Pàgines

dissabte, 31 de maig del 2008

25è Congrés. Llei de consultes populars

En la ponència d’aquest 25è Congrés d’Esquerra hi ha un apartat ben significatiu de la poca credibilitat que ens guanyem a pols a base de contradir-nos constantment. Diu així (3a.15a): “Aprovar una Llei de consultes populars que permeti als ciutadans de Catalunya tenir el dret de decidir el seu propi futur com a País”. Fantàstic. Bé, seria fantàstic si no fos perquè des de la Generalitat, i més concretament des d’un Departament dirigit per Esquerra s’està treballant en aquesta llei de consultes populars que va en la direcció oposada.

La proposta de Llei de consultes populars, que impulsa el Departament de Governació, podria ser feta perfectament per un Govern del Partit Popular des de Madrid com a mesura per impedir que els catalans tinguem la temptació d’exercir el dret a decidir. Se’ns proposa una llei que limita les consultes populars que es puguin fer a Catalunya a les competències pròpies de la Generalitat (entre les quals no hi ha, evidentment, la de decidir sobre el nostre futur), i a més es deixa clar que en darrera instància la consulta popular haurà d’estar aprovada pel Govern espanyol.

Sincerament, és molt millor no tenir cap Llei de consultes populars que no pas tenir aquesta que se’ns proposa. Millor dit, que proposa Esquerra!. Sembla obvi que l’Estat en cap cas permetrà una via legal cap a la independència, ni modificarà la Constitució per a permetre-ho, ni traspassarà la competència de celebrar referèndums en aquest sentit. Per tant, qualsevol que tingui una aspiració sobiranista sap que, en algun moment, caldrà emparar-se en la legitimitat democràtica de la voluntat popular, encara que es contradigui amb la legislació espanyola. Sense Llei de consultes populars, en un moment donat, la Generalitat podria fer una consulta per tal que la ciutadania democràticament exercís el dret a decidir, encara que a Madrid argumentarien que no té cobertura legal. No tindríem la legalitat al nostre favor, però sí la legitimitat. En canvi, amb aquesta llei aprovada, a Madrid sí que podran argumentar no solament la il·legalitat de la consulta sinó a més la vulneració d’una llei aprovada per nosaltres mateixos. No tindríem ni la legalitat ni la legitimitat per a fer-ho.

divendres, 30 de maig del 2008

Anècdotes entorn del català

Les anècdotes són això: fets puntuals, focalitzats i localitzats. Cada una pot ser fruit d’unes circumstàncies molt concretes, no generalitzables, i fins i tot pot tenir una explicació raonable. Però un munt d’anècdotes poden posar al descobert un mar de fons més rellevant, a tenir en compte. De la premsa d’avui mateix, o d’ahir, en podríem treure tres de relacionades amb l’ús de la llengua catalana: els impediments de l’ACB perquè es parli en català en un acte públic, l’enrabiada de l’alcalde de Perpinyà per l’ús del català en un Ple municipal i l’escassa presència del català en els festivals de Barcelona.

Si a la roda de premsa en la qual es presentava la fase final de la lliga espanyola de bàsquet hi hagués hagut un jugador estranger que s’hagués expressat en anglès, tothom ho hagués trobat normal, s’hauria buscat traductor, o potser ni això. Per als responsables de l’ACB hi ha la seva llengua nacional, la castellana, i llengües estrangeres que precisen traducció; com en totes les manifestacions esportives, la varietat de llengües sol ser habitual, i ningú en fa escarafalls ni a ningú se li acut dir “en castellano, por favor”. Però en el cas del català sí, encara que ens trobéssim a Barcelona. Perquè el català no és, per a molts, ni una llengua espanyola ni una d’estrangera, simplement és una anomalia interna a combatre.

Coincidint amb la signatura d’una acord de col·laboració entre el Govern de la Generalitat i l’Ajuntament de Perpinyà per tal de potenciar l’ús del català, el seu alcalde Jean-Paul Alduy, va recriminar que el regidor d’ERC fes ús del català en una intervenció en el Ple municipal. En el mateix Ple municipal es va rebutjar la proposta de catalanitzar el nom de la població, malgrat l’eslògan publicitari de “Perpignan, la catalane”, però es va aprovar penjar del balcó municipal una bandera del Tibet en solidaritat amb aquell poble. Els regidors perpinyanesos se sentien solidaris amb el poble tibetà, a qui els xinesos neguen el dret a la seva identitat.

Comença l’època dels festivals de música, Primavera Sound, Sonar... i el català una vegada més continuarà essent una llengua marginal dalt de l’escenari. Els entesos diuen que no hi ha grans figures d’aquesta mena de música en català, i potser és cert. Però de grans figures tampoc en vénen tantes: uns quants caps de cartell i, la resta, segones i terceres files de farciment. I aquí tampoc hi són. No és fruit de l’atzar ni d’un oblit involuntari, és una presa de posició ben concreta.

Anècdotes, evidentment. O no tan evident i no tan anècdotes?

dijous, 29 de maig del 2008

Esquerra i la informació sensacionalista

Em sembla interessant la tasca informativa que porta a terme ERC, de cara als seus militants, amb l’enviament diari d’un correu electrònic amb els “titulars d’ERC”. És una manera d’anar seguint l’activitat diària dels nostres polítics en els diferents camps. Hom pot dir, i més ara que estem en procés electoral intern, que sempre hi surten els mateixos protagonistes que lògicament són els qui tenen responsabilitats en el Govern o en el partit i, per tant, representen bàsicament la línia continuista. Però, deixant a banda aquest aspecte, n'hi ha un altre a considerar: el caràcter sensacionalista de les notícies que s’hi donen.

Tots sabem que en campanya electoral o quan es fa publicitat pura i dura s’acostumen a magnificar les coses, a dir mitges veritats, a silenciar, per suposat, els errors o les mancances, i en definitiva a donar visions esbiaixades de la realitat. És això que sovint en diem “premsa sensacionalista”: interessa més el titular que el contingut en sí de la informació. O, a vegades, la informació desmenteix el titular. Ja tenim assumit, sigui o no èticament correcte, que en tota acció publicitària hi haurà una part tendenciosa, d’engany i de falsejament de la realitat per tal de convèncer “els altres”. Ara bé, el que no té sentit és que una informació de consum intern prengui aquest caire sensacionalista, com si els militants del partit fóssim “els altres”.

Vegem-ne dos exemples d’ahir mateix:
El Senat va provar, a proposta del grup de l’Entesa on hi ha els senadors d’ERC, una moció on es demana la reforma del reglament de la Cambra per tal de regular-hi l’ús de les diferents llengües de l’Estat. Una notícia positiva en si mateixa, tot i que només és un primer pas i que el PSOE, havent-hi votat a favor, ja va advertir que hi hauria uns límits. Ara faltarà que s’iniciï tot el procés i veure fins on arriben aquestes limitacions que ja ha anunciat el PSOE, a part de l’oposició frontal del PP. Però el titular d’Esquerra era: “El Senat aprova que s’hi pugui parlar en català”.

Tots sabem que portem molt de temps amb el tema de la recepció de TV3 al País Valencià encallat per la posició intransigent del Govern valencià. Des del Govern català, i concretament el Conseller Tresserras, s’han fet passos i gestions per poder arribar a un acord de reciprocitat per tal que al País Valencià es pugui veure la Televisió de Catalunya, i aquí la Valenciana. Per alguns, aquestes gestions poden haver estat excessivament lentes o de poca fermesa, però també cal entendre que és molt difícil avançar en la negociació comptant amb l’escassa o nul·la voluntat del Govern valencià. Però bé, sembla que una de les possibles vies era que l’Estat aprovés un decret per tal de facilitar les condicions tècniques que farien possible l’acord; després encara caldrà veure quines noves excuses dóna el Govern valencià. La notícia, doncs, era que el Conseller de Cultura creia que aviat el Govern espanyol donaria llum verda a aquest decret que té encallat de fa temps. Però el titular d’Esquerra deia: “Tresserras anuncia reciprocitat de TV3 i Canal 9".

De petit, sempre m’havien dit que no estava bé mentir. Ara, mentir per enganyar-se un mateix això ja té un altre nom! I així anem, analitzant i fent-nos venir bé la realitat, per creure'ns nosaltres mateixos les pròpies esbiaixades.

dimecres, 28 de maig del 2008

Catalan International View

A vegades, ens sembla impossible que amb el pes que té Catalunya, i Barcelona com a capital, amb el protagonisme que han tingut destacats “catalans universals”, i amb la presència en esdeveniments importants com ara els Jocs Olímpics, el Fòrum de les Cultures o la Fira de Frankfurt, la nostra realitat com a país pugui restar encara desconeguda més enllà dels Pirineus. I en molts casos continua essent així. El nostre coneixement al món és un pas previ, imprescindible, per a qualsevol possible reconeixement. Per això cal saludar amb simpatia l’aparició de qualsevol iniciativa que vagi en aquesta direcció, com ara la nova revista 'Catalan International View'.

Evidentment, una nova publicació no resol el tema del desconeixement de Catalunya al món per més esforços que s’hi facin i per més difusió que sembli que pugui tenir. En primer lloc, perquè aquesta mena de publicacions acostumen a anar a parar a mans de gent que ja coneix Catalunya i la seva cultura, i en segon lloc perquè no deixa de ser una gota en un immens oceà. Però benvinguda sigui. El problema, més aviat podria venir de la creença que havent-hi una iniciativa com aquesta ja tenim la feina feta, o que persones o institucions que han tingut iniciatives semblants considerin aquesta com innecessària. S’han fet altres intents, amb més o menys èxit, per exemple, des d’institucions catalanes com l’Institut Ramon Llull.

L’altre perill fora que algú pretengués desqualificar o minimitzar l’interès d’aquesta nova publicació, intentant d’associar-la amb alguna tendència política, o que des de l’administració se’ls girés l’esquena com han fet amb altres propostes, pel simple fet de no ser una inicitiva seva. Recordem només el que va passar amb Eurotribune, un diari multilingüe, amb visió catalana, fet a Brusel·les i que ha hagut de buscar el suport del Govern basc perquè el l’administració catalana l’ha menystingut; o el que va passar amb l’Observatori de la llengua catalana, que editava un butlletí electrònic en anglès, Catalan Language News, adreçat bàsicament a periodistes i polítics, i que ha hagut de tancar les portes (tant el Butlletí com el mateix Observatori) perquè la Generalitat li ha retirat el seu suport.

dimarts, 27 de maig del 2008

25è Congrés. De tòpic a tòpic

Tal com deia fa uns dies, la ponència oficial d’aquest Congrés d’ERC està farcida de tòpics, de frases buides, altisonants, que fins i tot poden quedar bé però que no es corresponen amb la realitat. La idea sempre és presentar Esquerra com un partit únic, diferent, amb concepcions “alternatives a la resta de partits catalans”. Així, tot i que en el text de la ponència els temes de llengua i cultura hi són tocats molt de passada, hi ha una frase que diu: “L’ús del català com ascensor social i llengua comuna i inclusiva, davant del català excloent del catalanisme de dreta o del català marginalitzat del sucursalisme d’esquerra” (2d.3g). Clatellada a tort i a dret, a dreta i a esquerra, i nosaltres emergents com l’única força salvadora. No es tracta només d’una pretensió excessiva, ridiculitzant el posicionament dels altres per remarcar les nostres virtuts, sinó d’una manca de realisme propera al ridícul si tenim en compte que a la pràctica no hem fet més que un continuisme de les polítiques portades a terme pels governs convergents, però pactant amb els “del català marginalitzat”.

Des del món acadèmic, des de la societat civil i des de sectors ben diversos del catalanisme s’han fet crits d’alerta per la manca d’una política clara i decidida en defensa del català. La Secretaria de Política Lingüística ha anat fent campanyes publicitàries i accions puntuals, algunes de ben encaminades i interessants, però més o menys en la línia dels governs anteriors, sense canvis substancials ni innovadors, i sobretot sense capgirar cap de les tendències negatives que amenacen el futur de la nostra llengua. Les lleis i normatives relacionades amb l’ús del català continuen sense complir-se, sense que això generi cap resposta contundent ni de la pròpia administració que en principi ha establert les normatives legals ni, per suposat, de la justícia que pot continuar emparant impunement l’incompliment de la llei. Un recent informe de la Plataforma per la Llengua diu que no arriben al 50% els grans establiments comercials que compleixen la Llei de Política lingüística, i el percentatge als centres públics de Secundària no és gaire superior; i una llei que té un grau d’incompliment tan elevat no sé si mereix el nom de llei, potser valdria més dir-n’hi recomanació. O és que algú s’imagina que només la meitat de la població seguís les normatives de trànsit o les obligacions fiscals o les que fan referència a la seguretat laboral?

Ja podem imaginar que no deu ser fàcil portar a terme una política lingüística coherent, quan el debat el monopolitzen els sectors contraris a l’existència del català, amb un poder judicial que sovint pren partit a favor seu, però com a mínim no diguem bajanades. Parlar del “català excloent del catalanisme de dretes”, quan nosaltres no hem fet més que una política netament continuista és com a mínim una temeritat. I parlar del “català marginalitzat del sucursalisme d’esquerra”, quan l’actual directora de Planificació i Foment de la Secretaria de Política Lingüística, Paquita Sanvicen, és precisament del Partit dels Socialistes, em sembla una niciesa.

dilluns, 26 de maig del 2008

Maleïdes pluges

Com diu el refrany: pel maig, cada dia un raig. I aquest any, així ha estat. Veníem d’un llarg període de sequera, i a tots ens han sorprès aquestes pluges tan generoses que han fet obrir les comportes d’algun pantà, i a la capçalera del Segre temen que hi hagi algun desbordament. És cert que encara no es pot dir que s’hagi arribat a uns nivells de reserva normals, però sí que s’ha superat la fase crítica d’emergència. En aquests moments, hi hauria prou aigua emmagatzemada com per a arribar a la primavera que ve, quan entraran en funcionament les dessaladores, encara que ja no plogués més. I tot sembla indicar que les pluges continuen. Si el transvasament era inacceptable per a molts, fins i tot davant d’una situació d’emergència, ara sembla que no té cap mena de justificació.

El Conseller Francesc Baltasar va salvar la pell no pas tant pel suport dels seus companys de Govern com pel convenciment que la seva dimissió hauria perjudicat encara més la imatge del tripartit. La gestió de la crisi ha estat realment un desastre. I el Conseller de Medi Ambient no n’era tampoc l’únic responsable. És cert que, davant d’una persistent sequera i per tant del risc d’haver d’afrontar una situació d’emergència que afectés directament els ciutadans (amb el desgast electoral que això suposa), un govern responsable havia de buscar i tenir previst solucions excepcionals. La ciutadania tampoc els hagués perdonat la imprevisió. I és cert també que, qualsevol mesura excepcional podia generar, d’una banda, enormes despeses i, de l’altra, actituds d’incomprensió.

Però crec que la sensació generalitzada de què s’ha fet el ridícul en tot aquest tema, no ve tant donada per errors concrets que s’hagin pogut cometre com per la imatge de desgavell, contradictòria i gens transparent, que s’ha donat: aquest anar i venir amb propostes improvisades, desmentiments, justificacions injustificables, actituds tancades enfront de propostes de més llarg abast, i sobretot un alt grau d’incoherència amb el que s’havia mantingut fins ara, de desautoritzacions internes entre els membres del tripartit, i de manca de voluntat d’exercir la migrada autonomia de què disposem, deixant que al final ens dictessin des de Madrid el camí a seguir.

I, ara, quan havien mig arribat a convèncer que el transvasament era inevitable, encara que amb el nom de canonada per no confondre’s amb la política del PP, s’ha posat a ploure. Maleïda pluja. El Govern, i especialment el Conseller Baltasar, haurà de tornar a passar un mal tràngol: tirar endavant el projecte de transvasament que ja no té cap mena de sentit, a no ser que es combregui amb les tesis populars que tant s’havien atacat, de manera que les queixes s’incrementaran notablement; o fer-se enrere amb el risc de ser interpretat com un nou mal pas, que serà igualment ridiculitzat per l’oposició i pels mitjans de comunicació. Un dilema de difícil solució que farà que els nostres polítics hagin de valorar, més que la seva idoneïtat, quina pot malmetre encara més la seva ja malmesa imatge. Només hi podria haver una tercera via, encara pitjor: que, al final, la solució al dilema els vingués dictat de nou des de Madrid. Maleïda pluja.

diumenge, 25 de maig del 2008

El jacobisme francès es mou

Va agafar una mica per sorpresa l’aprovació, aquesta setmana, d’una esmena al projecte de reforma constitucional en què es reconeixia les anomenades llengües regionals de l’Estat francès. Probablement aquesta ha estat una de les claus que ho han fet possible. Perquè l’aprovació de l’esmena a l’article primer de la Constitució francesa no ha estat el resultat d’una revolta, ni tant sols d’una reivindicació massiva, dels pobles que tenen una llengua diferent del francès, sinó que s’ha aprovat a proposta del President de la Comissió de Lleis de la Assemblea Nacional francesa, Jean-Luc Warsmann, el mateix que havia rebutjat anteriorment altres iniciatives semblants. Ara caldrà veure quins efectes podrà tenir aquesta modificació de la carta magna francesa per al desenvolupament de les llengües com el català, el basc, el bretó, l’occità, el cors o l’occità,

L’esmena, aprovada gaire bé per unanimitat, diu textualment: « Les langues régionales appartiennent à son patrimoine. ». Tampoc és per tirar-hi coets. Es tracta simplement de reconèixer l’existència d’unes llengües que fins ara eren ignorades, però no s’altera el principi que el francès continua essent la llengua de la República. Per tant, es manté intacta la idea que el francès és l’única llengua oficial de França. Lògicament, la primera resposta que se’ns acut és dir que aquest és un pas mínim i insuficient.

Ara bé, alguna cosa podria canviar si finalment s’inclou aquest apartat en el text constitucional francès. Si establim una comparació amb la situació a l’Estat espanyol, evidentment, això ens semblaria ben poca cosa. D'altra banda, a la Constitució espanyola també s’hi diu que les diverses llengües de l’Estat formen part d’un patrimoni que cal protegir, i ja veiem com interpreten els espanyols aquest principi constitucional de “protegir”. Però podria ser que en el cas francès hi hagués un matís diferent: fins ara, qualsevol iniciativa per a fomentar aquestes llengües regionals topava amb el jacobisme que apel·lava a la manca de base legal per a fer-ho. És l’argument que sempre ha donat el Govern francès per no ratificar la Carta europea de llengües regionals o minoritàries.
A Espanya, l’incompliment de les lleis és vist com la cosa més natural del món, sempre que vagi en defensa d’unes determinades ideologies, i la Justícia així ho avala. De la mateixa manera que l’esperit democràtic de molts polítics espanyols, de dretes i d’esquerres, fa aigües tan bon punt ensumen que poden perdre una part dels seus privilegis i del seu poder com a nació dominant. La possibilitat de poder emparar-se amb aquest principi constitucional pot obrir algunes portes a certes modificacions legislatives, o com a mínim a emprendre iniciatives de caràcter més local, fins ara vetades. El jacobinisme francès és més acusat que l’espanyol, és cert; però també ho és l’esperit democràtic, que en el cas espanyol té molt que desitjar, i el rigor del seu sistema judicial.
Caldrà veure, doncs, si aquesta esmena constitucional representa o no una escletxa d’esperança per a la supervivència del català a la Catalunya del Nord.

dissabte, 24 de maig del 2008

Carod, un gir de 180º. Ara?

Ahir, Josep Lluís Carod Rovira va presentar a Vic la seva proposta de cara al 2014. Davant un públic més aviat reduït va presentar les línies generals que ha recollit en el seu darrer llibre, amb el seu habitual estil agut, irònic i incisiu. De la presentació que en va fer, en podríem destacar tres aspectes: la part central del discurs, basada en el full de ruta cap a la fita del 2014; una justificació personal de la seva tasca al Govern de la Generalitat; i un toc d’alarma, extremadament crític, respecte a la credibilitat del partit. Deixant de banda la justificació personal, semblant a la que fa l’Huguet en la Ponència del 25è Congrés, encara que en el cas de Carod és molt més raonada i ajustada a la realitat, la resta del discurs representa un gir de 180º en relació al discurs oficial del partit, però sobretot del Full de ruta aprovat la tardor passada i lògicament de la mateixa ponència oficial del Congrés d’ERC.

El seu plantejament sobre com arribar a la consulta popular del 2014 no tenia res a veure amb el que es va aprovar en la Conferència Nacional d’ERC de l’any passat. Personalment vaig ser molt crític amb aquell Full de ruta redactat pel Ridao perquè, semblantment a la Ponència del Congrés d'aquest mes de juny, es partia de la base que Esquerra havia de ser el pal de paller, la consulta s’havia de fer des de l’esquerra i només quan Esquerra tingués la majoria, i en definitiva perquè resultava d’un infantilisme sense cap ni peus. En canvi, ahir, l’encara President del partit va fer una exposició molt més seriosa, amb la qual sí que puc estar-hi d’acord, situant el projecte nacional del 2014 com un projecte de país i no de partit, en el qual ERC hi ha de tenir un paper rellevant però no pas únic, amb l’aspiració ja prou optimista de consolidar-nos com a tercera força política. Naturalment, ell va posar tot l’èmfasi en els suports internacionals que necessitarem, arribat el moment, i que ell ja està treballant des de la Vicepresidència del Govern, que evidentment són silenciats en el text de la Ponència del Congrés d’Esquerra, donat que els redactors del text són d’una candidatura oposada a la del Carod.

La pregunta és òbvia: a què ve aquest gir de 180º? Com és que la tardor passada ell no solament no va dir res, sinó que va aprovar aquell pamflet tan infantil com contradictori? Estava llavors lligat de mans i peus, i ara ha pogut esplaiar-se? O només ha canviat d’opinió per situar-se millor en la cursa pel control intern del partit?

Però Carod ahir va anar més enllà. Quan va parlar, amb una clara al·lusió al procés electoral que viu Esquerra, de la credibilitat del partit va ser molt contundent: estem sota mínims, així no anem enlloc. Jo puc ser molt crític en aquest bloc amb la direcció del partit, però ell no es va pas quedar enrere. Amb això també coincidiria amb ell. L’únic que no quadrava és que la situació a què ha arribat Esquerra ha estat propiciada per la ineptitud, sovint la mesquinesa, i la manca de visió de país, d’una direcció de la qual ell n’és el President.

Aquí hauríem de tornar a fer les mateixes preguntes: a què ve aquest gir de 180º? Com és que fins ara no solament no deia res, sinó que menystenia les veus crítiques que anaven en la mateixa direcció que ara sembla que ell mateix ha emprès? Estava llavors lligat de mans i peus, i ara ha pogut esplaiar-se? O només ha canviat d’opinió per situar-se millor en la cursa pel control intern del partit?

divendres, 23 de maig del 2008

Congrés d’ERC. Un partit diferent?

Bona part del text de la ponència d’Esquerra, de cara al 25è Congrés, està constituït per un munt de frases genèriques que podrien signar perfectament la resta de partits parlamentaris. Potser per això hi ha un apartat (el 2d.3) en què es vol desmarcar i presentar-se com un partit singular: “... Això es tradueix en concepcions alternatives a les polítiques de la resta de partits catalans” i continua “La nostra concepció de la política de relació amb les entitats basades (sic) en el contracte programa, amb criteris i objectius compartits davant la repartidora i el clientelisme propi de CiU i la substitució de la funció de les entitats pels governs, model compartit per PSC i Iniciativa”. Quina barra!

Em sembla d’una arrogància excessiva parlar de “concepcions alternatives a les polítiques de la resta de partits catalans”, quan en realitat hem caigut en els mateixos vicis i errors dels altres. I més quan ens referim al model compartit amb PSC i Iniciativa, tant a l’Ajuntament de Barcelona com al Govern de la Generalitat. No negaré que el Govern de CiU podia tenir tics de repartidora i clientelisme, però en alguns dels Departaments dirigits per gent d’Esquerra hem multiplicat per deu aquest clientelisme. La gent que treballa en el món associatiu de caràcter nacionalista sap que el clientelisme en els darrers anys s’ha accentuat d’una manera exagerada. I ja no es tracta d’impressions o deduccions que hom pugui treure de la forma de distribuir les subvencions, sinó d’afirmacions expresses i explícites fetes pels mateixos responsables polítics.

Personalment, he sentit vergonya en més d’una ocasió al Palau de la Generalitat, o convidant en algun acte un representant de l’administració. Precisament pel seu sectarisme, per l’intent gens dissimulat de condicionar l’activitat proposada per l’entitat, per la manca de visió de país...

Posar aquest text en la ponència d’Esquerra em sembla una mena d’insult a la intel·ligència. Em queda només el dubte de saber si ho han escrit sense parar-hi cap atenció, simplement com una frase que queda bé, perquè ja compten que l’interès del Congrés no es centrarà en aquestes foteses sinó en el control del partit; si ho han fet a consciència, per riure’s del mort i de qui el vetlla; o si el seu nivell d’inconsciència és tal que ni s’han adonat de la contradicció flagrant entre el que es fa i el que s'escriu. O, potser, per les tres raons a la vegada.

dijous, 22 de maig del 2008

Rucs per naturalesa

Ja sé que parlar de capacitats o incapacitats innates de pobles sencers, i de forma global, pot tenir connotacions racistes; però em sembla que en aquest cas és inevitable. Els polítics espanyols tenen una habilitat especial, desconeguda entre els catalans, per a capgirar el discurs i portar el debat polític al terreny que més els interessa. Ho veiem en els debats sobre la llengua, sobre el finançament, sobre els principis democràtics, sobre la constitucionalitat de l’Estatut... i en tants altres temes. Hi ha un plantejament inicial que sembla tenir una lògica inqüestionable, però tot seguit des d’Espanya se’ns gira l’argument i acabem discutint sobre les nostres febleses.

En el cas de la llengua, per exemple, ens trobem en una situació de risc evident de substitució lingüística, demostrable amb xifres; el català continua essent discriminat per la legislació espanyola, mentre que la legislació catalana que podria compensar-ho no es compleix; en definitiva, ens estem debatent entre la mort, la marginalització o una més que precària supervivència, i en canvi ens giren el sentit del debat i acabem discutint fins a quin punt el català no està discriminant la llengua castellana.

Semblaria que parlar de respectar la voluntat popular, lliurement expressada a les urnes seria un principi democràtic indiscutible. I en base a això, algú gosa plantejar que algun dia potser la ciutadania podria expressar la seva voluntat de futur com a país. Però tot seguit ens trobem que al Parlament de Catalunya, i de la mà de la força política teòricament més nacionalista, s’hi portarà una proposta de llei de consultes populars que nega explícitament aquesta possibilitat i en tot cas el debat es centrarà en les limitacions que cal posar perquè la ciutadania no tingui la temptació de qüestionar el seu futur, ja predeterminat per les lleis espanyoles.

I en el cas del finançament ens està passant quelcom de semblant. El Parlament de Catalunya, per una majoria de gaire bé el 90%, va aprovar una proposta d’Estatut i de model de finançament. Aquesta voluntat àmpliament majoritària dels representants del poble de Catalunya, va ser ribotejada per tots costats, deixant-la en la misèria que van arribar a pactar els nostres polítics davant la prepotència espanyola. Aquella pelleringa d’Estatut resultant, amb un més que modest model de finançament, va ser referendat com a mal menor pel poble de Catalunya, també per una majoria folgada. Però quan crèiem que, humiliats i vençuts, podíem començar a treballar amb el que ens havien deixat, ara resulta que el debat, posat a les seves mans no ha fet més que començar. Ara es posa en qüestió si s’ha de complir o no la llei, i s’ha de tornar a negociar els termes de la seva aplicació, no sigui que els catalans siguem tan insolidaris que pretenguem complir una llei espanyola (l’Estatut és una llei espanyola) només perquè encara en resti alguna despulla favorable. Defensar l’estricte aplicació de la llei esdevé un acte heroic insostenible.

Al final, haurem de concloure que potser sí que hi ha diferències racials que ens fa diferents, inferiors, amb una capacitat innata dels espanyols per a capgirar qualsevol argument en favor seu enfront d’una tossuda ruqueria dels nostres polítics, en tant que representants del poble català. I segurament acabarem demanant-los perdó per haver oposat tanta resistència a ser dominats, vençuts i assimilats com a espanyols de segona.

dimecres, 21 de maig del 2008

És molt humà mirar-se el melic

Comento amb un amic l’article d’ahir, en què deia que em semblava absurd parlar de “transformacions del model econòmic” quan vivim en uns moments en què l’única alternativa sembla ser la d’administrar, amb més o menys sensibilitat, el model liberal imperant. L’economia, a l’Europa que ens ha tocat viure, es mou per uns altres paràmetres, fruit de la globalització, que s’escapen del control dels Estats; i molt més, està clar, de poders amb poca capacitat de decisió com el nostre. I el meu interlocutor em comença a enumerar un reguitzell de mesures que ha portat a terme, entre altres, el Departament que dirigeix Josep Huguet.

Només faltaria que qualsevol Departament de qualsevol administració, amb un mínim de pressupost, no pogués presentar un reguitzell d’actuacions fetes. El tema no està en si s’han fet coses o no, sinó en veure fins a quin punt aquestes accions de l’administració han resultat rellevants per al conjunt del país, i en aquest cas concret per a l’economia catalana. Escoltant-lo hom pot tenir la sensació que les oficines del COPCA les acaba d’obrir l’actual Govern de la Generalitat, que és la primera vegada que es dóna suport o es fomenta l’exportació i la internacionalització de la nostra economia, o que mai la Generalitat no havia fet viatges a l’estranger amb empresaris catalans.

Suposo que més o menys ens passa a tots: el que estem fent nosaltres ens sembla el més important del món. Com si tot girés entorn de la nostra activitat, o com si el món s’hagués d’aturar si nosaltres ens aturéssim. Diguem que tanta pretensió és una feblesa ben humana. A tots ens agrada mirar-nos el melic. Però bé. Aquesta feblesa esdevé un xic més preocupant quan es tracta d’algú que en principi hauria de tenir una visió més global i completa de la realitat del país. L’economia catalana segueix el seu curs, amb èxits i ensopegades com les que ha tingut sempre, ben al marge de l’activitat del Govern. No crec que ningú amb un mínim d’objectivitat pugui avaluar l’acció governamental gaire més enllà d’una discreta grisor, i el Departament de Josep Huguet no n’és pas una excepció. De transformació del model econòmic, ni parlar-ne. Som, més o menys, allà on érem fa quatre o cinc anys, i l’acció del Govern de la Generalitat, per exemple, no ha estat capaç d’aturar la davallada econòmica i de prestigi internacional que, segons diuen, ha patit la capital catalana.

dimarts, 20 de maig del 2008

Congrés d’ERC. La transformació del model econòmic

Ja estem acostumats, els qui sempre ens hem mogut en l’àmbit de l’esquerra, a una certa retòrica que a l’hora de la veritat es tradueix en ben poca cosa. Quan s’és a l’oposició, i molt més si es té una posició marginal, es poden sostenir postulats i propostes de caràcter revolucionari que ho capgirarien tot per posar-ho al servei de la classe treballadora o de la ciutadania en general; però quan s’assumeixen responsabilitats de govern, aleshores ens adonem del món en què vivim, i s’imposa el realisme. Pot ser frustrant, perquè hom podia haver posat moltes expectatives en un canvi que transformés una realitat que consideràvem injusta, però no hi ha més cera que la que crema. A Europa, avui, no es poden fer gaire filigranes en el camp econòmic, perquè qui té el veritable poder no són els governs, i molt menys els governs subestatals.

Dit això, podem ser crítics amb els governs d’esquerres, l’espanyol o el català, perquè en el millor dels casos poden fer lleus retocs a la línia seguida pels seus predecessors, però hem de ser conscients que no poden tocar les parets mestres i molt menys el model econòmic: El PP i el PSOE s’acusen sempre de copiar-se els programes electorals en matèria d’economia, i CiU i el PSOE també coincideixen sempre en aquests temes. Als ciutadans que ens considerem d’esquerres ens queda l’opció de continuar somniant, o com a molt mantenir-nos com a veu crítica. Però una cosa és que a peu de carrer es mantingui la utopia, malgrat la inèrcia de la realitat, i l’altra és que els mateixos que han hagut d’assumir la responsabilitat de gestionar aquesta realitat facin veure que viuen en un altre món.

El capítol 1.B de la ponència estratègica que es presenta al congrés d’ERC diu textualment: “Completar la transformació del model econòmic dels Països Catalans”. Utilitza el terme “completar”, perquè el text, escrit des d’un Departament de la Generalitat, dóna per suposar que s’ha iniciat una transformació, tal com es diu en algun altre apartat de la ponència, gràcies a la intervenció i al paper decisiu d’Esquerra al Govern català. Parlar de transformar el model econòmic, a aquestes alçades, a l’Europa que vivim, i amb l’experiència d’uns quants anys de govern tripartit, és com a mínim ridícul, per no dir patètic. Es pot parlar de continuar o aprofundir, i en alguns (pocs) casos, fins i tot corregir determinades polítiques socials, però “transformar el model econòmic”...? Quanta pretensió per tan poca teca!.

dilluns, 19 de maig del 2008

Negociar l’incompliment de la llei

El President del Govern espanyol ho va dir ben clar en l’acte celebrat dies enrere al País Basc, i on va assistir també el President de la Generalitat, pregonant la prioritat de la família socialista per damunt de menudalles regionals. Es referia a les declaracions de diversos barons socialistes, entre els quals podem comptar José Montilla, sobre el nou model de finançament. El President català va sorprendre amb unes declaracions amb les quals semblava voler plantar cara a Madrid, i que van merèixer l’aplaudiment general, inclosa l’oposició. Sincerament, a mi em van semblar excessius els elogis, perquè tot plegat semblava més una escenificació per a consum intern que una voluntat clara de posar en primer terme els interessos del país.

Per això, José Luís Rodríguez Zapatero va fer aquella advertència al president català, en públic, i en presència seva, cridant-lo a l’ordre i a rendir l’obediència deguda al seu superior; com el mestre d’antiga escola que aburricava els alumnes davant la resta de la classe. Havia d’oblidar-se del seu càrrec de President del Govern de la Generalitat, i assumir el seu rol de submís militant socialista. Així s’explica la negativa de José Montilla a convocar els partits catalans per a fixar una posició comuna enfront dels intents del Govern espanyol de no complir (no ja una promesa, que a això ja hi estem acostumats) una llei aprovada per les Corts espanyoles. Com a bon i disciplinat militant del PSOE anirà a Madrid per a consensuar la posició dels socialistes pel que fa al tema de finançament. Després, com a President de la Generalitat ja s’espavilarà per a fer valdre la seva autoritat sobre els seus socis de govern per a acceptar la decisió presa.

L’Artur Mas protesta, i ERC i IC-V callen. Tan convençuts estan que Montilla no farà cas de Zapatero i posarà els interessos de Catalunya per davant dels del partit? De moment, ja comencem malament alterant l’ordre lògic de les primeres reunions, però especialment greu és que s’accepti encetar una negociació multilateral, com si s’hagués de pactar el compliment o no de la llei. A més, ells juguen amb l’avantatge de saber que la justícia els farà costat a l’hora d’incomplir la Llei.

diumenge, 18 de maig del 2008

La inseguretat nuclear

Per a la majoria dels ciutadans hauria de ser molt difícil opinar sobre la conveniència, els costos (econòmics i mediambientals) i els riscos de la utilització d’una o altra font d’energia, Deuen ser ben pocs els qui poden parlar en propietat dels problemes derivats del funcionament de les centrals tèrmiques i menys encara de les centrals nuclears. Sabem, en aquest darrer cas, que es tracta d’una tecnologia que sembla tenir molt a veure amb la mateixa tecnologia amb què es poden fabricar les bombes atòmiques, que hi ha riscos de radioactivitat sense entendre ben bé en què consisteix això, i en definitiva que cal anar amb molt de compte. Però, en realitat, més que saber, la majoria intuïm i prou. En molts casos, ni tant sols les entitats ecologistes especialitzades en aquests temes tenen uns coneixements científics prou aprofundits.

Quan porto el cotxe al mecànic, com que no hi entenc gran cosa, no em queda altre remei que fer-li confiança i creure’m les seves explicacions que, sovint, ni tant sols caldrien. Si ell ho diu, així deu ser; i jo m’ho crec perquè confio en la seva professionalitat. En el cas de les centrals nuclears no ens queda ni això. L’únic que sabem del cert és que tècnics i polítics estan conxorxats per amagar tota la informació possible als ciutadans, potser perquè pensen que és l’única manera que arribem a acceptar conviure amb determinats riscos. La primera sospita ja em ve quan, malgrat que ens garanteixen que les centrals nuclears són segures, ningú en posa cap just al costat de les capitals que és on hi ha més demanda d’energia; però les sospites es confirmen quan una i altra vegada veiem com tècnics i polítics ens amaguen permanentment la informació, o directament la falsifiquen.

L’incident de la Central d’Ascó n’és un exemple clar. Ara sabem que la fuita radioactiva va ser 750 vegades superior a la que es va dir en un principi; no és un petit error de precisió, que diguem. Pel que diuen, hi va haver una manipulació de les mesures de control, reconeguda ara pel Consell de Seguretat Nuclear. Tot apunta a què una acció delictiva de tècnics i directius de la Central hauria posat en perill els treballadors així com la població de l’entorn. Però aquests havien de tenir forçosament la complicitat (o va ser per absoluta incapacitat i ineptitud professional?) dels membres del CSN, que d’entrada també van minimitzar l’incident i van donar per bones les dades aparentment inofensives que els donaven. I els polítics han continuat donant suport a un CSN incapaç de portar un mínim control sobre les centrals nuclears.

La ciutadania no hi entén gran cosa en energia nuclear, però té proves evidents de la manca d’escrúpols de les empreses i dels seus professionals, per als quals l’interès econòmic prima sobre la seguretat de la població, així com de la complicitat d’uns polítics que ho toleren. Davant d’això és perfectament lògic, i legítim, qualsevol recel per infundat que sembli: els qui no tenen cap credibilitat són ells.

dissabte, 17 de maig del 2008

Congrés d’ERC. La via catalana cap a la independència

Analitzant el text de la ponència que es presentarà en el Congrés d’Esquerra ens adonem de seguida que es manté (potser no calia esperar altra cosa) la mateixa miopia política que ja he denunciat en altres ocasions. Es parteix de la idea que nosaltres som l’únic referent, nosaltres som l’eix central de la política catalana, els únics que defensem el dret a decidir, i per tant tota l’estratègia es basa en què el país se n’adoni, i es faci d’Esquerra. Quan siguem la força majoritària (el 2014?), ja podrem tirar pel dret. Com si no hagués passat res el 9 de març, com si no ens diguessin res les recents enquestes i sondejos sobre la intenció de vot dels catalans, com si l’espectacle que estan donant els nostres dirigents no afeblís encara més la nostra situació, com si per a construir la majoria social necessària no existissin altres forces polítiques al país (alguna amb molta més implantació i recolzament que la nostra), com si fos possible construir una majoria social a partir d’una sola força política (qui acceptarà anar de comparsa?), com si fos desitjable construir aquesta majoria social només des d’un sector ideològic del país...

Aquesta manca de visió que s’apropa al ridícul, a no ser que sigui una retòrica buida per a no anar enlloc a consciència, s’explicita ja d’entrada en l’apartat 0a.7 del preàmbul quan diu: “La via catalana cap a la Independència, cap a la construcció d’una nació global i plural, requereix l’articulació d’una ampla majoria social. Per assolir-la, cal que Esquerra aprofundeixi el seu projecte estratègic i els seus programes sectorials; que s’enforteixi a partir d’un debat profund sobre les opcions reals de futur que tenim; que orienti la seva acció també cap a fora, a la intervenció en tots els àmbits i sectors; a debatre i a convèncer, a suscitar adhesions, a teixir xarxes de col·laboració i a sumar nous i noves membres”. Parlem de l’articulació d’una “ampla majoria social”, però tot seguit diem que per assolir-la el que hem de fer només és enfortir Esquerra, sense ni mencionar la resta de forces polítiques amb les quals caldria construir aquesta majoria social.

Per suposat que com més fort sigui el partit i més pugui ampliar la seva base de militants, de simpatitzants i de votants, millor. Però de cap de les maneres podem supeditar la via catalana cap a la independència, només a les possibilitats i al suport que tingui el partit. No es tracta tant sols de què sigui utòpic o inviable que ERC assoleixi per ella sola la majoria necessària, sinó que a més seria contraproduent: cal que la proposta sorgeixi i sigui del conjunt de la societat catalana, de la dreta i de l’esquerra. És el mateix error que s’atribueix a l'Artur Mas quan parla de construir la “Casa gran” del catalanisme, però com a mínim ell ho fa des de la força majoritària; igualment insuficient per a exercir el dret a decidir.

No és possible liderar un partit polític sense deixar de tenir una visió global de la realitat del país?

divendres, 16 de maig del 2008

Amb violència, res. I sense ?

Arran de la darrera acció mortal d’ETA hem tornat a sentir els mateixos arguments de sempre. Però n’hi ha un que crida especialment l’atenció: “Amb violència, res”. Ho deia el Lehendakari Ibarretxe, però ho hem sentit infinitat de vegades en boca d’altres polítics bascos i espanyols. I sembla d’una lògica aplastant. Un sistema democràtic és aquell que ofereix als ciutadans la possibilitat d’exercir els seus drets, de defensar els seus interessos i, en definitiva, d’assolir qualsevol objectiu polític legítim a través de la voluntat popular. I tan legítim és aspirar a un model d’Estat com aspirar a un altre. Si la democràcia ofereix els seus propis canals per a satisfer les voluntats de la ciutadania, evidentment, la violència hi és del tot sobrera. Amb violència, res. D’acord. I sense?

Si establim unes regles del joc amb les quals es considera que determinats drets poden ser conculcats, que hi ha posicionaments polítics que no hi tenen cabuda, i que es pot menystenir la voluntat democràtica de la ciutadania, estem fent una invitació a saltar-se pel dret el principi de la no violència que bàsicament tots compartim. O no tots. Si la democràcia no ofereix una via pacífica per a assolir determinats objectius polítics basats en la voluntat popular, podem pensar que, malgrat tot, hom cregui que és millor renunciar a l’exercici d’uns drets abans que transgredir un principi moral; però tampoc ens ha d’estranyar que alguns no ho vegin així. Podem condemnar la violència pel que té d’immoral i d’atemptat contra la vida i la dignitat de les persones. Però la legitimitat per a fer aquesta condemna no la tenen els qui sí que creuen en la violència per a defensar determinats interessos (dins o fora de l’Estat, a l’Iraq, per exemple) o per a defensar el seu model polític d’Estat (estem segurs que el PP i el PSOE renunciarien a la violència a l'hora de defensar el seu model d’Estat?).

Malauradament hi ha gent que està disposada a traspassar aquest límit moral de la no violència. Però n’hi ha per tots dos bàndols. I sorprèn que els mateixos que neguen la via pacífica per a defensar determinats drets, per assolir determinats objectius polítics o per a defensar un determinat model d’Estat, i que fan aquesta negació amb una amenaça d’utilitzar ells la mateixa violència, siguin al capdavant de les manifestacions de condemna. Podem estar d’acord amb el principi que amb violència, res. I sense, tampoc? I si diem que amb violència, res.... volem dir res de res?

dijous, 15 de maig del 2008

25è Congrés d’ERC. Esmena a la totalitat

A la vista de la ponència oficial que s’haurà de discutir en el proper Congrés d’ERC, i abans de fer-ne una anàlisi minuciosa, ja es poden avançar unes quantes idees generals. La primera és que seguim, i potser no podia ser d’altra manera, amb els mateixos errors d’anàlisi dels darrers temps. Entre altres coses perquè més que una anàlisi rigorosa de la realitat a partir de la qual es projectin propostes de futur, és una justificació del que s’ha fet fins ara per tal de continuar aferrats a les mateixes cadires, sense cap mena d’autocrítica. Acabada la lectura de la ponència, hom podria preguntar-se: si ho hem fet tan bé, com és que la gent no ens ha votat com esperàvem?.

Només cal veure les ponències alternatives que han presentat tant el Reagrupament com Esquerra Independentista. Sense que amb això vulgui dir que combrego plenament amb ells, com a mínim s’hi nota un esforç d’anàlisi de la situació i s’hi proposen unes actuacions conseqüents amb aquesta anàlisi. Ja ho he dit en d’altres ocasions: per mi el problema no és que s’hagi fet tot malament i que per tant calgui un gir de 180 graus, sinó que hem renunciat a debatre seriosament les estratègies a seguir, a fer autocrítica i per tant a corregir els errors, i ens limitem a anar justificant el que s’ha fet amb l’únic objectiu de salvar els llocs de poder. I per a completar-ho, hem promogut una dinàmica interna basada només en la cerca de fidelitats cegues per a mantenir els qui ocupen aquests llocs de poder a canvi de la promesa de poder escalar darrere d’ells.

Llegint la ponència oficial hom s’adona de seguida d’on prové l’autoria o la inspiració del text, perquè no es tracta ni tan sols d’una justificació genèrica de l’acció de Govern i de l’actual direcció, sinó que es concreta en la justificació bàsicament de les àrees portades per una candidatura en concret. Des de la sectorial de cultura, per exemple se’ns invita a presentar esmenes a la ponència... però, resulta que la Cultura no apareix pràcticament per enlloc. I això que en algun document anterior havíem aprovat la consideració de la Cultura com l’eix fonamental de l’acció política. En canvi, el capítol de “transformació del model econòmic” (quina gosadia!) s’enduu la part central de la ponència. Tampoc apareix per enlloc la política internacional, ni tants altres temes bàsics per al futur del país

En definitiva, la primera conclusió general que es pot treure d’aquesta ponència és que des del Govern, gràcies a la Gent d'Esquerra, ja estem transformant la societat catalana, sobretot a nivell econòmic, i per tant només cal que la gent se n’adoni i ens voti. Quan la majoria social del país se n’hagi adonat i vingui a nosaltres, tindrem la força suficient per a proclamar la independència o fer el referèndum per a decidir el nostre futur. Amb aquest convenciment, s’acaba dient que el 2012 ja valorarem si estem en condicions de convocar el referèndum del 2014. Mentrestant, no ens posem benes abans de les ferides.

dimecres, 14 de maig del 2008

El poder eclesiàstic, una rèmora medieval?

És curiós com, a vegades, entre tots plegats (polítics, periodistes, moviments socials...) desenfoquem els temes fins al punt de perdre’ns en polèmiques estèrils, quan la realitat va per un altre cantó. Fa molt de temps que balla el litigi per les obres d’art del Museu Diocesà de Lleida reclamades pel bisbat de Barbastre. La política del Vaticà (i aquí hem d’entendre el terme política en el seu sentit més estricte) ha estat sempre la d’afavorir unes determinades ideologies i sobretot defensar el poder, que en aquest cas rau a Madrid. La creació del Bisbat de Barbastre no tenia cap finalitat pastoral, sinó exclusivament política, de partit. Es tractava d’evitar la influència d’una determinada institució sobre els territoris de la Franja. Però quina importància pot tenir la sentència d’un tribunal eclisiàstic (el Tribunal de la Rota, des de Roma), en un afer que al capdavall és competència de la Generalitat?

Sembla lògic que els responsables del Bisbat de Lleida, i en general els creients d’aquella diòcesi, hagin intentat que a nivell intern de l’Església hi hagués un posicionament favorable sobre la disputa per les obres d’art reclamades per la nova diòcesi de Barbastre. Els creients catalans ja saben de què va això de tenir disputes amb l’Església espanyola, sempre al servei d’una determinada opció política, com també saben que sempre tenen les de perdre. Però aquí estem parlant d’un Museu i d’unes obres d’art, que legalment formen part d’un patrimoni nacional, la preservació del qual és competència de la Generalitat de Catalunya. Per tant, no caldria donar tanta importància a un afer intern de l’Església, com han fet els mitjans de comunicació.

Suposo que tot plegat ha estat una estratègia calculada per part del Govern de la Generalitat, i en cap cas una negligència per no assumir les seves responsabilitats. Durant tots aquests anys el debat ha estat fonamentalment un afer intern de l’Església, fins arribar a aquesta sentència del Tribunal de la Rota, que sembla ja definitiva. Però definitiva només en l’àmbit de l’Església. La no interferència del Govern de la Generalitat podria venir motivada, expressament, per un deixar fer i un allargar indefinidament el tema sense cremar-s’hi; amb la idea de, un cop acabat el procés eclesiàstic, recordar que el tema a nivell legal encara ha de començar, i que la competència per a decidir el futur del patrimoni és exclusivament seva.

Una cosa és que estiguem en una època de regressió (en el respecte als drets humans, en els drets laborals, en la política autonòmica de l’Estat, en la defensa del medi ambient, etc), i l’altra seria que retornéssim a les èpoques medievals en què l’Església constituïa un veritable poder polític.

dimarts, 13 de maig del 2008

Congrés d’ERC, una anomalia

Per més que s’intenti donar una aparença de normalitat és evident que el 25è Congrés d’ERC és una anomalia. Neix forçadament, de forma precipitada, davant d’una derrota electoral la responsabilitat de la qual ningú vol assumir, i es polaritza en una lluita personalista per assolir el poder en una cursa desenfrenada que està obrint ferides que després seran difícils de tancar. Dubto que la gestió de la crisi s’hagués pogut fer pitjor, amb l’agreujant que els causants del desgavell actual són els qui competeixen en primera línia per acabar de controlar del tot el partit. Un congrés que tindrà dues parts, amb mecàniques de funcionament diferenciades, amb la possibilitat de provocar situacions encara més contradictòries. Serà com fer Pasqua abans de Rams.

El dia 7 de juny els militants d’ERC escollirem el President i el Secretari General, i una setmana després aprovarem o no la gestió portada a terme fins ara, així com la nova estratègia a seguir. Per tant, es podria donar el cas que sortís escollida una candidatura primer i després en reprovéssim la seva gestió o aprovéssim un document estratègic diferent al que proposaven. De tota manera, tampoc cal amoïnar-s’hi massa perquè els documents són això: documents, paperassa... El que importa de veritat és qui els haurà d’interpretar o de posar a la pràctica. I ja estem avesats a contradir-nos constantment, a no fer cas ni dels nostres propis acords i a justificar sempre a posteriori el que capriciosament s’ha decidit des de la direcció.

A partir d’ara, aniré fent en aquest bloc un seguit d’anotacions sobre el document estratègic que se sotmetrà a votació en aquest 25è Congrés d’ERC. Obviaré, lògicament, els errors de tipus ortogràfic, gramatical i de redacció (que són molts) perquè ja s’entén que l’esborrany ha estat fet a corre cuita. I tampoc es pot demanar peres a l’om.

dilluns, 12 de maig del 2008

Les pluges no calmen la set

Obsessionats com estem tots plegats pel tema de l’aigua, aquests dies hem rebut les pluges amb satisfacció fins i tot encara que ens hagin pogut esguerrar el cap de setmana. És cert, però, que l’aigua caiguda aquests dies no representa, encara, la fi de la sequera. I és lògic que des del Govern es mantinguin els plans d’alerta, les polítiques d’estalvi i les previsions a mitjà termini, per si de cas. Però tinc la impressió que hi ha decisions polítiques que es prenen o es deixen de prendre més per l’interès del polític de torn que per l’interès general. Fan una mica com els àrbitres de futbol, que per més que vegin que s’han equivocat prefereixen mantenir-se durs en la seva posició per no haver de rectificar; pesa més l’orgull personal que la frase popular que diu que “rectificar és de savis”.

Si és cert, com diuen, que tot l’enrenou per a portar aigua a Barcelona és purament circumstancial perquè a partir de la primavera que ve ja entraran en funcionament les dessaladores que resoldran definitivament el tema de l’aigua per a l’àrea metropolitana, els números comencen a no quadrar. Tot sembla indicar que si bé les pluges no han resolt el tema de la sequera (i molt menys si pensem en termes de sobreexplotació dels aqüífers), sí que poden alleugerir-la considerablement. Queda el recurs de la portada d’aigua en vaixells que, malgrat tenir un cost força elevat, no representa cap agressió al territori, com ho és el transvasament, ni deixa cap porta oberta per a futurs mals usos d’aquesta infraestructura. D’altra banda, si al final de tot plegat ni les pluges d’aquesta primavera no fossin suficients, ni ho fossin les de la tardor, tampoc seria un drama tan exagerat que circumstancialment, per un període que segons diuen serà curt, s’haguessin de fer restriccions d’aigua a l’àrea metropolitana. Cada estiu hi ha pobles de Catalunya que pateixen restriccions d’aigua i no s’ensorra el món. L’únic problema és que això podria tenir un cost electoral o un desgast per al polític de torn.

Però, està clar, l’alternativa és que, sense saber si realment al final es necessitarà, i en el pitjor dels casos només seria per uns quants mesos, ens gastarem 180 milions d’euros, que pagarem íntegrament els ciutadans de Catalunya. El poder i el control de la infraestructura el mantenen a Madrid, però la pagarem nosaltres. I quedarem a la mercè d’un canvi de govern a Espanya perquè es faci un transvasament més definitiu, que s’aprofitarà com a excusa per a transvasar aigua cap al sud. Em sembla un molt mal negoci. Però em sembla molt més greu l’actitud del Govern de la Generalitat d’enrocar-se en una decisió presa, segurament per por de no fer més el ridícul en aquest tema, i no voler ni replantejar-se la situació. I això que estem parlant d’un Govern d’esquerres i d’un conseller ecologista!

Per cert que, per pura casualitat, 180 milions és la quantitat que des de Nacions Unides es sol·licitava a la comunitat internacional per afrontar les necessitats més immediates del desastre de Birmània. Però tanta solidaritat, en el món en què vivim, seria impensable, oi?

diumenge, 11 de maig del 2008

Del nou finançament, res de res

Després de la filtració feta pel govern de Madrid (encara que després desmentida per ells mateixos, tal com es fa amb les bones filtracions), s’han succeït tot un seguit de declaracions que al peu de la lletra diuen exactament el contrari del que en realitat representen. Per part del Govern espanyol s’han manifestat la vicepresidenta Fernandez de la Vega, el vicepresident i Ministre d’Economia Pedro Solbes i la Ministra de Defensa Carme Chacon, i per part del Govern català el President Montilla, el Conseller d’Economia Antoni Castells, i representants d’ERC i d’IC-V, en tant que socis de govern. Tots dient que calia complir els terminis previstos en l’Estatut pel que fa a l’acord de nou finançament per a Catalunya, que tenien la voluntat de fer-ho i que estaven convençuts que així seria. En realitat, ens estaven dient que ja podem donar per descartat que tinguem nou finançament de cara al 2009.

El termini previst per l’Estatut és el 9 d’agost, una data que tenim aquí mateix. No és que es donessin tres mesos de marge per a negociar el nou finançament, sinó que es preveia un marge de dos anys, durant els quals ni el Govern de Madrid no ha fet res, ni el de la Generalitat tampoc. La responsabilitat (o la irresponsabilitat) és a parts iguals. Quan es diu amb tanta insistència, uns i altres, que es vol complir amb aquests terminis és perquè ja veuen que això no serà possible i, per tant, més que reafirmar una voluntat de complir amb el que marca la llei, el que fan és començar a preparar el terreny per quan s’hagi d’explicar definitivament que el 2009 no tindrem nou finaçament.

Va ser primer el Pedro Solbes qui va encetar el tema dient que, davant de la crisi econòmica, els catalans no podíem esperar gran cosa del nou finançament Després ha vingut la vicepresidenta Fernández de la Vega acabant de reblar el clau dient que sí que hi haurà nou finançament, però que aquest haurà de ser amb el consens de totes (o la majoria) de les Comunitats autònomes. És a dir que no hi haurà nou finançament. Fins i tot els convergents han elogiat la posició d’aparent fermesa que ha demostrat el president Montilla en les seves darreres declaracions sobre aquesta qüestió. Res de res. Passarà com amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre el mateix Estatut: primer hi hauran unes quantes declaracions més o menys contundents, i tot seguit els socialistes començaran a fer aigües dient que cal acatar les sentències (la del Tribunal retallant l’Estatut i la del Govern espanyol incomplint-lo), i els més nacionalistes, cadascú pel seu cantó, repetiran aquella vella cançó (els drets d’autor els té Jordi Pujol, des dels inicis) que si les aspiracions de Catalunya no encaixen en aquesta Espanya constitucional, ens caldrà buscar altres sortides. Això que ara en diuen “desafecció”.

Però això sí. Com si fos una consigna sagrada, un dogma intocable, ningú farà cap pas (com no han fet fins ara) per fer un front comú, una estratègia comuna de tots els partits catalans enfront d’aquestes agressions. Ben al contrari, per a gaudi de populars i socialistes espanyols, ens tirarem els plats pel cap mirant a veure si és més culpable aquell que va pactar un Estatut a la baixa o aquell que va donar suport a governs còmplices d’aquestes agressions.

dissabte, 10 de maig del 2008

Sense escola catalana a Madrid

La Presidenta de la Comunitat autònoma de Madrid, Esperanza Aguirre, és una persona intel·ligent. Mentre aquí, i en general a Espanya, el PP s’entesta a rebutjar la política lingüística de la Generalitat a base de buscar confrontació i crear falsos conflictes, la proposta d’Esperanza Aguirre apuntava de ple a la base del sistema. Per sort, li ha sortit malament. La idea de crear una escola catalana a Madrid, i de caràcter públic, era una trampa extremadament perillosa.

Evidentment a la senyora Aguirre l’importava un rave l’ensenyament en català (tant a Madrid com a Catalunya), així com els nens catalans que hi pugui haver escolaritzats a Madrid. La seva proposta consistia en acceptar un petit nyap a casa seva per tal que servís d’argument per a justificar un nyap monumental a casa nostra. Amb una escola pública funcionant en català a Madrid, haurien tingut molts més arguments per a reclamar, en correspondència, escoles en castellà a Barcelona. A Madrid, la possible automarginació d’un petit grup de catalans en una escola gueto no hauria estat cap problema especial, mentre que a Catalunya tenia l’objectiu d’impedir la cohesió social creant una divisió ja des de l’escola entre ciutadans per raó de la seva llengua. Els enfrontaments entre ambdues comunitats haurien estat molt més fàcils de potenciar, i d’això ja se n’haurien encarregat després com han fet a València.

Ignoro per què no ha funcionat el projecte d’escola catalana a Madrid, però puc imaginar-me’n una raó. Qui s’havia d’inscriure a aquesta escola?. Els catalans d’ideologia espanyolista, a l’estil del Vidal Quadras, estan en contra del bilingüisme i de la diversitat lingüística de l’Estat, de manera que els sembla una bestiesa potenciar el català a Madrid (aquí només defensen el bilingüisme quan creuen que hi pot haver un predomini del català); és possible que alguns ciutadans de Madrid escullin per als seus fills una escola francesa, anglesa o alemanya, però difícilment ho faran en una de catalana (encara que no tinguessin cap fòbia especial per la llengua catalana); els catalans no nacionalistes espanyols establerts a Madrid entenen que el millor per als seus fills és que s’integrin plenament en la societat on han decidit viure; i només quedarien els catalans que són temporalment a Madrid, però aquests o bé mantenen els seus fills escolaritzats a Catalunya (i els pares utilitzen el pont aeri) o bé consideren que tampoc és cap problema que, essent a Madrid, facin l’aprenentatge en la llengua pròpia del lloc, que d’altra banda els nens coneixen perfectament.

El resultat, afortunadament, ha estat que hi ha hagut tan pocs nens matriculats a la nova escola catalana de Madrid que el projecte se n’ha anat en orris.

divendres, 9 de maig del 2008

No a la llei de consultes pupulars

Fa temps que vinc dient que, al meu entendre, el problema més greu d’ERC no són tant els errors que s’hagin pogut cometre en determinants moments, ni els pactes de govern, sinó la incapacitat per a analitzar mínimament la realitat. I no solament això sinó que, avesats a fer discursos del tot incoherents amb l’únic objectiu de justificar-nos a cada moment, els dirigents ja ni s’adonen de les contínues contradiccions en què cauen; els dirigents polítics no, però la societat, la gent del carrer sí. Fa quatre dies, quan algú posava en dubte la viabilitat del 2014 com a data per a poder exercir el dret a decidir, s’afirmava que això seria possible perquè ja s’estava preparant, entre altres coses, la Llei de Consultes populars. Fins i tot es va simular que es demanava l’assessorament del Centre d’Estudis Sobiranistes. Però després hem vist com el Conseller Ausàs, d’Esquerra, comença a preparar els primers esborranys d’aquesta llei sobre la base que el text deixarà clar que només es podran fer consultes populars sobre temes de competència de la Generalitat (és a dir, poca cosa i, per tant, mai sobre el futur de Catalunya com a nació) i que en tot cas la consulta haurà d’estar aprovada per Madrid. Una presa de pèl.

Doncs, bé. Hom podria entendre que des d’ERC, en un exercici de realisme i d’impotència, es valorés que no hi ha capacitat ni possibilitat de fer altra cosa que l’acatament de marc constitucional, i que per tant no podem aspirar a gaire més que a la política de “peix al cove”. I això seria coherent amb aquest projecte de llei que no té res de sobiranista, i que podria aprovar perfectament la regió murciana o la comunitat de Madrid. Però no, la incapacitat manifesta dels nostres dirigents els porta a elaborar un discurs que més s’assembla al joc dels disbarats. Mentre el senyor Ausàs, en tant que membre del Govern de la Generalitat presenta les línies generals del projecte de Llei de Consultes populars, dins dels límits constitucionals i amb els condicionants citats, l'ex Consellera Anna Simó, també d’Esquerra, per acontentar la parròquia és capaç de dir sense ruboritzar-se que la nova llei ha de permetre disposar d’un marc legal per ampliar el dret a decidir.

El projecte de llei no aporta res de nou, perquè ara ja es poden, i de fet es fan, consultes populars (recordem per exemple la que es va fer a Horta de Sant Joan, ara fa uns mesos). L’única novetat del projecte és l’aspecte negatiu, d’acotament del que no es podrà fer: deixa clar que en cap cas es faran consultes fora del marc constitucional i de les competències estatutàries (retallades del Tribunal Constitucional incloses), i que sempre hauran d’estar autoritzades pel Govern espanyol. Per dir-ho clar: és molt millor la situació actual, sense Llei de Consultes populars, que la que tindrem amb la llei aprovada. Ara, encara ens quedaria l’autoritat moral de convocar (si el Govern en tingués la voluntat, a l’estil del Pla Ibarretxe) una consulta popular per tal d’exercir el dret a decidir, encara que hi hagués l’oposició del Govern espanyol; amb la nova llei, no caldrà que intervinguin els poders espanyols per a negar-nos aquest dret, sinó que els contraris a l’exercici del dret a decidir podran apel·lar al compliment de les nostres lleis. Som nosaltres mateixos els qui ens neguem per llei autònoma (ningú ens obliga a fer-ho) la possibilitat de fer la consulta popular sobre el futur de Catalunya.

Si no es pot presentar un projecte amb cara i ulls, que ens deixi alguna porta oberta a la possibilitat de fer una consulta real a la ciutadania, val més no disposar de cap Llei de Consultes populars. Les prohibicions i les limitacions ja ens vindran de Madrid, no cal que els fem fins i tot aquesta feina.

dijous, 8 de maig del 2008

La dictadura, el pitjor desastre per a Birmània

Les notícies que arriben sobre els efectes del cicló Nargis a Birmània són superades ràpidament per les següents, cada vegada pitjors. La xifra de morts es dispara, les imatges que ens arriben són esgarrifoses, i probablement ens quedarem sense saber-ne ni la meitat dels efectes devastadors, immediats i a més llarg termini, del pas del cicló per aquest país. En aquests casos, si més no com a primer cop d’efecte, es posa en funcionament tota una dinàmica de solidaritat internacional tant a nivell governamental com a nivell de les ONGs. Però, com sempre, el problema és com fer arribar aquesta ajuda als llocs on es necessita.

No és pas un problema nou, però la comunitat internacional sembla mirar cap a un altre cantó i en tot cas es limita a responsabilitzar el govern de torn, en aquest cas la dictadura militar birmana (i perdoneu per la redundància dels termes “dictadura” i “militar”). És la mateixa comunitat internacional que no solament no intervé per impedir que hi hagi països sotmesos a règims autoritaris que violen sistemàticament els drets humans, sinó que els consent i se n’aprofita. La mateixa que quan interessa sí que intervé per a marcar unes directrius clares sobre el lliure comerç, o que justifica determinades intervencions bèl·liques quan hi ha recursos en jocs o interessos geoestratègics. La mateixa que no jutja mai els dictadors, per una qüestió de no ingerència, i en el millor dels casos només als ex dictadors, quan ja no són útils.

El règim birmà, com tots els règims dictatorials, està molt més preocupat per la seva supervivència que per l’interès del seus conciutadans, als quals considera permanentment com a potencials enemics. Acceptar l’ajuda internacional pot representar una obertura del país cap a l’exterior, i per tant fer trontollar el poder. La seva capacitat per a fer front a un desastre d’aquesta naturalesa és molt feble, i més tenint en compte que l’exèrcit (com en general la majoria dels exèrcits) està més pensat per a defensar el poder enfront de la ciutadania que per a defensar aquesta ciutadania. Això explica les reticències del govern de Birmània a acceptar l’ajuda internacional, i en qualsevol cas es posa com a condició que han de ser ells els qui en facin la distribució.

A la dictadura l’importa ben poc la sort de la població birmana afectada, més o menys com a la comunitat internacional.

dimecres, 7 de maig del 2008

Ajornar l’acord sobre el finançament

De cop apareix la notícia, que ningú sap d’on ha sortit, de la possibilitat que a Madrid hagin decidit ajornar el debat sobre el finançament de Catalunya, com a mínim un any més. Tractant-se d’una notícia sense font coneguda, i a més desmentida tant per Pedro Solbes com pel Govern català, podríem pensar que és una falsa alarma i res més. Però és evident que tampoc cap periodista se l’ha tret de la màniga, sinó que és fruit d’una filtració interessada. Per tant, l’amenaça és real.

Al Govern espanyol, comptant amb una certa complicitat per passivitat del Govern català, ha anat ajornant el tema de la discussió sobre el finançament suposem que per raons diverses. Portem ja dos anys de retard. D’una banda, fer-ho abans de les eleccions espanyoles, podia haver estat contraproduent pels seus interessos electorals en la mesura que podia quedar malament amb els socialistes de determinades comunitats autònomes o directament amb els socialistes catalans; de l’altra, quedava per veure si realment guanyava les eleccions, i fins a quin punt necessitaria pactar amb CiU o amb ERC; i un cop aclarir el panorama polític, s’utilitza l’estratègia de sempre de deixar pel darrer moment les negociacions per acabar els últims dies dient que, com que la negociació és difícil i encara no s’ha tancat l’acord, el tema s’ha d’ajornar. Però a ningú se li escapa que, a més, estan esperant la sentència del Tribunal Constitucional sobre el qual tenen prou influència i els pot facilitar la feina. De fet, per ells, aquest Tribunal forma part de la seva estratègia negociadora, de manera que poden incloure en la sentència alguns termes que els posicionin millor de cara a la negociació.

La filtració ha fet, si més no, que el Govern català hagi hagut de sortir-hi al pas. I amb una rotunditat més aviat discreta ha afirmat que mantenen el calendari previst d’acabar la negociació aquest estiu per tal que el nou finançament entri en vigor l’any que ve. D’aquí a poques setmanes veurem noves declaracions dient que, donada la complexitat del tema, és possible que l’acord no estigui enllestit del tot en els terminis previstos per l’Estatut. Un Conseller, no sé si amb sarcasme o amb cinisme, deia que no podia ser d’altra manera perquè el termini del mes d’agost del 2008 és el que preveu l’Estatut, una llei orgànica d’obligat compliment. Ni aquest ni cap Govern, ni molt menys la Justícia, no creuen que les lleis siguin d’obligat compliment si políticament no els convé de complir-les.

Les lleis són tan fràgils com les promeses: algú se’n recorda de la promesa formal de traspassar el servei de rodalies de Renfe l’1 de gener del 2008?

dimarts, 6 de maig del 2008

Ni unitat ni excel•lència

Ahir feia referència a unes paraules de Joan Puigcercós parlant de la unitat del partit, després del Congrés del mes de juny, i de l’excel·lència. Parlem, avui, de l’excel·lència. D’entrada dir que és un terme sovint emprat en el món acadèmic i que en l’àmbit de la polític sembla que també queda bé, encara que no se sàpiga massa què vol dir. És com allò que es fa des de l’esquerra de posar l’adjectiu “sostenible” a qualsevol projecte, simplement com un maquillatge nominal. Però bé, benvingut sigui el propòsit d’optar per l’excel·lència entesa com a donar prioritat a la preparació i capacitació de les persones a l’hora d’ocupar càrrecs públics o interns del partit. El que passa és que Puigcercós està proposant fer un canvi radical amb el que ell mateix ha vingut fent fins ara.

El funcionament intern del partit, dominat des de fa temps per la gent de Puicercós, Vendrell i Huguet, ha estat sempre el de crear una xarxa de complicitats i fidelitats que res tenen a veure amb el concepte d’excel·lència. Més aviat és un model copiat de l’Opus Dei, que consisteix en promocionar des de dalt a gent fidel (la resta de qualitats són secundàries) per tal que aquests continuïn sustentant el poder i l’ajudin a crear noves fidelitats. Així, la gent no ocupa càrrecs per la seva reconeguda solvència sinó que està en deute permanent amb qui l’ha promocionat, i sap que la seva carrera política depèn fonamentalment de la fidelitat. Les votacions a nivell intern són més un joc de medició de forces entre sectors que d’escollir realment en funció de l’excel·lència de la persona o de la proposta que es posa a votació.

Ho recordava ahir en parlar de la confecció de les llistes a les eleccions espanyoles, que es va rebutjar l’excel·lència per col·locar-hi la mediocritat fidel. Però és el mateix que s’ha fet en el Govern de la Generalitat, on a més d’alguns Consellers hi ha una multitud de boques agraïdes amb càrrecs i sous que professionalment no haurien somniat mai, i que no brillen precisament per la seva excel·lència. Es pot vendre com es vulgui, però la realitat és que l’actual Govern de la Generalitat és d’una notable grisor (la ridiculització que se’n fa al programa televisiu Polònia no és gratuïta ni mancada de fonament), i els Departaments gestionats per ERC no destaquen especialment per sobre dels altres.

Ja sé que algú em dirà que sí que s’han fet coses. Només faltaria!. Tots els Governs n’han fet i en fan de coses!. Però es fa difícil percebre en el conjunt de l’acció de govern la mà d’una força independentista, només cal veure el projecte de llei de referèndums que s’està preparant; sovint, es fa difícil de percebre cap canvi significatiu amb les polítiques seguides pels governs convergents, només cal veure la política lingüística o la que fa referència al Departament del senyor Huguet; es fa difícil trobar accions concretes que vagin en la línia de crear estructures d’estat o d’ocupar espais de sobirania, només cal recordar el trist balanç que presentava Puigcercós en deixar el càrrec de Conseller per dedicar-se de ple al control del partit...

Ara apostarem per l’excel·lència? Perfecte! Si fos cert, voldria dir que es preparen canvis importants al si d’Esquerra.

dilluns, 5 de maig del 2008

Per la unitat i l’excel•lència

Joan Puigcercós ha declarat que si guanya el debat intern i assoleix la Presidència del partit constituirà una executiva d’unitat i d’excel·lència. Un bon propòsit, certament. Però difícil de creure. Primera perquè l’experiència que tenim de la seva gestió ha estat sempre marcada pel sectarisme i el buscar fidelitats per damunt de tot (i per suposat per damunt de l’excel·lència); només cal recordar que en les darreres eleccions es van rebutjar candidats excel·lents per col·locar-hi mediocritats fidels, es va optar per perjudicar el partit en benefici propi. I així ens va anar. I segona perquè la pèssima gestió de tot aquest procés ha obert moltes ferides que no seran fàcils de tancar; només cal seguir els diferents fòrums oberts i veure com militants i simpatitzants dels diversos sectors demonitzen l’adversari discernint entre bons i mals nacionalistes. Hi ha molta més desqualificació personal i visceral que crítica fonamentada de gestió, d’estratègia o d’objectius clars.

No he volgut donar el meu aval a cap de les candidatures, encara que unes em semblin millors que altres, precisament perquè no estic d’acord amb tot el procés. En tot cas el donaria a més d’una. Entenc que, en lloc de fer una autocrítica interna, s’ha fugit d’estudi buscant una sortida personal a base d’eludir responsabilitats, fent bandera d’una renovació (ara resulta que tothom vol renovar!) que passa fonamentalment per aconseguir el control de l’aparell del partit i erigint-se en salvador messiànic. Una lluita personal, a més, que ens està portant a empobrir encara més el debat fins a la simplificació de “pacte tripartit o pacte amb CiU” o de proclames buides sobre la data del 2014.

Si de veritat creuen en la idea d’unitat i de consens al si del partit (i no em refereixo només a la candidatura de Puigcercós), això s’hauria de veure ara. D’una banda, aturant l’escalada d’una guerra bruta, sovint utilitzant militants de segona fila, que fractura cada vegada més la cohesió interna del partit; i de l’altra, propiciant un acostament real entre les candidatures, amb compromisos clars de comptar amb tothom sigui quin sigui el resultat del congrés. De seguir així, amb la imatge que estem donant i els comportaments de les diferents candidatures, la derrota col·lectiva la tenim assegurada.

De l’excel·lència en podem parlar un altre dia.

diumenge, 4 de maig del 2008

La irresponsabilitat dels partits catalans

No crec que hi hagi ningú que dubti que el Tribunal Constitucional retallarà l’Estatut. Ha esperat després de les eleccions perquè políticament podia ser contraproduent, al despertar la resposta aïrada dels nacionalistes catalans, però utilitzarà el poder que té per a interpretar el text segons la seva ideologia conservadora i sobretot espanyolista. Després ja buscarà la manera de justificar-ho amb arguments pretesament jurídics. Però això, ja se sabia des de fa temps, des del moment en què els recursos van ser admesos a tràmit. I bé, podem argumentar el que vulguem sobre la parcialitat i perversió d’aquest Tribunal, sobre el conflicte de poders, o sobre el que vulguem, però no podem oblidar que els catalans vam escollir uns polítics perquè ens representessin i defensessin els interessos de Catalunya.

La primera irresponsabilitat de tot aquest procés és del Govern de la Generalitat. En repetides ocasions, davant de l’amenaça d’una sentència contrària a la voluntat del poble de Catalunya, membres del Govern i el mateix President han actuat de tranquil·litzadors dient que no ens precipitéssim, que ja s’estava fent el que calia des de les institucions. Res de res. Primera perquè des de les institucions no es pot fer res, com algú ja li va advertir al President Montilla, i no perquè el Tribunal no sigui influenciable políticament, sinó perquè la influència la tenen uns altres. I segona perquè l’única arma que té el Govern de la Generalitat, davant d’uns poders clarament hostils a Catalunya, és liderar una actitud de fermesa en representació del poble que l’ha escollit. I ells, el Govern tripartit en pes, han actuat en sentit contrari.

La segona irresponsabilitat és la dels partits polítics catalans. Des de CiU fins al PSC, passant naturalment per ERC i IC-V, han fet aïlladament declaracions sobre la gravetat de la situació, en cas que el Tribunal Constitucional retallés (com retallarà) el text estatutari. Però sempre han estat posicionaments particulars de partit o individuals, com el d’abans d’ahir del Conseller Castells o el d’ahir de Joan Ridao. No hem vist mai l’actitud responsable de preparar una estratègia conjunta, una resposta unitària al que sembla inevitable. Després, un cop tinguem la sentència al damunt, ja no hi serem a temps.

D’això es refien a Madrid, i segur que ho tindrà en compte el Tribunal Constitucional a l’hora de redactar la sentència. La clatellada final tindria un sentit o un to diferent si sabessin que aquí hi hauria un rebuig unànime, que es prendrien mesures també unitàries d’exercici de la sobirania nacional. Però, comptant que els irresponsables partits catalans s’entestaran a tirar-se els plats pel cap per veure qui ha de protagonitzar la resposta que cal donar a la sentència en lloc de fer-hi front unitàriament, es veuran amb cor de tirar pel dret.

dissabte, 3 de maig del 2008

Tribunals corruptes

Sembla que la setmana que ve el Tribunal Constitucional començarà a discutir el redactat final de la sentència relativa al recurs del PP contra l’Estatut de Catalunya. Els sectors més radicals i antisistema, que podrien negar-ne la legitimitat, han quedat descol·locats i sense arguments, davant dels qualificatius i les acusacions que hem pogut llegir, i des de fa temps, sobre la parcialitat i tendenciositat dels membres d’aquest Tribunal. No cal, doncs, fer apel·lació a les pròpies conviccions perquè per més durs que ens poséssim difícilment ho podríem dir més clar i més contundent del que ho diuen, i escriuen, la majoria de mitjans de comunicació. Només faltava que ahir es filtrés la idea que es podria transaccionar l’acceptació del terme nació al preàmbul de l’Estatut a canvi de tombar el principi de bilateralitat en les relacions entre Catalunya i Espanya.

Mitjans de comunicació de tots els colors polítics han anat seguint, fil per randa, la lluita interna que han mantingut els membres del Tribunal Constitucional per obtenir-ne el control. D’una banda els anomenats progressistes, propers als socialistes, i de l’altra els conservadors, propers als populars. No és que hi hagi sospites que uns i altres es puguin posicionar en funció de la seva ideologia política, sinó que tothom ho dóna per fet; es precisa fins i tot que el resultat de la votació serà diferent en el cas del recurs presentat pel PP, perquè aquí hi ha recusat un magistrat conservador que sí que podrà votar quan es discuteixi el recurs del Defensor del Pueblo, i es parla sense embuts del vot de qualitat de la Presidenta que farà decantar cap a un costat aquesta primera sentència.

Els mitjans de comunicació acusen de corrupció (de fet, donen per suposat que serà així i que a més gaudiran de total impunitat) els membres del Tribunal Constitucional, afirmant que el sentit de la seva votació i per tant del seu posicionament davant de cada article de l’Estatut estarà en funció de la seva adscripció a un o altre bàndol. Tothom dóna per suposat que el menys important seran els arguments jurídics, i el criteri professional i particular de cada un dels magistrats. Si no fos cert el que diuen els mitjans de comunicació, els membres d’aquest Tribunal podrien querellar-se contra tots i cadascun dels mitjans de comunicació per les afirmacions que estan fent sobre ells.

Ahir mateix, declarava com a acusat un jutge de Múrcia a qui el Consell General del Poder Judicial ha obert un expedient per retardar deliberadament una resolució sobre l’adopció d’una nena, per motivacions ideològiques. Un cas greu, certament, però molt menor al que diuen que afecta als membres del Tribunal Constitucional.

divendres, 2 de maig del 2008

Un crim contra la humanitat

A vegades, des de sectors alternatius, es corre el risc d’utilitzar un llenguatge que, per més ajustat que sigui, pot semblar exagerat o fora de lloc. Però aquesta vegada ha estat el relator especial de l'ONU per al dret a l'alimentació, Jean Ziegler, qui ha qualificat de crim contra la humanitat la producció massiva de biocombustibles. I bé, un crim precisa sempre d’un criminal. Però resulta que un cop dita la frase, i recollida pels mitjans de comunicació, el llenguatge d’uns i altres torna a ser d’allò més políticament correcte, és a dir encobridor del crim i dels criminals.

L’ús de productes bàsics per a l’alimentació, com ara l’arròs, el blat i altres cereals, per a la producció de biocombustible representa un increment desmesurat dels preus que els farà inaccessibles als qui tenien poca cosa més que això per a sobreviure. L’informe de les Nacions Unides parla de 100 milions de persones que patiran fam arreu del món (la Segona Guerra Mundial va provocar 50 milions de morts). Però aquí no hi haurà procés de Nuremberg, perquè els autors d’aquest crim contra la humanitat són l’especulació, el sistema econòmic, les lleis del mercat, la producció del biocombustible, i altres elements que no poden ser detinguts ni seure al banc dels acusats.

Que no ens vinguin amb romanços!. Si hi ha especulació, si es desvia productes bàsics per a l’alimentació dels països pobres per a produir el combustible dels països rics, és perquè hi ha uns especuladors, uns polítics i uns empresaris que ho executen o ho fan possible. Hi ha una autoria clara d’aquest crim contra la humanitat. Els especuladors tenen nom i cognom, telèfon i adreça concreta, tant particular com laboral a les seus ministerials o als consells d’administració d’empreses.

Aquí la Justícia farà la vista grossa (molt grossa per deixar passar uns crims contra la humanitat), i ni tan sols els jutges mediàtics perseguidors d’ex dictadors (mentre són dictadors en actiu encara són rendibles, i per tant intocables) no mouran un dit per perseguir aquesta mena de crims. I a tot estirar les Nacions Unides faran crides i proclames potser per aconseguir que les grans empreses, autores directes dels crims, destinin una mínima part dels quantiosos beneficis que en trauran a donar una almoina que tindran la barra d’anomenar “humanitària”.

dijous, 1 de maig del 2008

El pont de l’1 de maig

Que el primer de maig s’escaigui en un dijous representa disposar d’un magnífic pont de molt bon aprofitar, i més si el temps hi acompanya. Seran uns dies en què s’agrairà que faci bon temps i momentàniament desitjarem que no plogui, es parlarà de l’ocupació hotelera, de la Feria de Abril, dels problemes de trànsit i de la sinistralitat. I del primer de maig, festa dels treballadors, res de res. Diguem que els treballadors no tenen massa res a celebrar. No pas només pel fet que ens trobem en uns moments de crisi econòmica, que lògicament pagaran els treballadors en exclusiva, ni perquè en pocs anys hem fet un salt enrere impressionant pel que fa a drets socials, ni per l’augment de l’atur, la pèrdua de poder adquisitiu, l’increment dels preus i de les hipoteques... Sinó perquè hem perdut el nord, i ja no resta ningú defensant uns principis ètics sobre els quals fonamentar una política social.

No pas amb la passivitat o impotència de l’esquerra, tant pel que fa als partits polítics com als sindicats, sinó amb la seva connivència i col·laboració, ens han abocat a un sistema de capitalisme salvatge on els principis i els valors més elementals són sistemàticament ignorats i trepitjats. Temps enrere, encara hi havia una mena de socialdemocràcia que defensava, com a mínim, uns topalls a la desaforada depredació dels qui ostenten el poder econòmic, i exercia de contrapès propiciant uns drets socials i construint el que anomenàvem “estat del benestar”. Per primera vegada en la història (almenys en la història moderna), les noves generacions poden tenir un futur més magre que les seves predecessores.
I no pas perquè hi hagi una crisi en el sentit global del terme, perquè les grans empreses i les entitats financeres tenen més beneficis que mai; ni tampoc perquè aquests beneficis siguin escandalosament immorals; ni tan sols perquè aquests beneficis s’aconsegueixin bàsicament a costa de l’empobriment de la majoria; sinó perquè l’esquerra en general s’ha rendit, amb armes i bagatges, a la dinàmica neoliberal imperant.

Res a celebrar aquest primer de maig, com no sigui aprofitar els quatre dies festius que ens donen. I res a reivindicar per part dels grans sindicats, adaptats i domesticats al sistema, fins al punt que no fan més que justificar-lo.