva conclusió final. I el resultat? El descontentament dels veïns.
La plaça de Lesseps de Barcelona, però, no és un cas aïllat en les polítiques urbanístiques del nostre país. És cert que aquesta plaça presenta una complexitat especial pel que fa a l’ordenació viària i de serveis, però no és això dels que es queixen els veïns. Les protestes apunten sobretot a un disseny que no és del seu gust de manera que, organitzats en la Plataforma 'Una altra plaça Lesseps és possible', demanen que es replantegin les estructures metàl·liques ornamentals que malmeten o perjudiquen la imatge dels edificis més emblemàtics de l’entorn. Aquesta dèria pel disseny estrafolari la trobaríem en places d’arreu del país, amb ajuntaments de tots els colors.
Sembla com si finalitzada una obra pública d’adequació d’un espai, els polítics tinguessin la necessitat de deixar-hi la seva empremta, al marge de l’opinió, de les necessitats i dels gustos de la gent que hi ha de viure. Enormes estructures metàl·liques que fàcilment es malmeten amb el temps, murs de formigó per a fer separacions innecessàries, mobiliari urbà dissenyat i situat amb l’objectiu de produir efectes visuals més que d’utilitat real, zones inaccessibles o de difícil conservació... El que compta és la imatge que es podrà captar el dia de la inauguració, amb els polítics al capdavant, per suposat.
Els problemes i els inconvenients ja se’ls trobaran després els veïns. La plaça de Lesseps, però, només és un exemple d’una malaltia molt generalitzada arreu del país.
La plaça de Lesseps de Barcelona, però, no és un cas aïllat en les polítiques urbanístiques del nostre país. És cert que aquesta plaça presenta una complexitat especial pel que fa a l’ordenació viària i de serveis, però no és això dels que es queixen els veïns. Les protestes apunten sobretot a un disseny que no és del seu gust de manera que, organitzats en la Plataforma 'Una altra plaça Lesseps és possible', demanen que es replantegin les estructures metàl·liques ornamentals que malmeten o perjudiquen la imatge dels edificis més emblemàtics de l’entorn. Aquesta dèria pel disseny estrafolari la trobaríem en places d’arreu del país, amb ajuntaments de tots els colors.
Sembla com si finalitzada una obra pública d’adequació d’un espai, els polítics tinguessin la necessitat de deixar-hi la seva empremta, al marge de l’opinió, de les necessitats i dels gustos de la gent que hi ha de viure. Enormes estructures metàl·liques que fàcilment es malmeten amb el temps, murs de formigó per a fer separacions innecessàries, mobiliari urbà dissenyat i situat amb l’objectiu de produir efectes visuals més que d’utilitat real, zones inaccessibles o de difícil conservació... El que compta és la imatge que es podrà captar el dia de la inauguració, amb els polítics al capdavant, per suposat.
Els problemes i els inconvenients ja se’ls trobaran després els veïns. La plaça de Lesseps, però, només és un exemple d’una malaltia molt generalitzada arreu del país.